La festa del cap de setmana es va descontrolar... MOLT! Només us diré que he perdut els papers! No sé pas on els vaig deixar! Bé, hi ha moltes coses que no recordo d’aquella nit, no només els papers perduts. Tampoc sé com vaig arribar a casa... li haig de preguntar a la Laia si en sap alguna cosa...
 
 
El que recordo era que hi havia molts llums, molts colors, molt soroll i moooolt d’alcohol.. Com volen que es coneguin els singles del creuer si acabem tots tant borratxos que som incapaços de recordar amb qui hem parlat?
 
He descobert que tinc un pilot de telèfons nous a l’agenda. Bé, bàsicament, quan he obert el mòbil per escriure un whatsapp he vist que hi havia un grup de whats que es deia “crucero team”, milions de missatges per llegir i un munt de gent que desconec. Com pot ser que no recordi a ningú?
 
Em fa por anar en aquest creuer. I si cada nit és així? I si em van posar molta droga com per no recordar que em vaig apuntar tants telèfons al mòbil?? En fi... val més que em mantingui al marge i em centri a visitar els llocs on vagi... vaig a seguir dormint....
 
 
PD: acabo de rebre un missatge de la Laia que em diu que té tots els meus documents. És el meu àngel de la guarda! Com me l’estimo!!!
18:05 Natalia Elblog
La festa del cap de setmana es va descontrolar... MOLT! Només us diré que he perdut els papers! No sé pas on els vaig deixar! Bé, hi ha moltes coses que no recordo d’aquella nit, no només els papers perduts. Tampoc sé com vaig arribar a casa... li haig de preguntar a la Laia si en sap alguna cosa...
 
 
El que recordo era que hi havia molts llums, molts colors, molt soroll i moooolt d’alcohol.. Com volen que es coneguin els singles del creuer si acabem tots tant borratxos que som incapaços de recordar amb qui hem parlat?
 
He descobert que tinc un pilot de telèfons nous a l’agenda. Bé, bàsicament, quan he obert el mòbil per escriure un whatsapp he vist que hi havia un grup de whats que es deia “crucero team”, milions de missatges per llegir i un munt de gent que desconec. Com pot ser que no recordi a ningú?
 
Em fa por anar en aquest creuer. I si cada nit és així? I si em van posar molta droga com per no recordar que em vaig apuntar tants telèfons al mòbil?? En fi... val més que em mantingui al marge i em centri a visitar els llocs on vagi... vaig a seguir dormint....
 
 
PD: acabo de rebre un missatge de la Laia que em diu que té tots els meus documents. És el meu àngel de la guarda! Com me l’estimo!!!

Quan em pensava que ho tenia tot a punt, em van trucar avisant que per tal que els singles de Barcelona es comencessin a conèixer, es celebrava una festa el cap de setmana abans per donar bitllets, informació sobre els itineraris i trencar el gel.

Com que em feia una mica de por el que em podia trobar, li vaig demanar a la Laia que m’acompanyés. Ella, encantada,  va venir amb un vestit negre brillant més curt que la meva tovallola de la dutxa (i no és gaire grossa). Estava perfecte com sempre, així que jo semblava més l’acompanyant d’ella, per no dir la que li aguanta la bossa i l’abric que no pas una amiga més. Ni amb el meu millor vestit se’m veia al seu costat. Però en part ja m’estava bé, com que no tenia la més mínima intenció de lligar en aquest viatge (el meu objectiu és aprofitar un viatge gratis), passar desapercebuda era una bona opció. 

Així que ens vam plantar a la festa. Estava ple d’homes i dones en bikini per sobre de les barres, ulleres de sol en plena foscor de la discoteca, llums de colors, música moolt alta i gent, molta molta gent (soltera dedueixo). 

Amb la boca oberta i a punt de fer un pas enrere per marxar corrents, la Laia em va estirar el braç  i em va empènyer fins a davant del mostrador d’informació on havien de trobar el meu nom per donar-me la documentació.  Després de donar el meu nom 3 vegades (com es podia donar informació a algú amb la música tan alta??) em van dir que no sortia a la llista. 

Ja estàvem, ara que m’havia fet il.lusions, resultaria que no aniria de creuer??? Va venir una segona noia i va tornar a mirar les llistes. No sortia. Va venir una tercera i va tornar a mirar la llista, tampoc sortia (com és que no feien servir ordinadors o una tablet??). Llavors va tornar la segona noia amb una tablet (per fi!) i va dir que estava a la llista de VIPS perquè havia rebut el viatge a través d’un concurs. 

