El blog de la Natàlia

Capítol 13. S.O.S. Coach!!

2011-11-03T12:53:00.002+01:00

Un delsmoments on la meva coach em va fer més falta va ser als pocs mesos d’entrar atreballar a Califòrnia, crec que era poc abans de Nadal, quan en Marc va donarsenyals de vida després de mesos sense saber-ne res. Em va enviar un e-maildient-me que... Bé, us el copio:

“HolaNatàlia. Sóc en Marc. Com estàs? Espero que no et molesti que t’escrigui, no hohe fet abans per donar-nos temps a superar-ho tot, mica en mica i ambperspectiva les coses es veuen millor.Suposo que no voldràs tornar-ho a sentir però realment sento molt tot el que vapassar i com va acabar la nostra relació. Em sap molt greu. A tu t’aprecio molti és la última cosa que volia era fer-te mal però bé, el passat no es potcanviar i tampoc t’escric per això.

L’altredia em vaig trobar a la Pili i en Quim, la teva perruquera i em va explicar quete n’havies anat a treballar als EEUU. No em va saber dir on però em va dir quehi estaries indefinidament... Bé, tampoc vull que m’ho expliquis si no en tensganes, només volia saber com t’anava tot, que suposo que fantàsticament bé.M’encantaria tenir notícies teves.

Unpetó, Marc.”

Aix, hollegeixo i encara se m’encongeix l’estómac. Us podeu imaginar que em vaigquedar de pedra davant de l’ordinador i vaig demanar una sessió urgent amb lameva coach i li vaig explicar per primera vegada tota la meva història amb el Marc.Tot i el dramatisme de la situació (ho sé, sóc de dramatitzar fàcil), va sermolt divertit veure com la seva cara s’anava transformant a mesura que lesmeves explicacions anaven sumant una tercera persona a la història i anavapujant de to (Ja sabeu que als EEUU tapen mugrons i censuren petons lèsbics).

Ah! Ila Pili no em va dir res! Suposo perquè no va trobar manera de contactar ambmi, però em puc imaginar tot el que li deuria dir al Marc...

- Oh!Marc, quina pena això teu i de la Nati eh! Però ja es veia a venir eh! La Natisempre ha tingut problemes per mantenir les relacions.

- Ohh!I deus saber que ha marxat cames ajudeu-me cap als EUA perquè no ha pogutsuportar la vostra ruptura oi? La vas deixar ben feta pols pobrota, sisi,n’estava ben enamorada de tu! Però es clar, era massa lletjota per un noi tanmaco com tu (aquí amb una mica de toqueteodel braç del Marc i/o un intent per arreglar-li el coll de la camisa, un filinexistent o algun botó de la camisa)...

Bruixa!!El meu conflicte llavors era si l’havia de respondre i en el cas que ho fes,què, quan i com! Fer-lo esperar uns dies per no semblar desesperada, respondreràpid per no semblar enfadada (per què havia de semblar que encara estavacabrejada? O com si ja ho hagués superat?) o tardar unes setmanes per semblarmolt ocupada amb la meva nova vida? Respondre’l amistosament o fredament? Ambdistància o amb proximitat? I llavors l’hi havia de dir la veritat? Vendre-lila moto dient que estava perfecta i que l’havia oblidat del tot? Ser sincera idir que encara pensava (i sospirava) per ell?

L’Amy, la meva coach em va dirque havia de plantejar-me què sentia en aquells moments i en funció d’allò,respondre de la manera més assertiva possible, ja que estava clar que l’emaildel Marc era perfectament adequat i correcte i era la oportunitat per arreglarel final d’aquella bonica relació (mentre va ser bonica, es clar!). vaja, queem va dona la odiosa resposta d’actitud madura. Amb lo divertit que és serimmadur quan ho deixes amb algú i fer les marranades i plorerescorresponents...

Amb totel que li explico a la consulta deu tenir un concepte una mica peculiar delscatalans i espanyols... Em sap greu, no he pogut deixar el llistó gaire alt!(Almenys a dins d’una consulta!)

Capítol 12. Les primeres setmanes als EEUU

2011-10-28T12:29:00.001+02:00

Quan emva recollir el Sr.Johnston a l’aeroport, vam carregar les maletes al seu truck(o 4x4 gegant per a les persones normals) i vam fer 45kms allunyant-nos de laciutat, travessant camps, per arribar a casa seva (mansió per a la resta,almenys pels europeus que ja no hi cabem com per fer cases unifamiliars enormesamb jardins gegants) on ens esperava la seva dona amb un somriure a la cara iun pastís de poma a la taula del menjador.

Era totmolt divertit, realment com a les pel·lícules! Tant el paisatge, com ells, comla casa,... Em van ensenyar la meva habitació i era enorme, amb uns armarisenormes (una pena que el fantàstic vestuari que havia adquirit per a la ocasiós’hauria d’esperar fins arribar a Califòrnia per sortir de l’armari), un lavaboper mi sola,... Genial! El problema és que la casa estava a km’s de qualsevol superfícied’oci: ni cine, ni botigues, ni restaurants, ni bus! I jo allà plantada sensetransport, a part del Sr.Johnston. Tenia pinta que m’avorriria molt i que notindria més remei que aprendre anglès!

Em vandeixar descansar dos dies per sobreviure al jetlag i a la nit del segon dia al’hora de sopar (qui diu sopar, diu berenar perquè això de menjar a les 7...)m’esperaven amb una llista de tasques i horaris amb les hores que estariaestudiant anglès i les que estaria ajudant a la granja o a netejar la casa.Ejem, d’acord que no m’esperava tanta hospitalitat però tampoc estava preparadaper anar a treballar a una granja! Em van dir que en funció dels meus avançostindria recompenses que inclourien anar a sopar a fora o anar a un Starbucks aconnectar-me a internet (si, perquè tampoc tenien internet!). Em sentia com unaadolescent a una casa d’intercanvi!

La mevaúnica condició va ser que em deixessin despedir-me de la civilització anant-mea connectar per avisar de la situació a les meves amigues i als pares, i anaral primer Wallmart de la zona a comprar texans, camises de quadros i jerseis.Si havia de fer vida de cowboy durant dos mesos, almenys que em pogués integraren condicions!!

Capítol 11. La psico-coach

2011-10-26T16:10:00.001+02:00

Us heexplicat que a la feina ens proporcionen un/a psico-coach per a que puguemparlar amb ella (en el meu cas) sobre com em sento amb el canvi de país,cultura, bla bla bla, sobre els meus objectius a la feina per poder anarascendint a la meva carrera professional i qualsevol assumpte personal que livulguis explicar...???

Ai! Queno us he explicat què és un psico-coach! Doncs, òbviament és un psicòleg que amés a més és coach, i un coach és la persona que en teoria et fa les preguntesadequades per ajudar-te a aconseguir els teus objectius... Si voleu mésinformació: GOOGLE!

Personalment,a mi m’encanta! Tinc una coach que m’ajuda a créixer com a persona en moltssentits i una psicòloga que em soluciona conflictes personals, inseguretats,temors i amb qui em puc desfogar quan m’estresso massa a la feina o em truquenels meus pares i em desanimen. Per descomptat, està al dia de la meva vidaamorosa i com a ex-psicoanalista (què passa, es veu que els psicòlegs també s’hand’actualitzar perquè algunes corrents ja comencen a estar desfassades), sempreem treu conflictes de la meva tendra infància (els quals haig de dir, queentenc perfectament com a origen de les meves neures).

La qüestióés que avui em toca sessió amb ella i realment en tinc moltes ganes perquè tincconflictes amorosos! Per variar! Oi??

Crecque no us he parlat d’en Craig... Aix en Craig, que maco que és... Jajajaja si!Ho confesso! Torno a estar enamorada! El problema és que és un amor nocorrespost! Ja us ho explicaré en calma però per fi, m’he començat a oblidar d’enMarc. Ja tocava oi?

Me’nvaig cap a la sessió!

Capítol 10. El meu primer contacte a terra americà

2011-10-24T20:36:00.002+02:00

Us heparlat del meu fantàstic apartament però no us he parlat del meu primercontacte als EEUU... Recordeu que la jefa em va enviar a casa uns coneguts seusperquè pogués practicar anglès abans de començar a la feina? Doncs bé, varesultar que no vivien a California, que és on havia d’acabar anar a treballari viure, sino que vivien a un poblet perdut de Missouri. Bé, he d’especificar...vivien a una granja perduda entre kilometres (o milles, com diuen allà) ikilometres de terreny conreat i vaques...

Nomésus diré que no m’ho esperava. Jo ja tenia el xip de San Diego: Califòrnia, sol,platja, calor, poca roba, civilització... Així que quan vaig arribar a l’aeroporti hi havia un cowboy panxut, amb la pell arrugada de passar-se masses hores alsol i amb el barret, els texans i les botes vaig començar a pensar que potserla meva decisió d’anar als EEUU havia estat un error...

