Segueix sent sobre l'amor però és ben diferent.
Aquest és un llibre de relats amb un tema en comú, l'amor. Quantes maneres d'estimar hi ha? Val la pena estimar tot i el que comporta el desamor?
Et deixo el primer relat...
Els carrers de Barcelona
A vegades, als diumenges,
m’agrada passejar pels carrers de Barcelona, quan encara estan mandrosos i
quasi no s’hi veu a ningú...
Aquell diumenge em vaig
deixar portar, sense rumb, permetent que els carrerons em guiessin.
Gaudint del silenci i de
la pau matinal, la vaig veure, amb el cotxet.
Rosegava un crostó de la
barra de pa i feia molt bona olor, la sentia des d’on estava jo... Segur que
encara estava calenta.
No sabia si dissimular o
saludar-la. Després de tants anys, encara em salta el cor quan la veig. Com pot
ser tan preciosa? Sabia que la maternitat l’embelliria...
Però mentre decidia si
girar cap a la dreta o seguir cap endavant, em va somriure.
I jo a ella.
Ja no hi havia marxa
enrere.
-
Hola! Quant
de temps! Com estàs?
-
Molt bé! I
tu? Veig que ben entretinguda.
-
Sí, m’ha
volgut acompanyar a comprar el pa i a aquest ritme, arribarem a casa sense... –
em deia posant-se una mica vermella.
Silenci.
Mirades vergonyoses.
Silenci incòmode.
-
I què fas?
Veig que encara estàs per Barcelona? Jo et feia treballant per algun racó del
món...
-
Si, ja veus,
però sempre torno a casa. N’estic enamorat, de Barcelona... – i de tu, de tu
també, però ara ja no t’ho puc dir – però segueixo viatjant, de tant en tant,
amb els reportatges, col·laboracions amb ONGs,...
-
Que bé!
M’hauràs d’ensenyar aquests reportatges algun dia.
-
I tant! Així
ho faré! I aquest petit què? Es porta bé?
El seu fill em mirava des
del cotxet encuriosit. Jo em vaig ajupir per fer-li ganyotes. Reia. I rèiem
tots.
Ella mirava el rellotge,
estava nerviosa, li notava, i jo ja no sabia què més dir, així que vaig trencar
el silenci.
-
Bé, et deixo
que si us segueixo entretenint, et quedaràs sense pa. M’alegro d’haver-te vist.
-
Sí, jo també.
A veure si ens veiem aviat...
-
Sí, parlem!
Efectivament, no ens veuríem
aviat, a no ser que el destí fes que tornéssim a coincidir en algun carreró de
Barcelona. Però tot i així, fingíem.
Em vaig acomiadar del seu
fill, me la vaig mirar, li vaig fer un somriure i va començar a dirigir el
cotxet cap al final del carrer.
Jo vaig començar a
caminar però no gaire, 3 passes i em vaig girar. Sabia que no ho faria, però
tenia una petita esperança que potser...
Però no, es va seguir
allunyant.
Com pot ser que encara me
l’estimi?
Fiona Guitart és el pseudònim de la personeta que hi ha darrere d'aquestes lletres. Una persona normal i corrent que s'ho passa bomba escrivint i desitja que tu també t'ho passis igual de bé llegint ;)