Al cap i a la fi, si que aniria de viatge.... Em van explicar les 4 coses que havia de saber i em van enganxar una polsereta al canell que no em podria treure mai més i em van donar una bossa de platja amb tots els documents, unes ulleres de sol, un barret de palla i dues consumicions gratuïtes. Veient el personal, tots beguts, mig despullats i ballant com bojos (o fent moviments descontrolats), vam anar a gastar les consumicions primer. 

El que em preocupava més era que amb la colla de borratxos que hi havia allà, si a tots els hi havien donat els documents del viatge, no sé quants podrien pujar al creuer si els perdien durant la nit (que era el més probable).
11:01 Natalia Elblog

Quan em pensava que ho tenia tot a punt, em van trucar avisant que per tal que els singles de Barcelona es comencessin a conèixer, es celebrava una festa el cap de setmana abans per donar bitllets, informació sobre els itineraris i trencar el gel.

Com que em feia una mica de por el que em podia trobar, li vaig demanar a la Laia que m’acompanyés. Ella, encantada,  va venir amb un vestit negre brillant més curt que la meva tovallola de la dutxa (i no és gaire grossa). Estava perfecte com sempre, així que jo semblava més l’acompanyant d’ella, per no dir la que li aguanta la bossa i l’abric que no pas una amiga més. Ni amb el meu millor vestit se’m veia al seu costat. Però en part ja m’estava bé, com que no tenia la més mínima intenció de lligar en aquest viatge (el meu objectiu és aprofitar un viatge gratis), passar desapercebuda era una bona opció. 

Així que ens vam plantar a la festa. Estava ple d’homes i dones en bikini per sobre de les barres, ulleres de sol en plena foscor de la discoteca, llums de colors, música moolt alta i gent, molta molta gent (soltera dedueixo). 

Amb la boca oberta i a punt de fer un pas enrere per marxar corrents, la Laia em va estirar el braç  i em va empènyer fins a davant del mostrador d’informació on havien de trobar el meu nom per donar-me la documentació.  Després de donar el meu nom 3 vegades (com es podia donar informació a algú amb la música tan alta??) em van dir que no sortia a la llista. 

Ja estàvem, ara que m’havia fet il.lusions, resultaria que no aniria de creuer??? Va venir una segona noia i va tornar a mirar les llistes. No sortia. Va venir una tercera i va tornar a mirar la llista, tampoc sortia (com és que no feien servir ordinadors o una tablet??). Llavors va tornar la segona noia amb una tablet (per fi!) i va dir que estava a la llista de VIPS perquè havia rebut el viatge a través d’un concurs. 

Al cap i a la fi, si que aniria de viatge.... Em van explicar les 4 coses que havia de saber i em van enganxar una polsereta al canell que no em podria treure mai més i em van donar una bossa de platja amb tots els documents, unes ulleres de sol, un barret de palla i dues consumicions gratuïtes. Veient el personal, tots beguts, mig despullats i ballant com bojos (o fent moviments descontrolats), vam anar a gastar les consumicions primer. 

El que em preocupava més era que amb la colla de borratxos que hi havia allà, si a tots els hi havien donat els documents del viatge, no sé quants podrien pujar al creuer si els perdien durant la nit (que era el més probable).

Com que no em puc refiar de les meves tietes, vaig trucar als senyors del sorteig i em van confirmar que si, que tenia un creuer amb totes les despeses pagades (propines i excursions a part, és clar) i que compartiria habitació amb una noia que també havia guanyat el premi. 

No sóc molt fan de dormir amb una desconeguda a la mateixa habitació però bé, a “caballo regalado”... Ja m’he agenciat taps per les orelles per si de cas!



Vaig parlar amb el meu cap a la feina, mig acollonida perquè allà no són de donar gaires vacances i va accedir a donar-me una setmana de festa. Bé! 

Ara només em faltava fer la maleta, agafar una guia de viatge per veure què fer a cada zona perquè em van explicar l’itinerari: Sortida de Barcelona, Marsella a França, Gènova i Civitavecchia a Itàlia, Palermo a Sicília, la Goulette a Tunísia i tornada a Barcelona després de passar un dia sencer a bord (quina por!).

Ahh!! I biodraminas!   

Crec que ja ho tinc tot! A navegar!!
11:59 Natalia Elblog

Com que no em puc refiar de les meves tietes, vaig trucar als senyors del sorteig i em van confirmar que si, que tenia un creuer amb totes les despeses pagades (propines i excursions a part, és clar) i que compartiria habitació amb una noia que també havia guanyat el premi. 

No sóc molt fan de dormir amb una desconeguda a la mateixa habitació però bé, a “caballo regalado”... Ja m’he agenciat taps per les orelles per si de cas!



Vaig parlar amb el meu cap a la feina, mig acollonida perquè allà no són de donar gaires vacances i va accedir a donar-me una setmana de festa. Bé! 