Capítol 9: Sordesa psicològica

2011-10-22T09:34:00.000+02:00

Però vasemblar que en Guillem no havia entès gran cosa del que l’hi havia dit. Potserja no escrivia missatges tant tontos i cursis pel facebook però me’ls escriviaa mi en privat. No havia entès que jo no n’estava enamorada?? Que jo estavasola, deprimida, enamorada (d’un altre), amb l’autoestima pel terra,destrossada i que estava disposada a canviar de país per superar una rupturacom per tenir interès d’enamorar-me d’algú???

Enaquell moment, la última cosa que volia era tornar a sentir per algú el quesentia en aquell moment pel Marc. De moment només necessitava deixar de sentirla paraula AMOR!

Al capd’un parell de mesos vaig rebre un estrany missatge pel facebook... Una talNúria que no coneixia de res em va escriure això:

“HolaNatàlia, no ens coneixem però et demano que llegeixis el que t’escric acontinuació i que t’ho prenguis molt seriosament. M’he enterat que estàssortint amb el Guillem i vull avisar-te de que el Guillem està obsessionat ambmi i des que el vaig deixar fa 4 anys que només fa que buscar noies ques’assemblin a mi. Ja sé que sonarà molt egocèntric però és veritat. Pregunta-licom es diuen les seves exs, totes comencen per la lletra N i la seva feina té aveure amb publicitat, marketing, disseny o dibuix... Amb la seva ex va repetirfins i tot la nostra història! La Nadia té la mateixa edat que tenia jo quanens vam conèixer, estudiava la mateixa carrera, fins i tot li deia a ella(turronet) el que jo li deia a ell, etc etc...

Pregunta’mel que vulguis i ja veuràs, està obsessionat, no és sincer amb ningú. Necessitatenir algú al costat i és capaç de dir qualsevol tonteria per tenir algú al seucostat. A part que a totes les noies els hi diu el mateix: “No havia sentit maiper ningú el que sento per tu”, “tu em fas sentir com ningú m’ha fet sentir””Ets molt important per mi”, bla bla bla bla bla...

Em sapgreu dir-te tot això però si jo estigués en la teva situació m’agradaria quealgú m’ho digués! No te’n refiïs! Núria”

Va serel moment definitiu per dir-li al Guillem que jo no podia començar res ambningú fins que no estigués bé amb mi mateixa i aconseguís superar la mevahistòria amb en Marc.

Perquèsi, la Núria tenia raó! Al cap d’uns mesos, quan jo ja estava als EEUU, el seufacebook es va tornar a omplir de cursilades ridícules, fora de lloc, horteres ique tanta exageració només fa que fer-te pensar el contrari, que no sent resdel que escriu. Ja sabeu, “dime de que presumes... que te diré de quecareces...”

Capítol 8. El clau mal clavat

2011-10-21T12:31:00.002+02:00

El queem referia a l’últim post sobre en Guillem, que va ser com un clau que no vatreure el clau anterior i que es va clavar a un mal lloc i va molestant, és queno em va ajudar a oblidar-me d’en Marc (ja que ha estat força temps pel meu cap(i cor)) i perquè enrotllar-me amb en Guillem m’ha portat més mals de caps quealtres coses...

Us vaigexplicar que ens vam liar un diaaccidentalment i que llavors ens vam seguir veient fins poc abans que marxésals EEUU. La qüestió és que a la setmana d’haver-nos liat, en Guillem va canviar l’estat del facebook i va posar que jaestava sortint amb algú. Vaig pensar que era una mica precipitat però tampoc emva molestar...

Al capde dos setmanes ja començava a penjar comentaris amb la paraula enamorat pelmig i ja em vaig començar a espantar... Jo encara estava boja pel Marc i emdeixava estimar pel Guillem però no feia ni un mes que estàvem liats com per parlar d’amor!! Quan es potcomençar a parlar d’amor al sortir amb algú?

Empensava que el fet que els dos ens haguéssim passat tant de temps parlant delsnostres exs, havia quedat bastant clar que seguíem penjats per ells i que,ejem, ens consoléssim mútuament satisfent necessitats bàsiques dels éssershumans (afecte, companyia, sexe,...) no incloïa iniciar una relació patològicai inevitablement, destinada al fracàs. Però en Guillem semblava que no ho teniaclar... Cada dia que passava es veia més en cor d’escriure bajanadesrelacionades amb mi i l’amor...

Nomésus posaré l’exemple que d’una foto d’un candau unint dues cadenes, ell en veiasímbol d’amor... i què voleu que us digui, a mi, un candau unint dues cadenesem sona a esclavitut o obligació, més que voluntarietat i amor... però bé, peraixò hi ha la interpretació lliure oi??

Perdescomptat, preocupada pels seus estats del facebook (i no ens enganyem, pelfet que algú pogués relacionar aquests estats tan cursis i inadequats amb mi)vaig parlar amb ell... i em va dir que tenia molt clar que havíem d’anar a poca poc (sort que ho tenia clar!) i que havíem de deixar passar el temps persuperar les nostres històries, però que també tenia molt clar que jo era unanoia molt especial i que no em volia perdre i que faria tot el que fos possibleperquè allò nostre (¿?) funcionés...

Us hede confessar que després de tota la història amb en Marc i la Júlia, les mevesfantasies sobre l’amor romàntic i el romanticisme en general cada cop estan mésenterrades sota terra i, en Guillem podia dir el que volgués però jo no emcreia cap paraula que provingués de cap home (i de cap dona tampoc).

Com queva semblar que en Guillem ho tenia clar, ho vaig deixar així, vam seguirquedant, vam seguir follant, i vaig seguir estudiant anglès...

Capítol 7. En Guillem

2011-04-02T12:10:00.000+02:00

Us he de confessar que tinc un gran mal de cap que es diu Guillem. Crec que us n’he parlat molt per sobre en un altre post i hauria d’aprofundir una mica més...

Aix... Començaré pel principi: Facebook.

Bé, ja sabeu que un canvi d’estat al Facebook és motiu de revolució entre els contactes més i menys propers. Des dels que et pregunten què ha passat, els que els hi agrada el teu estat de soltera (en alguns casos ho entenc, però en el meu??) o els que t’auguren un futur molt millor que amb la teva última parella... Doncs bé, entre aquests contactes hi havia en Guillem, un ex-company de la universitat amb qui havia perdut el contacte durant l’últim any i escaig, que quan va veure que tornava a estar soltera em va enviar un missatge privat dient que entenia perfectament pel que estava passant perquè ell feia unes setmanes que ho havia deixat amb la seva nòvia i estava fatal. I ja sabeu, l’empatia i saber que els dos estàvem igual de destrossats va fer que anéssim a plorar-nos les nostres penes a un bar a prop de la universitat.

Jo crec que això de picar-se a l’esquena i ofegar les penes amb algú que està tant fotut com tu és addictiu, perquè cada cop quedàvem més sovint per parlar dels nostres exs... Les nostres converses es centraven únicament en parlar dels exs: del que ens havien fet, del que els trobàvem a faltar, de les nostres rutines amb ells, de les seves fabuloses virtuts i els seus odiosos defectes,...

Fins que un dia, encara no sé massa bé com ni perquè, ens vam enrotllar. Alguna abraçada més forta que de costum, algun petó que es va acostar massa a les comissures dels llavis,... i bé, des de llavors, les trobades ja no eren només al bar de la universitat, i de cop ja no parlàvem tant dels exs... Però no ens enganyem, els exs era el que ens mantenia units. Era el que teníem en comú: ens havien deixat, ens sentíem sols i abandonats... I cap relació s’hauria de començar per intentar unir un cor trencat...

Però no patiu perquè no crec que se’n pugui dir relació del que va passar amb en Guillem. Podríem dir que va ser un clau que no va treure un altre clau però que es va clavar a un mal lloc i va molestant.

Capítol 6: De becària a team member

2011-03-15T12:10:00.000+01:00

De ser una becària avorrida a ser una més de l’equip a la nova feina va ser un canvi radical! Jo estava cagada perquè no havia tingut oportunitat de practicar gaire el que se suposava que havia de fer aquí (si, portar cafès millora el teu equilibri i la teva capacitat d’atenció per aconseguir que no arribin buits al lloc de destí, però no és una habilitat imprescindible...) però al arribar aquí, tothom donava per suposat que era una crack i valoraven molt (potser massa i tot) les meves aportacions... Em sembla perfecte que em valorin tant! Però em sembla una mica sobrevalorat i tot! Tants constrastos es fan estranys... Algú li hauria d’explicar a la meva jefa el que s’ha perdut fins ara... jummm!

