Després de la discussió, vam arribar a un acord on ell m’avisaria quan marxava i quan tornava perquè jo no em preocupés i jo respectaria la seva decisió de marxar uns dies per desconnectar.
Ho va fer un cop més:
- Hey sweety. Marxo. Tornaré aviat! Ja et trobo a faltar.
Jo em vaig passar els 4 dies mirant el mòbil sense parar, però sense trucar ni enviar cap missatge.
Al quart dia, vaig rebre un missatge que deia:
- A les 6 estaré a casa, vens a sopar?
Semblava que anava tot bé, havíem arribat a un acord que els dos complíem. Ell no s’agobiava i jo no em preocupava.
Però no va durar gaire. Al cap d’unes setmanes més. Va tornar a marxar sense donar senyals de vida. Vaig suposar que hauria marxat i s’havia oblidat d’escriure’m, però comptava que en 3-4 dies m’escriuria.
Vaig suposar malament. Al cap de 6 dies encara no m’havia dit res i vaig trucar un dels seus col.legues.
- Ei, saps alguna cosa d’en Craig? He suposat que hauria marxat però comptava que tornaria abans d’ahir i encara no ho ha fet...- Ah si, va marxar fa uns quants dies, tornarà aviat, no pateixis, sempre torna.
Al cap de 8 dies encara no sabia res d’ell.
Al novè, vaig rebre un missatges.
- Hey! On estàs?
No el vaig respondre.
L’endemà em va trucar. No vaig contestar.
Al vespre es va plantar a casa meva.
- Hey, Natàlia, per què no em dius res?- Tu què creus?
Ens vam discutir, ell es va tornar a disculpar i jo el vaig engegar a la merda.
Des de llavors, només vaig rebre un missatge que deia “I’m sorry” i dues setmanes més tard, “I miss you”. Encara no l’he respost. Vaig decidir que jo també necessitava un descans i vaig comprar un bitllet cap a Barcelona, que feia més de 9 mesos que no havia tornat a CASA.
PD: Clarament, en cap moment vaig guanyar el lloc de la Layla, era una falsa il•lusió. A qui s’emportava durant les seves absències era a ella, no a mi.
1 han dit la seva :
Es clar, has de buscar-te un noi que quan marxi no digui absolutament res, no pots triar un dels milers de milions de nois normals, has de buscar el raret...
Publica un comentari