Ara només em faltava fer la maleta, agafar una guia de viatge per veure què fer a cada zona perquè em van explicar l’itinerari: Sortida de Barcelona, Marsella a França, Gènova i Civitavecchia a Itàlia, Palermo a Sicília, la Goulette a Tunísia i tornada a Barcelona després de passar un dia sencer a bord (quina por!).

Ahh!! I biodraminas!   

Crec que ja ho tinc tot! A navegar!!
Tornar a Barcelona va ser fantàstic. Tornar a veure als amics, a la Catiusca (que per estrany que sigui, no em va ignorar del tot), trepitjar la ciutat de dalt a baix, resseguir de nou les nostres rutes i tornar a sentir la rutina barcelonina, encara que fos per una setmana. 

Per evitar els meus pares, vaig anar a dormir al meu pis, amb les companyes, que no han llogat la meva habitació (com m’estimen) i ara és el camp de batalla i residència de la Catiusca. Entrar en aquella habitació em va encongir l’estómac una mica. Quants records, de dolorosos i de divertits, com quan vaig conèixer el Quim amb el cibersexe, la primera nit de la Catiusca que no em va deixar dormir jugant amb tot el que trobava per l’habitació o quan omplia el llit amb vestits descartats perquè no eren prou adequats per les primeres cites amb en Martí... Sembla mentida com passa el temps. Ara, vivint a Califòrnia amb una feina fantàstica però amb molta nostàlgia i un bri de tristesa... 

Tot i així, tornar a casa sempre alegra. Em vaig passar els dies quedant amb tots i totes les amigues que trobava més a faltar, dormint fins tard, passejant sola per la Barceloneta fins que acabessin de treballar les companyes de pis per anar a prendre alguna cosa per algun dels nostres bars preferits,.... Però també vaig haver de patir un dinar familiar. 

Vaig avisar als meus pares que estava a Barcelona, 3 dies després d’haver arribat (que mala filla que sóc) i vam quedar que hi aniria a dinar l’endemà. Per descomptat hi havia les tietes també. 

És curiós que quan em van bé les coses, ningú em pregunta res. En el fons crec que el fet que jo estigui tan lluny, a un lloc on no han estat mai i fent una feina que no entenen, els espanta. No saben què preguntar i per això no pregunten. Tot i així, hi ha una pregunta que no falla mai: 
- I ja tens algun nòvio per allà? 
L’antiga Natàlia s’hagués enfadat i hagués dit que en tenia fins fa poc i que era un “marine” guapo i catxes! Però, després de somriure per mi mateixa vaig dir: 
- No, ni un! 
- Ahhh perfecte doncs! Perquè vas rebre aquesta carta, que la vam obrir per si era alguna cosa important, com que no en truques gaire ni ens has vingut a veure, no sabíem quan la podries obrir... 
- Si Nuti! Te’n vas de “crucero”!!! – deia la meva tieta tallant a ma mare. 
 Resulta que el regal que em van fer anys enrere del sorteig d’un creuer de solters amb Beetic (si, aquests tipus de regals em fan...) hi havia hagut algun error i jo era una de les finalistes però no se’m va notificar mai. Per aquest motiu, em regalaven un viatge gratuït a un dels seus creuers de solters. 

No tinc massa interès en tancar-me a dins d’un creuer ple de solters (probablement tots més calents i sortits que una nit a Trauma a última hora). Però bé, fer un creuer pel Mediterrani amb tot pagat, tampoc pinta malament no?
12:10 Natalia Elblog
Tornar a Barcelona va ser fantàstic. Tornar a veure als amics, a la Catiusca (que per estrany que sigui, no em va ignorar del tot), trepitjar la ciutat de dalt a baix, resseguir de nou les nostres rutes i tornar a sentir la rutina barcelonina, encara que fos per una setmana. 

Per evitar els meus pares, vaig anar a dormir al meu pis, amb les companyes, que no han llogat la meva habitació (com m’estimen) i ara és el camp de batalla i residència de la Catiusca. Entrar en aquella habitació em va encongir l’estómac una mica. Quants records, de dolorosos i de divertits, com quan vaig conèixer el Quim amb el cibersexe, la primera nit de la Catiusca que no em va deixar dormir jugant amb tot el que trobava per l’habitació o quan omplia el llit amb vestits descartats perquè no eren prou adequats per les primeres cites amb en Martí... Sembla mentida com passa el temps. Ara, vivint a Califòrnia amb una feina fantàstica però amb molta nostàlgia i un bri de tristesa... 