A part de tot, m’ho passo molt bé! Tinc la creativitat alliberada, em valoren, conec molta gent, puc estrenar molts vestidets per anar a presentacions, festes, projectes,... és ideal!! El gran defecte que tenen aquí és que no hi ha el missatger buenorro! Jajaja però bé, ja vaig rebent les notícies des de Barcelona sobre ell i com es discuteixen per qui li toca rebre els paquets cada setmana (com que l’encarregada era jo...).

Us he explicat que em passo el dia anant a diferents actes i cel.lebracions? Fins i tot he anat a making off de video-clips i anuncis, però encara no he conegut a cap famós famós, com el Brad Pitt o l’Orlando Bloom...

El pitjor de tot és que aquí no puc perdre gaire temps escrivint al Blog perquè aquí treballo de veritat, no com el que feia a Barcelona! Però bé, els deixo programats i així apareixen a hora catalana per vosaltres! Si és que estic en tot eh!!

Capítol 5. El meu apartament

2011-03-02T12:09:00.000+01:00

Sabeu que el meu apartament a San Diego m’encanta? M’apassiona? Em torna boja?? És el piset dels meus somnis fet realitat?? I la meva companya de pis actual m’encanta! És una mexicana divertidíssima que ens passem les nits prenent Margaritas!! És genial! I té una terrasseta ideal per trobar a faltar menys Barcelona (que la trobo moltíssim a faltar!).

Però us he de confessar que és el meu segon pis a San Diego perquè els primers mesos quan vaig començar a treballar aquí em van posar a un pis d’un company de feina perquè m’adaptés millor, m’ajudés a conèixer gent nova i conegués millor California. El que no van tenir en compte és el tipus de company que em van posar. Suposo que ell necessitava un company de pis i jo un apartament, i aquí van fer el match! És un noi molt maco però és un dels informàtics de la feina. Si amb això no us heu fet una idea, podeu mirar qualsevol pel•lícula que parodiïn als informàtics i trobareu la millor definició que s’ajusti a ell. Si, seria un Steve Urkel sense tirant (i no tant lleig físicament) però crec que té una clara fòbia social, es passa les hores tancat a la seva habitació viciant-se a l’ordinador o desmuntant aparells i crec que he vist més Califòrnia jo que ell que fa anys que viu aquí. No és que fos una molèstia tenir-lo com a company de pis perquè pràcticament no el veia mai, però m’he oblidat comentar que també crec que pateix un trastorn obsessiu-compulsiu ja que em renyava constantment quan deixava alguna cosa fora del seu lloc, si no rentava les cassoles al minut 3 d’haver acabat de fer-les servir o si m’oblidava algun jersei per la zona comú... sóc conscient que un dels meus defectes és ser una desordenada i que les cassoles brutes es poden passar un parell d’hores esperant per ser rentades (normalment) però aquí, amb en Ryan procurava ser el màxim ordenada i neta i tot i així em renyava cada dos per tres! I ja no us dic si volia convidar algú a casa per prendre alguna cosa o sopar... Riure és fer xivarri i les 10 és les 3 de la matinada com a mínim!!

Si algú tenia l’esperança que ell em presentés gent de la ciutat per anar-me adaptant, d’ell només en podia sumar 3 amics, més propis de la sèrie “The Big Bang Theory” que altra cosa i si en algun moment se m’havia passat pel cap saludar-lo a la feina o pretenia dinar junts... s’apartava de mi com si fos una pària a qui menysprear (o una leprosa encomanadissa).

Així que a la que vaig conèixer més gent i algú es va oferir per compartir pis amb mi, vaig fer el salt! I n’estic encantada!! I love Margaritas!!

Capítol 4. Mentrestant...

2011-02-23T12:08:00.000+01:00

Si us dic que del març al juny la meva vida es va basar en parlar ANGLÈS, seria un bon resum. A part d’això, la resta de les hores en les que no m’esforçava per ampliar el meu vocabulari, intentava superar la ruptura amb en Marc. N’estava tant enamorada que em vaig passar setmanes plorant per tot, fins i tot en els anuncis més absurds plorava! Tot i així, no vaig tenir temps de pensar en la ruptura realment fins que vaig arribar als EEUU al juny, abans del viatge però, em van passar dues coses curioses que segur que a algú de vosaltres també us ha passat després d’una ruptura...

La primera és que, un cop la gent ja sabia que havia tallat amb en Marc, molts em van començar a dir tots els defectes que van poder d’ell i a dir-me que...

-Ara que no estàs amb ell t’ho puc dir, però és que en el fons no lligaveu gens! Ja es veia que ell no ho tenia massa clar...
- Ara que ja no esteu junts... no m’agradava gens aquest noi! Tant d’interès per ser tant agradable amb tothom, és que amaga alguna cosa molt fosca! N’estic segura!!
- Em sap molt de greu dir-te això eh, però ja em semblava a mi que aquesta relació no aniria enlloc... Quina persona normal es passa més hores amb la ex que amb la nòvia?? No no, no podia pas acabar bé!

I el més curiós de tot això, és que m’ho van dir quan ja no estava amb ell i m’ho deien els que representen ser els meus amics i amigues. El que no entenia (i encara no entenc) és que si son els meus amics, no m’ho haurien d’haver dit quan estava sortint amb ell? per prevenir-me el dolor que acabaria patint? És a dir, la feina dels amics (entre altres) no és d’avisar-te quan tu estàs encegat per l’amor? En aquest cas no m’haurien d’haver dit: “Vés en compte amb el Marc perquè sembla que no ha superat la història amb la seva ex i patiràs”? perquè jo estava tan absolutament enamorada que no me n’adonaria? En comptes d’esperar-se a que em caigués la vena dels ulls al trobar-me’ls als dos al llit? Calia? A més, si ja m’estava arrossegant pel terra degut la ruptura, calia que em diguessin que ja sabrien que ho passaria malament? Per remarcar-me que era la única idiota que no se n’havia adonat? Ja sé que en ocasions t’ho diuen i tu no els vols creure, però en el cas que fos així, ells ja haurien fet el seu papers com a amics i llavors només havien d’acceptar la teva elecció i esperar que la realitat et caigui a sobre per ajudar-te a aixecar... no trobeu?? I per cert, per molt que em diguessin els seus (pocs) defectes, jo el seguia trobant tant a faltar com sempre amb defectes o sense...

I la segona cosa curiosa va ser la resta de carronyaires que van aparèixer un cop vaig publicar el meu estat al facebook. Hi havia els que només volien sang i fetge i salivaven per saber la història i els que volien aprofitar que tenia l’autoestima per terra i les defenses baixes per quedar amb mi a prendre un cafè i si hi havia sort, passar pel meu llit. En aquesta última part és on apareix en Guillem, però després de tot plegat, no sé si se’n podria dir carronyaire d’ell... El que està clar, és que jo d’ell, també me’n vaig aprofitar...

Capítol 3: Què, qui, com?

2011-02-21T12:08:00.000+01:00

L’interrogatori de la jefa no em va resoldre gaires dubtes però una xifra amb tres zeros del que cobraria a final d’any em va fer confiar cegament en la meva nova experiència. Per molt malament que anés, tindria el compte MOLT més ple que de costum i aprendria anglès d’una vegada. Em va dir que marxaria al juny perquè aquests últims mesos me’ls passaria preparant-me per estar a l’altura del que se’m demanaria fer allà (per fi es va acabar haver d’anar a buscar cafès i fer fotocòpies i vaig començar a visitar reunions interessants i importants per veure com anava tot!) i practicant anglès amb un professor privat. Al setembre aniria a Califòrnia, a San Diego on està la sucursal per començar-hi a treballar però abans, al juny aniria 2 mesos a casa d’uns coneguts de la jefa que com a favor, em deixaven viure amb ells per poder practicar anglès amb autòctons i estar preparada per treballar “a full”, jajaja...

La veritat és que pintava molt bé perquè en teoria tot era amb els gastos pagats!! Només m’havia d’espavilar a tenir l’anglès preparat per el setembre. Fins i tot tenia allotjament a punt per quan arribés a San Diego amb alguns companys de feina que s’havien ofert a compartir pis amb mi! Que excitant!!

Capítol 2: El final del final o el principi del principi

2011-02-18T12:07:00.000+01:00

Bé, ja torno a estar operativa per aquí! Com us he trobat a faltar! No sabeu la de vegades que pensava:

“això els hi he d’explicar als meus companys virtuals!”

Encara estic vivint als EEUU i la meva vida ha fet un gir radical! Però no seria just que us expliqui la meva vida actual sense començar pel principi, el nou inici que vaig iniciar el 24 de juny quan vaig agafar l’avió!

Des que la meva jefa em va fer la proposta, em vaig passar els 3 mesos següents estudiant anglès, tancant temes i fent un curs “d’actualització” per estar preparada a la sucursal americana... Per sort, vaig estar tant ocupada que no vaig tenir gaire temps de pensar ni amb en Marc ni amb la Júlia.

