I que porti mitjons de colors, nou llibre :)

 Segueix sent sobre l'amor però és ben diferent. 

Aquest és un llibre de relats amb un tema en comú, l'amor. Quantes maneres d'estimar hi ha? Val la pena estimar tot i el que comporta el desamor?

Et deixo el primer relat... 


 

Els carrers de Barcelona

A vegades, als diumenges, m’agrada passejar pels carrers de Barcelona, quan encara estan mandrosos i quasi no s’hi veu a ningú...

Aquell diumenge em vaig deixar portar, sense rumb, permetent que els carrerons em guiessin.

Gaudint del silenci i de la pau matinal, la vaig veure, amb el cotxet.

Rosegava un crostó de la barra de pa i feia molt bona olor, la sentia des d’on estava jo... Segur que encara estava calenta.

No sabia si dissimular o saludar-la. Després de tants anys, encara em salta el cor quan la veig. Com pot ser tan preciosa? Sabia que la maternitat l’embelliria...

Però mentre decidia si girar cap a la dreta o seguir cap endavant, em va somriure.

I jo a ella.

Ja no hi havia marxa enrere.

-        Hola! Quant de temps! Com estàs?

-        Molt bé! I tu? Veig que ben entretinguda.

-        Sí, m’ha volgut acompanyar a comprar el pa i a aquest ritme, arribarem a casa sense... – em deia posant-se una mica vermella.

Silenci.

Mirades vergonyoses.

Silenci incòmode.

-        I què fas? Veig que encara estàs per Barcelona? Jo et feia treballant per algun racó del món...

-        Si, ja veus, però sempre torno a casa. N’estic enamorat, de Barcelona... – i de tu, de tu també, però ara ja no t’ho puc dir – però segueixo viatjant, de tant en tant, amb els reportatges, col·laboracions amb ONGs,...

-        Que bé! M’hauràs d’ensenyar aquests reportatges algun dia.

-        I tant! Així ho faré! I aquest petit què? Es porta bé?

El seu fill em mirava des del cotxet encuriosit. Jo em vaig ajupir per fer-li ganyotes. Reia. I rèiem tots.

Ella mirava el rellotge, estava nerviosa, li notava, i jo ja no sabia què més dir, així que vaig trencar el silenci.

-        Bé, et deixo que si us segueixo entretenint, et quedaràs sense pa. M’alegro d’haver-te vist.

-        Sí, jo també. A veure si ens veiem aviat...

-        Sí, parlem!

Efectivament, no ens veuríem aviat, a no ser que el destí fes que tornéssim a coincidir en algun carreró de Barcelona. Però tot i així, fingíem.

Em vaig acomiadar del seu fill, me la vaig mirar, li vaig fer un somriure i va començar a dirigir el cotxet cap al final del carrer.

Jo vaig començar a caminar però no gaire, 3 passes i em vaig girar. Sabia que no ho faria, però tenia una petita esperança que potser...

Però no, es va seguir allunyant.

Com pot ser que encara me l’estimi?








You Might Also Like

0 han dit la seva