Tot i així, tornar a casa sempre alegra. Em vaig passar els dies quedant amb tots i totes les amigues que trobava més a faltar, dormint fins tard, passejant sola per la Barceloneta fins que acabessin de treballar les companyes de pis per anar a prendre alguna cosa per algun dels nostres bars preferits,.... Però també vaig haver de patir un dinar familiar. 

Vaig avisar als meus pares que estava a Barcelona, 3 dies després d’haver arribat (que mala filla que sóc) i vam quedar que hi aniria a dinar l’endemà. Per descomptat hi havia les tietes també. 

És curiós que quan em van bé les coses, ningú em pregunta res. En el fons crec que el fet que jo estigui tan lluny, a un lloc on no han estat mai i fent una feina que no entenen, els espanta. No saben què preguntar i per això no pregunten. Tot i així, hi ha una pregunta que no falla mai: 
- I ja tens algun nòvio per allà? 
L’antiga Natàlia s’hagués enfadat i hagués dit que en tenia fins fa poc i que era un “marine” guapo i catxes! Però, després de somriure per mi mateixa vaig dir: 
- No, ni un! 
- Ahhh perfecte doncs! Perquè vas rebre aquesta carta, que la vam obrir per si era alguna cosa important, com que no en truques gaire ni ens has vingut a veure, no sabíem quan la podries obrir... 
- Si Nuti! Te’n vas de “crucero”!!! – deia la meva tieta tallant a ma mare. 
 Resulta que el regal que em van fer anys enrere del sorteig d’un creuer de solters amb Beetic (si, aquests tipus de regals em fan...) hi havia hagut algun error i jo era una de les finalistes però no se’m va notificar mai. Per aquest motiu, em regalaven un viatge gratuït a un dels seus creuers de solters. 

No tinc massa interès en tancar-me a dins d’un creuer ple de solters (probablement tots més calents i sortits que una nit a Trauma a última hora). Però bé, fer un creuer pel Mediterrani amb tot pagat, tampoc pinta malament no?
Després de la discussió, vam arribar a un acord on ell m’avisaria quan marxava i quan tornava perquè jo no em preocupés i jo respectaria la seva decisió de marxar uns dies per desconnectar. 

Ho va fer un cop més: 
- Hey sweety. Marxo. Tornaré aviat! Ja et trobo a faltar. 
Jo em vaig passar els 4 dies mirant el mòbil sense parar, però sense trucar ni enviar cap missatge. 

Al quart dia, vaig rebre un missatge que deia: 
- A les 6 estaré a casa, vens a sopar? 
Semblava que anava tot bé, havíem arribat a un acord que els dos complíem. Ell no s’agobiava i jo no em preocupava. 

Però no va durar gaire. Al cap d’unes setmanes més. Va tornar a marxar sense donar senyals de vida. Vaig suposar que hauria marxat i s’havia oblidat d’escriure’m, però comptava que en 3-4 dies m’escriuria. 

Vaig suposar malament. Al cap de 6 dies encara no m’havia dit res i vaig trucar un dels seus col.legues. 
- Ei, saps alguna cosa d’en Craig? He suposat que hauria marxat però comptava que tornaria abans d’ahir i encara no ho ha fet... 
- Ah si, va marxar fa uns quants dies, tornarà aviat, no pateixis, sempre torna. 
Al cap de 8 dies encara no sabia res d’ell. 

Al novè, vaig rebre un missatges. 
- Hey! On estàs? 
No el vaig respondre. 

L’endemà em va trucar. No vaig contestar. 

Al vespre es va plantar a casa meva. 
- Hey, Natàlia, per què no em dius res? 
- Tu què creus? 
Ens vam discutir, ell es va tornar a disculpar i jo el vaig engegar a la merda. 

Des de llavors, només vaig rebre un missatge que deia “I’m sorry” i dues setmanes més tard, “I miss you”. Encara no l’he respost. Vaig decidir que jo també necessitava un descans i vaig comprar un bitllet cap a Barcelona, que feia més de 9 mesos que no havia tornat a CASA. 

PD: Clarament, en cap moment vaig guanyar el lloc de la Layla, era una falsa il•lusió. A qui s’emportava durant les seves absències era a ella, no a mi.
10:30 Natalia Elblog
Després de la discussió, vam arribar a un acord on ell m’avisaria quan marxava i quan tornava perquè jo no em preocupés i jo respectaria la seva decisió de marxar uns dies per desconnectar. 

Ho va fer un cop més: 
- Hey sweety. Marxo. Tornaré aviat! Ja et trobo a faltar. 
Jo em vaig passar els 4 dies mirant el mòbil sense parar, però sense trucar ni enviar cap missatge. 

Al quart dia, vaig rebre un missatge que deia: 
- A les 6 estaré a casa, vens a sopar? 
Semblava que anava tot bé, havíem arribat a un acord que els dos complíem. Ell no s’agobiava i jo no em preocupava. 