Bé, potser no vaig tenir temps de pensar massa amb en Marc perquè també vaig estar entretinguda amb un tal Guillem però no sé si això us ho hauria d’explicar... ja que no me’n sento gaire orgullosa, però bé, ja m’estic saltant el principi de tot plegat!!

D’acord, des de l’últim que us vaig comentar l’any passat (Me’n vaig a EEUU!!) el següent va ser explicar a tothom que me n’anava indefinidament a treballar a EEUU, que m’havien proposat un trasllat i que havia dit que si...

-Als Estats Units?
- Tan lluny???
- I què farem sense tu??
- Passa-ho genial i comença a fer-nos lloc que et vindrem a emprenyar cada dos per tres!!
- I a on aniràs?? A Nova York i farem la nostra pròpia versió de Sex& the City??
- Segur que deixaràs de cobrar aquesta misèria de sou no? Ara cobraràs més que totes nosaltres juntes!!

Les meves companyes de pis s’ho van prendre molt bé! Però vam acabar totes plorant quan ens vam adonar que ens trobaríem molt a faltar i que les nostres xerrades del diumenge a la tarda passaríem a fer-les mitjançant el Skype i que jo les hauria de fer al matí...

Quan ho vaig explicar als meus pares...

- Home, ja sabem que les ruptures són complicades però d’això a anar-te’n a l’altre banda del “xarcu” per no veure’l potser és una mica exagerat no? – (M’he oblidat de comentar-vos que junt amb el “Marxo a EEUU” també els hi vaig dir que “En Marc i jo ja no estem junts”
- No és per la ruptura, és una gran oportunitat!
- Ah si? I quina feina faràs exactament?
- Doncs, no ho sé del tot...
- I el sou? I ja t’hi entendràs? I a quina part d’Amèrica vas? Amèrica és molt gran per generalitzar tant!!

Després de totes aquestes preguntes em vaig adonar que tenien raó, havia acceptat una feina que no tenia ni idea del que hi anava a fer, ni el que cobraria i el que era més important, a quina part d’EEUU aniria! La idea d’una Amèrica moderna a Nova York o una estiuenca o sexy Califòrnia o una càlida Florida semblava molt bé, però, i si m’enviaven a algun estat que ni tant sols sabia ubicar al mapa (fàcil tenint en compte el meu nivell de geografia) ple de vaques i muntanyes (ja sabeu que amb la neu no m’hi porto massa bé!)?? El dilluns següent em vaig plantar a posar les coses clares. Abans però, els comentaris del meu entorn sobre la ruptura amb en Marc que es podrien resumir en un...

- Ja deia jo que un noi que semblava tan perfecte havia de tenir un defecte molt gros...

I el més curiós és que aquest comentari el va fer ma mare, en comptes de dir-me: “ai! Ja n’has deixat escapar un altre!!” o “és que no n’hi ha cap que t’aguanti!”, cosa que em va consolar molt!

Capítol 1: La Despedida

2011-02-14T12:06:00.000+01:00

La despedida va ser un dijous a mitja tarda. Ni massa d’hora ni massa tard.

Totes les companyes de pis s’havien guardat aquelles hores per poder estar amb mi a l’aeroport, els meus pares també van venir. Fins i tot les tietes, amics de la universitat i alguns companys de feina s’havien afegit a l’emotiva despedida de l’aeroport. Quasi semblava un funeral en vida. Sabeu les típiques imatges de les películes que et mostren el funeral vist des de dalt o des d’un costat on el mort veu el seu taut i tots els amics i familiars plorant vestits de negre? Doncs igual, sense taút (però si amb un munt de maletes i un bitllet d’avió sense data de retorn) i sense anar gaire vestits de negre (ja sabeu que la moda sempre inclou el negre, sigui funeral o dia a dia!). només feia que despedir-me d’ells, una vegada rere una altra, amb abraçades i llàgrimes.

- No patiu que ens tornarem a veure de seguida!
- A més tenim el skype!
- Serà com si no hagués marxat!
- Et vindrem a veure de seguida!!

Però tot i les frases de consol, seguíem plorant, una mica tots. Com en sabem de dramatitzar els humans!! A la tercera o quarta abraçada de despedida, desenes de frases de “ens veurem ben aviat”, un pilot de mocs i un rellotge que em recordava que començava a anar justa de temps, vaig començar a enfilar cap a la zona de control on, un cop a dins, ja no hi havia marxa enrere. On començava, probablement, l’etapa més important de la meva vida; la meva nova vida als EEUU (quasi semblava una irlandesa embarcant-me al Titànic per començar de nou al país de l’esperança...)

I en Marc? En Marc el vaig esperar durant tota l’estona que em vaig estar despedint dels amics i la família. Cada cop que s’acostava un noi moreno amb el cabell una mica més llarg que la majoria el meu cor es desbocava.

- M’ha vingut a demanar que no marxi! Que em quedi amb ell! Que el perdoni i que tornem a començar, ell i jo i ningú més. La júlia no significa ni ha significat res per ell...

Però no, no va aparèixer. Fins i tot quan vaig passar el control, des del poc que podia veure, vaig fer una última repassada a tota la gent que voltava per la terminal però no el vaig veure... ni tan sols la vaga esperança que en Marc comprés un bitllet a qualsevol lloc per tant sols entrar a la zona d’embarcaments i demanar-me que no marxés, es va desfer... Res de res.

No tenia més remei que començar la meva nova vida, sense ell.

Preparant la segona temporada de "El Blog de la Natàlia"

2010-10-22T12:04:00.000+02:00

Avís!!!! si no has seguit la primera temporada del blog o t'has perdut algun capítol, no segueixis llegint o et desvelaré el final de la primera temporada!!!!

****************

Des de l'últim post publicat al febrer, la Natàlia ha passat una bona temporada a Estats Units després d'acceptar la proposta de la seva jefa. Està soltera, la Catiusca està en bones mans i té tot un extens país nou per descobrir... Ah! I m'oblidava del més important! Té un munt de noves aventures per explicar!

A la segona temporada de "El Blog de la Natàlia" sabrem com s'adapta al nou continent, a on viurà, si es torna a enamorar, si el seu accent és prou sexy pels americans, com és la nova feina (Qui sap! Potser triomfa a l'altra banda de la bassa!), si torna a Barcelona o es converteix en la nova Carrie Bradshaw de Nova York, si enyora a la seva peculiar família, si en Marc recórrer més de 6000km arrepentit per tornar amb ella,...

T'ho perdràs??

El Blog de la Natàlia. 1-80 capítols

2010-03-09T12:55:00.004+01:00

Tots els capítols de la Primera Temporada del Blog de la Natàlia!

PD: Aprofita i comenta els que més t'han agradat!! :D

Capítol 80. Tot final és un inici

2010-02-28T08:51:00.000+01:00

He dit que si!!! Me’n vaig a EEUU!!! Així que aquest blog, com aquesta etapa que he viscut durant aquest últim any i escaig, s’acaba. I com se sol dir i espero complir,

“No és un adéu, és un fins aviat!”

I no voldria tancar aquesta etapa sense despedir-me de tots vosaltres com és degut. No m'he preparat cap discurset com els actors als Òscars, Goyas i tot plegat però volia deixar d'agraïr a:

A vosaltres 4 que heu seguit el blog des de pràcticament al principi (assumpta, llop666, Òscar i Garbi) i a tots els que heu anat comentant i compartint amb mi aquesta experiència a trossets, a dies, de dalt a baix, en diagonal, un dia si un dia no, de tant en quan, quan t’interessa, cada dia o simplement un dia per casualitat.

Als que no heu comentat però que em dèieu, “jo no comento però et llegeixo sempre eh!!”

Ah! I als que encara no ho heu fet però ho fareu (això de llegir-me eh!)!

Moltes gràcies amics!!! See you soon!!!!

PD: I que no escrigui no significa que no vagi seguint les vostres històries als vostres blogs i ni molt menys significa que no estigui apuntant tot el que em passi als EEUU per posar-vos al dia el dia menys pensat! Bye Bye

Capítol 79. Una nova vida?

2010-02-26T12:28:00.002+01:00

Bé, us podeu imaginar la cara de babau que se’m va quedar quan la jefa em va proposar marxar a EEUU a treballar-hi indefinidament, oi??

Després de pensar-m’ho molt, de veure com les disculpes del Marc s’han anat reduint dràsticament les últimes setmanes (segurament que indirectament proporcional a l’increment d’interès per la Júlia) i tenir cada cop més clar que tampoc tinc res que em lligui aquí (la Catiusca vindrà amb mi o la deixaré en bones mans amb les meves companyes de pis i el sr. Narváez ens va abandonar fa mesos després de suïcidar-se i saltar de la seva peixera a la catifa per algun motiu que desconec), les amigues em poden venir a veure, la feina d'aquí és patètica....

Ah! I la família, me n’oblidava, ejem, tampoc em trobaran gaire a faltar (bé, només si troben a faltar algú per criticar!!).

Què coi! Crec que diré que si!!

Capítol 78. Una proposta molt indecent

2010-02-25T08:51:00.000+01:00

La meva jefa, ja sabeu que és habitual del blog (o això em va dir), ahir em va citar al seu despatx (again) i em va dir que tenia un proposta per mi, ara que...

- Tornes a estar soltera.
- ...
- És una gran oportunitat per fer un canvi a la teva vida, un canvi d’aires i un gran progrés a la teva carrera professional. La veritat és que si no hagués descobert el teu blog no crec que t’ho hagués proposat i més quan portes de becaria des que vas entrar i tens poca experiència en tot això. Però perquè jo entenc tant com tu les dificultats que tenim les solteres per fer-nos un forat en el món de les parelles i sobretot dels singles que gaudeixen del sexe amb amor, he pensat que t’interessaria acceptar aquesta proposta...
- ...
- Mira, hi ha una vacant a la seu d’Estats Units i m’agradaria que hi anessis tu.

Capítol 77. I ara què?

2010-02-22T08:45:00.000+01:00

Aquesta és la pregunta clau després d’una ruptura. I ara què? T’acostumes a la vida amb parella, al sexe, a les manies de l’altre, a la companyia, a tenir els caps de setmana ocupats, a tenir la major part de la teva vida social ocupada.

I ara què? Ni vida social, ni parella, ni sexe, ni res. He acabat tal com vaig començar el blog. I el pitjor de tot és que els meus pares i les meves tietes ja van conèixer al Marc i ara hauré d’aguantar les seves queixes per haver-lo deixat escapar, les preguntes per saber què li vaig fer jo perquè em deixés i les preocupacions per quan tardaré a trobar algú que em torni a voler. Ah si! I recordant-me que en part és normal que torni a estar soltera perquè en Marc era un xicot massa maco per mi. Pfffff....

I ara què? A tornar a reescriure la meva vida?

Capítol 76. Les disculpes

2010-02-21T08:35:00.000+01:00

Des d’allò de l’altre dia que en Marc no fa més que disculpar-se. Que va mal interpretar la situació, que no hauria d’haver fet res sense consultar-me a mi abans si volia convidar a la Júlia algun altre cop, que li sap molt greu, que faria marxa enrere si pogués,...

Jo cada cop tinc més clar que jo he estat un impàs, un parèntesis, un punt i seguit, un el que sigui, però que el Marc de qui està enamorat és de la júlia i que per molt que estigués amb mi, amb qui realment volia estar era ella. Sinó, perquè estava cada dos per tres a casa, era tant atent amb ella, va anar tant ràpid a tornar-la a posar al seu llit després del trio,... Està clar. I sempre ho ha estat, són l’un per l’altre. Realment fan molt més bona parella i està més equilibrada, és més real. Més com hauria de ser.

Crec que els perdona i els em sap greu, ja no tenen raó de ser.

Capítol 75. La granota

2010-02-19T23:30:00.000+01:00

Si fa uns dies tenia dubtes, avui se m’ha aclarit tot! He anat a casa en Marc amb tots els trastos per passar el cap de setmana amb ell i me l’he trobat al llit amb la Júlia. Però no us penseu, que m’estaven esperant i mentrestant estaven fent els preliminars (a mi més que preliminars m’ha semblat que estaven fent el round 1).

Així que, sense deixar les maletes a terra, he fet mitja volta i m’he encaminat cap a la porta. Abans d’arribar-hi m’ha aturat en Marc mig posant-se els calçotets encara mig trempat dient-me que no marxés...

- No, siusplau, no marxis. No em pensava que et molestaria.
- Que no em molestaria què? Que per fer un trio tens la llibertat de tirar-te a la Júlia per anar fent temps?
- Era un joc, em pensava que et semblava bé.
- Va ser un joc, una vegada, va ser... curiós. Ja està. Això d’ara no és un joc. Que una vegada, encara no sé com ni perquè, passés tot això, no significa que s’hagi de tornar en una norma.
- Però va estar bé...
- Si, en passat! Va estar, no és! Et repeteixo, que passés un cop no significa que ara et puguis anar tirant la Júlia cada vegada que jo no hi sigui, ni que quan jo hi sigui haguem d’estar al llit tots tres. Jo surto amb tu, no amb tu i ella.

El cop de porta va ofegar la seva resposta. Total, només em passava una cosa pel cap: tots els prínceps blaus es tornen granotes.

Capítol 74. Normalitat...??

2010-02-14T09:33:00.000+01:00

Ostres, no sé si són manies meves però després del trio de la setmana passada, la cosa entre el Marc i jo està rara. Per la meva banda he intentat evitar quedar amb els amics del Marc i amb la Júlia tant com he pogut (bé, no la he tornat a veure des del petó de la última vegada). I entre el Marc i jo no ha tornat a sortir el tema.

Pel que fa al sexe, ens hem limitat a practicar-lo amb calma: postures clàssiques i llocs comuns. Res que pugui semblar agosarat, però fins i tot s’ha tornat avorrit. Què està passant? Després de la novetat sexual la rutina es torna avorrida? O hem sobrepassat els límits de la nostra relació i ja no és el que era? O potser simplement el que necessitem és temps per tornar a la rutina?

Capítol 73. Cara a cara

2010-02-10T08:29:00.000+01:00

L’endemà del dia T (del trio), vaig rebre dos missatges al mòbil: un del Marc i un de la Júlia.

El del Marc deia:

Bon dia Tali. Ahir a la nit no vaig sentir que marxessis. Spero que tot estigui bé. Et recullo avui al vespre. T’estimo molt amor meu!!!

I el de la Júlia...

Bondia Natàlia. Ahir em va fer molt feliç poder estimar a les dues persones que més m’importen. T’estimo.

Al vespre quan en Marc em va venir a buscar em va preguntar si estava molesta pel que havia passat la nit anterior. Em deia:

- La veritat és que no hagués pensat mai que passaria el que va passar ahir en el nostre sopar romàntic però no va estar gens malament no?
- No... - ¿?
- Me n’alegro que passés amb tu i amb la Júlia perquè us estimo molt a les dues.

Amb en Marc sembla que la cosa va quedar clara però quan ens vam tornar a retrobar amb la Júlia, que també hi havia tots els amics d’en Marc, se’m va acostar efusivament, em va plantar un petó als morros i em va fer una gran abraçada.

Definitivament, no entendré mai a aquesta noia!

Capítol 72. Les conseqüències

2010-02-09T11:24:00.001+01:00

Sempre m’he considerat una persona oberta de ment que no té problemes amb la sexualitat (menys quan no n’hi ha) però no m’havia imaginat que em veuria implicada, d’una manera o d’una altra, en un trio. Bé, tampoc m’imaginava que tindria una vida sexual tant activa i variada (és que amb en Marc no se sap mai) i que faria una cinta porno amateur (que per sort està eliminada), bé, ni tant sols m’havia imaginat que un tio com en Marc estaria amb mi (però ara no bé al cas).

La veritat és que no sé si del que va passar l’altre dia en podria dir trio perquè crec que més aviat va ser un duet amb un adossat (que era jo) perquè, no sé si és cosa de les primeres vegades (cosa que no vull comprovar) però no sabia què fer! I el pitjor de tot és que ells semblava que ho tenien claríssim! No sé si tenien experiència amb altres trios o simplement es van enrotllar entre ells i de tant en quan em van fer partíceps de les seves carícies. Però no em va agradar. Semblava com si tota allò hagués estat una simple excusa perquè ells dos es poguessin enrotllar tranquil.lament. Potser és aquesta la finalitat dels trios però ningú ens la explica.

El que està clar és que no tinc intenció de tornar-ho a repetir i que no tinc ni la més mínima idea de quina cara m’haig de mirar a en Marc i a la Júlia. Quina vergonya!!

Capítol 71. Cosa de tres

2010-02-06T01:52:00.000+01:00

Avui, per un seguit de casualitats, m’ha passat una cosa estranya. Més que estranya, inesperada. Us explico pas a pas.

Avui tenia un sopar romàntic amb en Marc a casa seva per celebrar... per celebrar que tenim 5 dits a cada mà, que encara tenim pèls al cap, que ens podem tocar el nas amb el dit gros del peu o simplement perquè estem molt feliços junts.