Però no va durar gaire. Al cap d’unes setmanes més. Va tornar a marxar sense donar senyals de vida. Vaig suposar que hauria marxat i s’havia oblidat d’escriure’m, però comptava que en 3-4 dies m’escriuria. 

Vaig suposar malament. Al cap de 6 dies encara no m’havia dit res i vaig trucar un dels seus col.legues. 
- Ei, saps alguna cosa d’en Craig? He suposat que hauria marxat però comptava que tornaria abans d’ahir i encara no ho ha fet... 
- Ah si, va marxar fa uns quants dies, tornarà aviat, no pateixis, sempre torna. 
Al cap de 8 dies encara no sabia res d’ell. 

Al novè, vaig rebre un missatges. 
- Hey! On estàs? 
No el vaig respondre. 

L’endemà em va trucar. No vaig contestar. 

Al vespre es va plantar a casa meva. 
- Hey, Natàlia, per què no em dius res? 
- Tu què creus? 
Ens vam discutir, ell es va tornar a disculpar i jo el vaig engegar a la merda. 

Des de llavors, només vaig rebre un missatge que deia “I’m sorry” i dues setmanes més tard, “I miss you”. Encara no l’he respost. Vaig decidir que jo també necessitava un descans i vaig comprar un bitllet cap a Barcelona, que feia més de 9 mesos que no havia tornat a CASA. 

PD: Clarament, en cap moment vaig guanyar el lloc de la Layla, era una falsa il•lusió. A qui s’emportava durant les seves absències era a ella, no a mi.
Sortir amb un mariner americà també té els seus punts negatius... Quan se li acaben els “I miss you”, se’n va als “let me breath”. Resulta que el que li funciona és la distància, perquè quan porta més d’un mes sense marxar, l’agobio i no el deixo respirar... 

Quan va desaparèixer durant 3 dies, resulta que li havia agafat un ataquet i va decidir que havia de desconnectar del contacte humà. Va agafar la bossa, la tenda i la gossa i se’n va anar al primer lloc que li va passar pel cap. I no va tenir en compte que tenia una nòvia que es preoucparia... O el tio és un egoista total o ha tingut poques nòvies... 

En qualsevol cas, quan en vam parlar l’endemà al matí, com que ja no estava emprenyada, va quedar en no res, una disculpa, un petonet i tot arreglat. 

El problema va ser quan al cap d’unes setmanes, va tornar a passar. No havíem quedat, però li enviava missatges per quedar i no responia. Al cap d’un dia sense rebre resposta, el vaig trucar i tampoc va respondre. I com que vaig començar a suposar que ja hauria tornat a fugir, vaig passar per casa seva per confirmar que no s’hagués ofegat a la banyera o s’hagués electrocutat amb la torradora... Tal com pensava, no hi havia ningú, però aquest cop no em vaig quedar, me’n vaig anar cap a casa meva un altre cop. 

Li vaig enviar un missatge dient-li que, suposava que se n’havia anat a l’aventura sense avisar un altre cop i que quan arribés ja m’ho faria saber... 

Al cap de 3 dies, que ja esperava que tornaria, el vaig tornar a trucar però no va contestar. 

Al quart dia, després de repetir les trucades sense resposta, vaig passar per casa seva, vaig picar a la porta i quan començava a fer mitja volta per marxar, es va obrir la porta... 
- Hey Natàlia, què fas aquí? 
Em vaig girar lentament, plena d’ira. 
- De debò m’estàs preguntant què faig aquí?? Tu què creus??? 
Em mirava amb cara de no saber perquè coi estava tan enfadada, vosaltres creieu?? 
- Em podries avisar cada cop que decideixes marxar sense dir res a ningú, almenys per saber que no m’haig de preocupar per tu ni comptar amb tu per res fins que tornis. Però sobretot, podries tenir el detall de dir-me que ja has arribat no?? 
Em seguia mirant seriós i de sobte em va saltar: 
- Deixa’m respirar!! 
I em va tancar la porta als morros. 

L’endemà, em va venir a buscar a casa amb un ram de flors i la cua entre cames. 
 - Perdona’m, perdona’m si us plau. Sé que sóc una persona complicada, que tinc els meus problemes i les meves coses, però no volia ser antipàtic amb tu. Em sap greu. Simplement necessito prendre’m un descans de tan en quan. Estar amb mi mateix i desconnectar. Perdona...
11:17 Natalia Elblog
Sortir amb un mariner americà també té els seus punts negatius... Quan se li acaben els “I miss you”, se’n va als “let me breath”. Resulta que el que li funciona és la distància, perquè quan porta més d’un mes sense marxar, l’agobio i no el deixo respirar... 