Ho tenia tot planejat per plegar una mica abans de la feina, anar a la perruqueria (a la de la Pili no, una altra!), estrenar un vestit nou que havia comprat i plantar-me a casa d’en Marc amb un look perfecte mentre ell havia estat preparant el sopar i omplert la casa d’espelmes i encens. Però, quan havia d’anar a la perruqueria la jefa m’ha sortit que tenia una emergència i que l’havia d’ajudar, encara que tingués un sopar romàntic per celebrar. He perdut la sessió de la perruqueria i he corregut directament cap a casa per canviar-me i sortir corrents cap a casa en Marc. He anat cap a la parada d’autobús però l’he perdut i he hagut d’esperar a que passés el següent. Així que quan he arribat a casa en Marc, portava més d’una hora i mitja de retard.

He entrat a casa seva i des de l’entrada hi havia un camí d’espelmes i pètals de roses que portaven cap al menjador. Tot estava perfecte. Llàstima que arribava quasi dues hores tard! Hi havia el menjar preparat a la taula i dues rialles diferents a la cuina... Com¿?¿?

Si, la Júlia estava al nostre sopar romàntic ajudant a en Marc a la cuina. És que té un radar per saber quan fa nosa per venir a casa???? Això sembla...

- Ah hola Tali!! Ja estàs aquí? Com et fa treballar aquesta jefa ehh!!
- Si...
- Oh! Que maca que t’has posat Tali! I jo aquí entrometent-me al vostre sopar romàntic!

Silenci. 1. No em diguis Tali, això només m’ho diu en Marc. 2. Si, fas nosa! Fora!!

- És que he vingut i m’he trobat en Marc preparant tot això i l’he ajudat. I quan anava a marxar has trucat tu dient que aniries tard i m’he quedat a fer-li companyia...

- ... I com que m‘ha ajudat tant l’hi he dit que es quedi a sopar amb nosaltres. Oi que no et fa res Natàlia?

- ............... (gggggrrrrrrrrrr)

Mentre acabàvem de portar els plats que quedaven a la taula, vaig veure que la cuina estava molt bruta. Massa bruta. Ous per tots els fogons, farina dels crepes pel terra, per sobre del marbre, marques de mans a la farina del marbre, restes de crepes, enciam, xocolata...

- Com és que la cuina està tant bruta?
- Ah! És que a la Júlia se l’hi ha vessat la farina per sobre del marbre i m’ha omplert els pantalons i llavors m’he venjat tirant-li a ella.
- Ahhh!! Si que esteu nets ja, només es veu farina per la cuina.
- Si, ens hem espolsat una mica perquè no et pensessis que ens havíem tornat bojos... però estava esperant que arribessis per anar a la dutxa amb tu i acabar-me de treure tota la farina... Ja sé, tens enveja perquè tu no tens farina oi?
- No no no! Que el vestit és nou!!
- Va dona, que això es renta!! – deia la Júlia mentre em va tirar el primer grapat de farina.

I aquí va començar una guerra de farina fins que vaig quedar més blanca i empolsinada que un guixaire. Quan van parar d’omplir-me de farina, a la Júlia no se li va ocórrer res més que tirar-nos la xocolata a sobre, als dos i la guerra va tornar a continuar.

5 minuts després, amb la cuina feta un fàstic, el menjar a la taula encara per començar i tots tres plens de sabors diferents i encara rient, en Marc m’ha fet un petó als llavis i ha començat a recórrer amb la seva llengua, el rastre de xocolata que travessava la meva galta. En el seu segon intent per recórrer la resta de la meva cara, una segona llengua ha començat a recórrer el meu coll: la de la Júlia. Durant uns segons, en Marc i jo ens hem quedat parats, ens hem mirat, m’ha somrigut i m’ha fet un petó. Deu segons més tard, jo encara estava igual, flipant, i en Marc i la Júlia s’havien començat a enrotllar. Una mà a la teta i una altre descordant-me el vestit em van fer reaccionar i pensar: o t’apuntes o te’n vas. I sense saber què respondre em vaig trobar una altra llengua a la boca que no sabria dir de quin dels dos era que va continuar la feina per mi.

Un cop es van calmar les feres i vaig tenir la ocasió, em vaig posar el vestit com vaig poder, vaig agafar la bossa i les claus i vaig sortir volant cap a casa meva. Sort que era de nit perquè córrer pels carrers de Barcelona plena de farina i xocolata amb el vestit mig arremangat encara en estat de shock.

Capítol 70. Tinc una fan

2010-02-05T11:48:00.001+01:00

Avui m’ha passat el que menys esperava que em passés. M’ha cridat la jefa al seu despatx (això és normal, ho fa molt sovint), m’ha donat feina per fer (això també és normal) i llavors m’ha preguntat si escrivia un blog (arrrgggg):

- Eeemmm, si.
- Així que ets tu la de “El Blog de la Natàlia”?
- Eeemmm, si.
- Doncs espero que no hi escriguis durant les hores de feina...

(Silenci amb cara de: - duixx m’han enganxat- )

- Però no t’oblidis d’escriure-hi més sovint que gràcies al teu blog ric molt.

(Silencia amb cara de: - estic flipant!!- )

Pel que sembla, a l’Omar se l’hi ha anat la llengua i mitja empresa ja coneix el meu blog. Pel que sembla, agrada força. Encara em donaran un augment de sou com a animadora de l’empresa. Donen un plus per humorista??

Capítol 69. Sense sortida

2010-01-25T13:03:00.003+01:00

He enganyat al Marc. El diumenge era l’aniversari de la meva mare i no li vaig dir res, li vaig dir que havia d’anar a casa dels meus pares per recollir unes coses i que tornaria a mitja tarda. És que em fa tanta por el que els meus pares li puguin arribar a explicar a en Marc que vaig preferit dir-li una mentida a que li expliquessin qualsevol cosa de quan era petita o li comencessin a ensenyar les fotos de quan estava grassa, portava ferros, dues trenetes i les ulleres amb el “parche” per fer treballar l’ull vago...

El problema és que quan vaig arribar vaig veure una moto coneguda, i mentre les meves cames s’acceleraven tement el pitjor, vaig poder descobrir que el Marc estava assentat al sofà amb un àlbum de la meva infància a les seves mans i la meva mare explicant-li amb pèls i senyals aquell dia que em vaig perdre per l’habitació a mitja nit i vaig acabar fent pipí a la cadira i dormint a la catifa.... (No vull ni un sol comentari d’això!)

Ja us podeu imaginar que el dinar va ser un horror! Les meves tietes i la meva mare es van encarregar de dir-li un munt de vegades que sort n’hi havia d’ell perquè ja es pensaven que m’haurien d’aguantar per anar a vestir sants la resta de la seva vida. I això ho diuen les meves tietes que estan solteres i ma mare que és hippie! Tant moderna per algunes coses i tant poc per a d’altres!! Arrggg se'm va fer etern!!

Si el Marc continua sortint amb mi després del dia d’ahir, sabré que realment m’estima.

Capítol 68. Descoberta

2010-01-20T12:07:00.003+01:00

Ahir vaig cometre un error imperdonable!! Imperdonable!! Ahir vaig estar mirant el blog des de la feina perquè ja estava cansada de la treballar i just quan havia acabat de publicar el post la jefa em va trucar perquè anés al despatx. Amb les presses em vaig descuidar la pàgina del blog obert i l’Omar, aquell company de feina odiós que és la mà dreta de la jefa ho va veure i el va llegir! I una de dos, o té molta poca feina o s’avorria molt perquè se’l va llegir tot!!!! Des de llavors cada dia em fa algun comentari sobre el blog:

- No sabia que tinguessis una vida tant activa Natàlia!
- Tali, podries ballar per mi algun dia...
- Ei, ja són les 12! Córrer no et perdis l’arribada del missatger!
- Per què no em busques una cita a mi? O millor, per què no me la concretes amb aquella amiga teva que té pinta d’estar tant bona...

Argg!! Mentre no corri el tema per tota l’empresa...

PD: ara que hi penso, aquest post no l’hauria d’escriure sabent que ell ho llegirà oi? Duixxx!!

Capítol 67. Per fi s'ha acabat el Nadal!

2010-01-11T12:10:00.002+01:00

Per fi s’han acabat les festes de Nadal!! A mi, totes les festes que siguin sinònim de dinars familiars (sobretot amb els meus familiars) em fan una mica de “repelús”... Per sort aquest any he aconseguit que en Marc no vingués al dinar familiar i jo m’he estalviat anar a dinar a casa dels seus pares amb la seva horrorosa mare! Li vaig dir que els meus pares no celebraven el Nadal sinó que celebraven el solstici d’hivern (ja us vaig dir que eren hippies) i que tenien unes costums una mica estranyes i que preferia que anés amb els seus pares que jo ja lidiaria amb els meus. La veritat és que ell tenia moltes ganes de conèixer als meus pares (es nota que no els coneix!!) però li vaig prometre que a la propera celebració important hi aniria... El problema és que, amb tot l’èmfasi que vaig posar perquè no vingués, no vaig pensar que la meva mare fa anys al gener! Així que m’hauré d’inventar alguna altra excusa perquè en Marc tampoc vingui.

Si per algun moment us ha passat pel cap que sóc una exagerada i/o que sóc cruel amb els meus pares, us diré que 1. No sóc exagerada i 2. Si que sóc una mica cruel, però vosaltres no heu passat la infància que he passat jo! Algun dia us ho explicaré! Només us faig cinc cèntims del que fan per Nadal i per cap d’any!

No sé si us he dit algun cop que no són partidaris de fer regals, així que els regals solen ser escassos i perquè jo els he estat emprenyant cada any des que tinc ús de raó per donar-nos regals. I a sobre, quan hi ha regals solen ser d’aquells que no et fan falta, que no et posaràs mai o que no saps ni perquè serveixen (això em passa per insistir a que facin regals oi?). Però bé, els regals es donen sempre després de celebrar l’arribada del solstici d’hivern. A que no sabeu en què consisteix la celebració del solstici d’hivern?? Córrer en pilotes pel jardí agafats de les mans, dir no sé què en celta, friquejar una mica més i cremar coses. El pitjor de tot és que em demanen que els acompanyi a fer-ho, que és saludable perquè descarregues energies negatives i entres en contacte amb la natura... Us imagineu els meus pares en pilotes i jo corretejant amb ells al jardí(també en pilotes)? Jo si i és bastant deplorable! Per això no ho faig!!! I més amb el fred que fa al desembre!

I per cap d’any?? Per cap d’any em feien posar la roba interior de color vermell, passar per sota de la taula, menjar llenties, tirar-me monedes i bitllets pel cap, cremar un paperet amb les coses que ja no desitjo, menjar raïm, demanar un desig, posar un anell a dins de la copa de cava i cremar les calces l’endemà(crec que no m’oblido res...) i això cada any!!

Us podeu fer una idea del perquè vull mantenir a en Marc tan lluny com pugui d’ells?? Compadiu-me!

Bon any 2010!!!!!

2009-12-31T11:43:00.002+01:00

Ja el tenim aquí!! Feliç 2010!!!!

Capítol 66. Tot torna a rutllar

2009-12-24T15:46:00.002+01:00

Per fi, durant aquest pont passat, el sexe va tornar a les nostres vides i a la nostra relació!! Admeto que estava equivocada amb la possible infidelitat, si més no la del sospitós número de telèfon, però no entenc què té a veure muntar una sorpresa i eliminar el sexe durant tots aquests dies... I vosaltres?

Bé, tan és, ara que sembla que s’ha solucionat... la casa rural estava molt bé, sobretot perquè l’habitació era una autèntica delícia!! Llar de foc, un llit enorme i preciós, una alfombra (si, catifa..) molt còmode, i el millor de tot... piscina interior a dins de l’habitació!! El que potser em va convèncer menys és que hi hagués un mirall al sostre! Si si! Per poder-te mirar mentre t'ho estàs muntant! Sort que aquestes últimes setmanes ja vaig patir dos "Déja vu" sexuals amb la càmera de vídeo i vaig poder patir veure'm per tercera vegada (aquest cop des d'un altre punt de vista (aeri)) amb poca roba i algun que altre grapat de greixets més (tot serveixi perquè al final m'acabi apuntant i anant al gimnàs!!)

Bé, ara tocarà viure als dinars familiars, sopar, festes, borratxeres, turronades i endrapades vàries i ja us explicaré a la tornada com he sobreviscut (si torno!) jejeje

Molt Bones Festes i Feliç Feliç Feliç Any Nou!!!!!

Capítol 65. Els idiotes som molt idiotes

2009-12-04T18:12:00.001+01:00

Sóc tant idiota que confabulant sobre les possibles infidelitats del Marc se m’ha oblidat que demà fa 6 mesos que sortim junts. Tots aquests dies que jo sospitava d’ell, ell m’estava preparant un fabulós cap de setmana a una casa rural... Ara si que ja em sento malament, fatal, com una histèrica, horrorosament malament, psicopàtica, etc, etc...

Sembla ser que el famós número era el d’una clienta de la clínica a qui l’hi havia salvat la vida al seu gos i casualment és la mestressa d’aquesta casa rural i durant totes les trucades havien estat preparant aquest cap de setmana...

Buf, i ara què li regalo jo? I, com me’l torno a mirar a la cara sense sentir-me com una bruixa per desconfiar d'ell?

Bon Pont pels que no es sentin com jo!

Capítol 64.4 Sota sospita...

2009-12-04T08:34:00.000+01:00

Ahir estàvem a casa meva veient una peli quan ha sonat el seu mòbil i ha marxat al lavabo, s’ha tancat a dins i s’ha passat 5 minuts parlant per telèfon allà. He posat pausa i he intentat parar l’orella tant com he pogut, però el ronroneig de la Catiusca no m’ha ajudat gens, quan està carinyosa fa més soroll que un aspirador en marxa.

Com que ahir no vaig poder, avui l’hi he mirat el mòbil i tornava a ser el mateix número de sempre...

Capítol 64.3 Sota sospita...

2009-12-03T15:30:00.000+01:00

M’he deixat endur pels impulsos prehistòrics que tots portem dins (uns més que d’altres) i m’he agafat la tarda lliure per veure què feia en Marc... Però tinc un motiu!! No estic tan sonada (o potser si...). Ahir em va dir que avui estaria treballant fins tard a la consulta i que arribaria tard a casa. Així que quan m’he recordat que la Catiusca no tenia pinso, he trucat a la consulta per dir-li al Marc que n’agafés però m’han dit que feia 5 minuts que havia marxat i que no tornaria fins l’endemà, que s’havia agafat la tarda lliure!! Així que impulsivament he agafat la bossa i he sortit corrents cap a casa d’en Marc per si podia descobrir on anava a passar la tarda...

Quan he arribat a la cantonada hi havia la moto aparcada davant del pis. M’he quedat una estona com una idiota amagada darrere la cantonada a veure quin era el següent pas, que havia de fer llavors? Així que he seguit allà mig ajupida durant no sé quanta estona mentre pensava què havia de fer. També, durant tot aquesta estona m’ha xocat un home cec (culpa meva, aquell home no sabia que una sonada estaria espiant al seu xicot perquè pensa que l’estar enganyant (més li val que sigui com diu la Cristina i m’estigui preparant una sorpresa...(que per cert no se m’havia ocorregut ( seré mal pensada!)))), he esquivat la pota d’un gos que tenia males intencions (pixar-se a la meva cama el molt guarro!!) i un parell de iaies que em miraven amb mala cara per estar allà palplantada olorant la desagradable olor de pixat de les cantonades barcelonines...

Totes aquestes interaccions amb el món barceloní m’han ajudat a fer temps perquè he vist que en Marc sortia del pis i anava cap a la moto. Ha sortit tant de cop i jo encara estava pensant què fer que no se m’ha ocorregut res més que amagar-me darrere una estona i tornar a treure el cap. Quan l’he tornat a treure, m’he trobat un motorista que quasi se m’emporta el cap i que ha frenat darrere meu.

- Natàlia! Que quasi t’atropello! Què hi fas aquí??
- Ehmmm... res... mmmmm....
- Volies fer-me una sorpreseta? Oh, ets un sol!

- ......... – Duixxxx “¡¡¡Tierra trágame!!!”
- Però faig tard que... que haig d’anar a veure la meva mare que volia que l’acompanyés a fer uns encàrrecs . Ens veiem al vespre d’acord? Un petó preciosa!

I ha marxat mentre jo seguia a la cantonada, quieta, uns quants minuts més mentre el món es seguia movent.

Ho admeto, no n’he tingut prou i he agafat un taxi per anar a davant de la casa dels pares d’en Marc a veure si hi havia la seva moto aparcada però no hi era. L’hi he dit al taxi que em portés a la feina amb les ganes d’haver dit, “segueixi aquesta moto!!” i amb l’angoixa de perseguir al meu nòvio i de no saber què coi està passant...

Capítol 64.2 Sota sospita...

2009-12-02T16:02:00.001+01:00

He anat a dinar amb ell per investigar més i he vist que tenia un trucada que durava 8 minuts!! Del mateix número del missatge...

Per si us pregunteu com ho faig per espiar el seu mòbil sense que se n’adoni, tot i que això pugui putejar a alguna nòvia amb sospites perquè ara algun de vosaltres ja estareu assabentats, aprofito quan fa el sopar, que el fa sovint perquè jo cuino de pena, o quan s’adorm al sofà perquè és sovint, o quan es posa a jugar amb la play i per ell la resta del món deixa d’existir...

Com que segueixo sense treure’n aigua clara, m’estic plantejant de seguir-lo algun dia a veure on va quan em deixa a casa massa aviat...

Capítol 64. Sota sospita...