Quan va desaparèixer durant 3 dies, resulta que li havia agafat un ataquet i va decidir que havia de desconnectar del contacte humà. Va agafar la bossa, la tenda i la gossa i se’n va anar al primer lloc que li va passar pel cap. I no va tenir en compte que tenia una nòvia que es preoucparia... O el tio és un egoista total o ha tingut poques nòvies... 

En qualsevol cas, quan en vam parlar l’endemà al matí, com que ja no estava emprenyada, va quedar en no res, una disculpa, un petonet i tot arreglat. 

El problema va ser quan al cap d’unes setmanes, va tornar a passar. No havíem quedat, però li enviava missatges per quedar i no responia. Al cap d’un dia sense rebre resposta, el vaig trucar i tampoc va respondre. I com que vaig començar a suposar que ja hauria tornat a fugir, vaig passar per casa seva per confirmar que no s’hagués ofegat a la banyera o s’hagués electrocutat amb la torradora... Tal com pensava, no hi havia ningú, però aquest cop no em vaig quedar, me’n vaig anar cap a casa meva un altre cop. 

Li vaig enviar un missatge dient-li que, suposava que se n’havia anat a l’aventura sense avisar un altre cop i que quan arribés ja m’ho faria saber... 

Al cap de 3 dies, que ja esperava que tornaria, el vaig tornar a trucar però no va contestar. 

Al quart dia, després de repetir les trucades sense resposta, vaig passar per casa seva, vaig picar a la porta i quan començava a fer mitja volta per marxar, es va obrir la porta... 
- Hey Natàlia, què fas aquí? 
Em vaig girar lentament, plena d’ira. 
- De debò m’estàs preguntant què faig aquí?? Tu què creus??? 
Em mirava amb cara de no saber perquè coi estava tan enfadada, vosaltres creieu?? 
- Em podries avisar cada cop que decideixes marxar sense dir res a ningú, almenys per saber que no m’haig de preocupar per tu ni comptar amb tu per res fins que tornis. Però sobretot, podries tenir el detall de dir-me que ja has arribat no?? 
Em seguia mirant seriós i de sobte em va saltar: 
- Deixa’m respirar!! 
I em va tancar la porta als morros. 

L’endemà, em va venir a buscar a casa amb un ram de flors i la cua entre cames. 
 - Perdona’m, perdona’m si us plau. Sé que sóc una persona complicada, que tinc els meus problemes i les meves coses, però no volia ser antipàtic amb tu. Em sap greu. Simplement necessito prendre’m un descans de tan en quan. Estar amb mi mateix i desconnectar. Perdona...
Un dia, havia quedat amb en Craig per sopar junts. Vaig anar a casa seva i no hi havia ningú. Com que els americans són de deixar les portes obertes, vaig entrar per la porta de la cuina i no hi era ni ell ni la Layla. Em va estranyar però vaig pensar que potser havia anat a córrer o havia tret la Layla a fer pipí, així que vaig posar-me a fer el sopar. 

Un cop tenia el sopar fet i portava 1h mirant la tele, em vaig començar a estranyar. El vaig trucar i no contestava. Em vaig adormir mirant la tele i ja em vaig quedar a dormir, pensant que demà al matí m’explicaria on estava (amb bronca inclosa per fer-me fer el sopar i menjar sola). Però l’endemà al matí, no hi era i no hi havia senyals d’haver vingut. 

En aquell moment ja vaig començar a entrar en mini pànic i el vaig tornar a trucar infinitat de vegades, totes elles sense resposta. El pas següent va ser trucar a tots els seus amics que coneixia (2, no és massa obert per anar presentant amics...) i em van dir que no sabien on estava però que no em preocupés, que potser se n’havia anat a entrenar i que ja tornaria. 

Ja veieu, 24h sense saber res d’ell però no calia que em preocupés... L’escena es va repetir la nit següent. Vaig anar a casa seva i el vaig esperar. Com que no arribava, em vaig quedar a dormir. L’endemà, tampoc hi havia ningú. Vaig tornar-lo a trucar mil cops, vaig tornar a trucar als seus amics i res. 

Així que quan vaig tornar de la feina, vaig tornar a anar a casa seva. Tampoc hi havia ningú. De debò? En serio que algú se’n va 3 dies sense dir res a ningú? Ni a la seva nòvia?!?! 

Estava somicant al sofà quan vaig sentir un soroll, un cop de porta i em va saltar una cosa negra a sobre: la Layla. Em vaig assentar al sofà amb els ulls plorosos mirant cap a la porta i en Craig venia cap a mi. 
- Hey! Què fas aquí? 
- Que què faig aquí? Fa 3 dies que no sé RES de tu! 3 dies!!! – la ira i les llàgrimes brollaven per igual. 
- Ohhh, em sap molt greu “baby”, em sap molt greu. 
I mentre tirava la bossa a terra i m’abraçava al sofà, la meva ràbia es va esvair... 
- I’ve missed you baby.... 
Jo si que l’havia trobat a faltar...
11:18 Natalia Elblog
Un dia, havia quedat amb en Craig per sopar junts. Vaig anar a casa seva i no hi havia ningú. Com que els americans són de deixar les portes obertes, vaig entrar per la porta de la cuina i no hi era ni ell ni la Layla. Em va estranyar però vaig pensar que potser havia anat a córrer o havia tret la Layla a fer pipí, així que vaig posar-me a fer el sopar. 

Un cop tenia el sopar fet i portava 1h mirant la tele, em vaig començar a estranyar. El vaig trucar i no contestava. Em vaig adormir mirant la tele i ja em vaig quedar a dormir, pensant que demà al matí m’explicaria on estava (amb bronca inclosa per fer-me fer el sopar i menjar sola). Però l’endemà al matí, no hi era i no hi havia senyals d’haver vingut. 

En aquell moment ja vaig començar a entrar en mini pànic i el vaig tornar a trucar infinitat de vegades, totes elles sense resposta. El pas següent va ser trucar a tots els seus amics que coneixia (2, no és massa obert per anar presentant amics...) i em van dir que no sabien on estava però que no em preocupés, que potser se n’havia anat a entrenar i que ja tornaria. 

Ja veieu, 24h sense saber res d’ell però no calia que em preocupés... L’escena es va repetir la nit següent. Vaig anar a casa seva i el vaig esperar. Com que no arribava, em vaig quedar a dormir. L’endemà, tampoc hi havia ningú. Vaig tornar-lo a trucar mil cops, vaig tornar a trucar als seus amics i res. 

Així que quan vaig tornar de la feina, vaig tornar a anar a casa seva. Tampoc hi havia ningú. De debò? En serio que algú se’n va 3 dies sense dir res a ningú? Ni a la seva nòvia?!?! 

Estava somicant al sofà quan vaig sentir un soroll, un cop de porta i em va saltar una cosa negra a sobre: la Layla. Em vaig assentar al sofà amb els ulls plorosos mirant cap a la porta i en Craig venia cap a mi. 
- Hey! Què fas aquí? 
- Que què faig aquí? Fa 3 dies que no sé RES de tu! 3 dies!!! – la ira i les llàgrimes brollaven per igual. 
- Ohhh, em sap molt greu “baby”, em sap molt greu. 
I mentre tirava la bossa a terra i m’abraçava al sofà, la meva ràbia es va esvair... 
- I’ve missed you baby.... 
Jo si que l’havia trobat a faltar...
Sortir amb en Craig no és fàcil. No és que sigui una persona complicada sinó que cada dos per tres marxa a fer coses de mariner i em deixa de Rodríguez. Quasi podria dir que em passo 15 dies amb nòvio i 15 dies soltera. 

Els 15 dies amb nòvio és fàcil però cansat. Si, sembla ser que tinc la mala costum de sentir-me atreta per homes molt actius i llavors em sento obligada a seguir-los-hi el ritme. És esgotador! Aquest agost m’ha tornat a tocar a fer acampada però em vaig quadrar i almenys, en comptes d’anar amb tenda, vam anar amb caravana (res que no et faci valorar com de fantàsticament bé es viu al meu piset). 

Els 15 dies de soltera... m’entretinc amb els amics que tinc aquí i parlo amb en Craig a través del skype. A part del skype però, tenim un xat de whatsapp que vaig crear per quan no tenim temps de xerrar pel skype però tenim ganes de dir-nos alguna cosa... 

Ell és una mica eixut i el més romàntic que m’escriu és que em troba a faltar. “I miss you” hauria de ser el seu sobrenom. Jo sóc més valenta i sóc capaç d’escriure “I love you” però us haig de confessar, que després de les decepcions amoroses que acumula el meu cor, m’és molt més fàcil dir-ho en un altre idioma com l’anglès, perquè em dóna la sensació que em distancia del significat de la paraula. T’estimo sona molt gros no? Clar que com que els americans es passen el dia dient “I love you”, encara sembla més fàcil de dir, és quasi com un tic. 

Però bé, en el xat no només hi ha cursilades... També serveix per desfogar-se en un ampli ventall de comentaris sexuals del tipus: 
 - He arribat a la feina i m’acabo d’adonar que no m’he posat calces...
- Acabo d’entrar a la dutxa i et trobo a faltar.
- Què portes posat? 
 O per exemple, la setmana passada passejant, vaig veure un aparador amb conjunt de roba interior molt suggerent que no vaig poder evitar i li vaig enviar una foto del que estava comprant amb la frase de: 
- Esperant que arribis per estrenar-lo. 
El problema és que, si utilitzeu recurrentment el whatsapp segur que ho entendreu, en ocasions, obres el programa tan ràpid que comences a escriure la parrafada i l’envies i després te n’adones que no era el xat adequat i que has enviat la foto del conjunt de roba interior al grup d’ex companys de feina de Barcelona... Sort que no vaig enviar cap foto meva amb el conjunt posat! 

Ara m’ho miro tot 2 vegades abans d’enviar el missatge al grup adequat però és tan fàcil equivocar-se, que procuro que totes les fotos picants no siguin enviades per whatsapp (més aviat, que no siguin enviades) i ja n’hi ha prou amb les “converses” pel skype, creuant els dits que no hi hagi cap vídeo de tot el que passa en aquests skypes d’”I miss you”,....
12:57 Natalia Elblog
Sortir amb en Craig no és fàcil. No és que sigui una persona complicada sinó que cada dos per tres marxa a fer coses de mariner i em deixa de Rodríguez. Quasi podria dir que em passo 15 dies amb nòvio i 15 dies soltera. 

Els 15 dies amb nòvio és fàcil però cansat. Si, sembla ser que tinc la mala costum de sentir-me atreta per homes molt actius i llavors em sento obligada a seguir-los-hi el ritme. És esgotador! Aquest agost m’ha tornat a tocar a fer acampada però em vaig quadrar i almenys, en comptes d’anar amb tenda, vam anar amb caravana (res que no et faci valorar com de fantàsticament bé es viu al meu piset). 

Els 15 dies de soltera... m’entretinc amb els amics que tinc aquí i parlo amb en Craig a través del skype. A part del skype però, tenim un xat de whatsapp que vaig crear per quan no tenim temps de xerrar pel skype però tenim ganes de dir-nos alguna cosa... 

Ell és una mica eixut i el més romàntic que m’escriu és que em troba a faltar. “I miss you” hauria de ser el seu sobrenom. Jo sóc més valenta i sóc capaç d’escriure “I love you” però us haig de confessar, que després de les decepcions amoroses que acumula el meu cor, m’és molt més fàcil dir-ho en un altre idioma com l’anglès, perquè em dóna la sensació que em distancia del significat de la paraula. T’estimo sona molt gros no? Clar que com que els americans es passen el dia dient “I love you”, encara sembla més fàcil de dir, és quasi com un tic. 

Però bé, en el xat no només hi ha cursilades... També serveix per desfogar-se en un ampli ventall de comentaris sexuals del tipus: 
 - He arribat a la feina i m’acabo d’adonar que no m’he posat calces...
- Acabo d’entrar a la dutxa i et trobo a faltar.
- Què portes posat? 
 O per exemple, la setmana passada passejant, vaig veure un aparador amb conjunt de roba interior molt suggerent que no vaig poder evitar i li vaig enviar una foto del que estava comprant amb la frase de: 
- Esperant que arribis per estrenar-lo. 
El problema és que, si utilitzeu recurrentment el whatsapp segur que ho entendreu, en ocasions, obres el programa tan ràpid que comences a escriure la parrafada i l’envies i després te n’adones que no era el xat adequat i que has enviat la foto del conjunt de roba interior al grup d’ex companys de feina de Barcelona... Sort que no vaig enviar cap foto meva amb el conjunt posat! 

Ara m’ho miro tot 2 vegades abans d’enviar el missatge al grup adequat però és tan fàcil equivocar-se, que procuro que totes les fotos picants no siguin enviades per whatsapp (més aviat, que no siguin enviades) i ja n’hi ha prou amb les “converses” pel skype, creuant els dits que no hi hagi cap vídeo de tot el que passa en aquests skypes d’”I miss you”,....
Avui acabava el sorteig d'un llibre de "El blog de la Natàlia".


Realitzat a través de sortea2.com, la guanyadora ha estat, curiosament, una Natàlia:



Enhorabona!!

Pels que no heu guanyat, recordeu que el podeu comprar aquí mateix i rebre'l gratuïtament a casa o comprar-lo als punts de venda.



Bon estiu!!!
21:38 Natalia Elblog
Avui acabava el sorteig d'un llibre de "El blog de la Natàlia".


Realitzat a través de sortea2.com, la guanyadora ha estat, curiosament, una Natàlia:



Enhorabona!!

Pels que no heu guanyat, recordeu que el podeu comprar aquí mateix i rebre'l gratuïtament a casa o comprar-lo als punts de venda.



Bon estiu!!!