2009-12-02T11:46:00.001+01:00

He trobat missatges sense nom!! Manté converses amb un número que no té agregat a l’agenda... Qui manté converses amb persones que no agrega a l’agenda? Si intercanvieu missatges com a mínim et guardes el nom i el número per saber a on has d’enviar el missatge i per saber qui t’envia el missatge sense haver de memoritzar el número no?? Doncs ell no i ho trobo molt sospitós! De moment el missatge rebut i el que ell va contestar només posava:

- Moltes gràcies per tot, un petó
- De res, ho tornaria a fer si fes falta.

Sonarà llunàtic però m’he enviat els missatges al meu mòbil per tenir-ne constància...

Capítol 63. Dubtes

2009-11-30T13:01:00.003+01:00

Ahir em va trucar el Lluís emocionat perquè les coses amb la Carla, la meva companya de feina, estaven anant molt bé i n’estava encantat! Espero que les coses vagin bé perquè sinó, segur que n’acabaré tenint la culpa jo...

En Marc segueix igual, ja fa quasi dues setmanes que no follem (perdó) i començo a estar preocupada de veritat perquè no crec que una maleïda gravació cutre de porno casolà sigui el motiu d’aquesta sequera. Estic començant a pensar que no s’ho vol fer amb mi perquè s’ho està fent amb una altra. I per donar veracitat a aquests estudis que fan sobre les nòvies que miren els mòbils dels seus nòvios, jo he fet el mateix. Si! Ho admeto, he xafardejat el mòbil del meu nòvio i encara no tinc ni un pessic de remordiments. He mirat els noms de l’agenda, les trucades, els missatges i no he trobat res sospitós... Estic una mica decebuda perquè esperava trobar una resposta a tot plegat, però seguiré investigant, a veure si en trec aigua clara...

Capítol 62. Absència...

2009-11-26T17:53:00.003+01:00

Com que en Marc segueix sense voler sexe amb mi i ja estic clarament preocupada, vaig quedar amb en Lluís (recordeu que és l’amic d’en Quim i la Pili que me’l volien engatussar?) per tenir un punt de vista masculí...

No em va servir de gaire ajuda perquè ell està més fotut que jo i em va mig suplicar que li busqués una cita. Així que vaig provar de fer una cita a 4 amb una companya de feina soltera. Jo que no tenia cap esperança, va resultar que la cosa va anar força bé! Qui ho havia de dir que jo serviria de celestina quan sempre m’havien buscat parelles a mi? Ja ho sé, de tantes parelles que m’havien buscat, he aconseguit un sisè sentit per trobar parelles adequades pels altres?

En Marc segueix sense donar senyals de vida sexualment parlant, ja no em descorda el davantal mentre cuino (pa amb tomàquet compta com a cuinar?), ni m’espera a la porta del lavabo, ni em torna a desvestir just quan m’havia vestit per marxar, ni interromp a la dutxa, ni s’arrauleix al sofà,... L’única que se’m refrega últimament és la Catiusca!

Capítol 61. Operació eliminació de gravació

2009-11-17T12:08:00.002+01:00

Bé, després de la desastrosa reproducció del porno casolà que va fer en Marc vaig estar pensant en una alternativa per eliminar les proves sense semblar massa descarat, no fos cas que creés algun conflicte conjugal (no se sap mai).

Així que vaig deixar anar la meva creativitat i se’m va ocórrer preparar-li al Marc una nit exòtica que incloïa un menú picant, decoració oriental i una exhibició de dansa del ventre (o en el meu cas, “dansa de deixem a l’aire els greixets i veiem com boten més del necessari”). Ja sé que fer el ridícul davant de la càmera tampoc és massa bona opció, però vaig pensar que sempre seria millor veure’m fer el ridícul (amb la cara tapada, que ja em vaig encarregar de posar-me un vel) pel YouTube que no pas veure’m en qualsevol pàgina d’internet de porno amateur sense el meu consentiment.

I bé, vaig buscar vídeos per internet que ensenyaven una coreografia de dansa del ventre, vaig estar practicant tots els vespres després de la feina i me les vaig empescar per convèncer al Marc que em deixés les claus del seu pis perquè li volia fer una sorpresa i mentre ell estava a la feina vaig començar a decorar el pis amb vels, vaig encarregar menjar libanès (és el primer que vaig trobar que et portaven el menjar a casa) i vaig passar-me mitja hora rebuscant per tots els calaixos intentant trobar la càmera i la maleïda cinta de vídeo. La vaig trobar a sobre la taula del despatx al costat de l’ordinador (si, això em passa per no mirar primer en els llocs obvis en lloc de posar-me a buscar-la pels racons més inhòspits!), la vaig rebobinar i vaig començar a gravar la decoració i em vaig gravar fent tot el ball per assegurar-me que quedava ben gravat, sense gaires errors i gravant tota tota tota la secció porno (també em va servir per aconseguir fer una gravació sencera sense errors ja que vaig haver de repetir-ho 4 o 5 vegades! Qui ho havia de dir que memoritzar tota una coreografia seria tant complicat!)

Semblava un pla perfecte perquè el Marc va estar encantat durant tot el vespre fins que li vaig ensenyar una cinta de video (si, la càmera encara és de les velles que va amb cinta en comptes de targeta, la senyora que li va regalar no era tant moderna! jeje)i li vaig dir:

- I mira, perquè te’n recordis que sé fer molt bé el ridícul quan m’ho proposo, t’ho he gravat amb la teva càmera de vídeo nova, que vaig veure que et feia molta il.lusió gravar coses...

Li va canviar la cara, es va posar seriós i em va bordar:

- No hauràs gravat a sobre del que tenia gravat no?
- Ostres, no sé, jo simplement he posat REC – si, em vaig fer la tonta que en situacions que ho requereixen va força bé...

Va començar a remenar nerviós la càmera i...

- Natàlia!! Hi has gravat a sobre!!

Em va fer morros tota la nit i ni tan sols vam fer l’amor... No l’havia vist mai tan enfadat, bé, no l’he vist mai enfadat excepte aquella nit. L’endemà va fer com si no hagués passat res però des de llavors no hi ha hagut res de sexe entre els dos! D’això ja fa 3 nits i amb el Marc és molt estrany! M’estic començant a preocupar...

Capítol 60. Hi ha tornat!

2009-11-03T11:32:00.002+01:00

Ho ha tornat a fer!! Ens ha tornat a gravar amb vídeo!! Aquest cop jo ho sabia però no vaig saber com dir-li que no... Era diumenge a mig matí, estàvem al llit i ja sabeu: mandra, donar voltes pel llit i... sexe matiner!

Es va aixecar d’un salt del llit ensenyant-me el cul (ja anava despullat, de la nit anterior, jiji... No em deixa d’estranyar amb la naturalitat que aneu els homes despullats per la casa amb el, mmm, la... “pelleringa” per allà saltant completament descoordinada amb la resta del cos... Però bé, no ve al cas!) i en menys d’un minut ja tornava amb un somriure maliciós a la cara i la càmera a les mans.

- Avui ho farem millor!
- A si?
- Si, mira, ja he obert les cortines...
- Però que no va bé allò que vas gravar l’altre dia?
- ...I me la posaré a la mà mentre ho fem...
- Ja veig que no...
- ... Però tu t’hauries de posar a sobre, així jo podré gravar millor i enfocar-ho tot bé...
- I no pots deixar la càmera a sobre d’algun lloc?
- Nooo Tali!! Que així serà més divertit veure-ho després!!
- Hmmm... ja veig...
- Va, vine bonica! Comencem??
- ...

No vaig començar gaire animada, tenir algú a sota amb una càmera a la mà demanant que facis tal cosa, que paris un moment, que repeteixis el gest que acabes de fer o que el miris amb una determinada mirada no ajuda gaire... I a sobre, no va deixar anar la càmera ni un sol moment, com un nen petit amb una joguina nova! Fins i tot, va sortir corrents del llit arrossegant-me cap a la tele just després del:

- Oohhh!!! Oooohhh!! Siiiiii!! - i sospir final... Sense ni tan sols agafar una mica d’alè i recuperar la respiració.

El pitjor pitjor de tot va ser veure el vídeo i veure com en gaudia d’aquella versió casolana de porno cutre i mal fet. Ell reia i somreia emocionat:

- Ostres mira!! Quin primer pla eh!!

Ja us podeu imaginar la meva cara no? Terra empassa’m!! Amagada darrere del coixí i tant lluny com podia de la televisió per si la distància ajudava a veure-hi menys. Va ser molt desagradable! Carn indefinible, sorolls estranys, primers plans massa primers plans que no es veia res... Vaja, que crec que la propera vegada, si se li passa pel cap tornar-hi, no em costarà gens dir-li un rotund NO!!

Ara si que m’encarregaré d’eliminar tot rastre d’aquestes cintes!!

Capítol 59. El Vídeo

2009-10-30T14:44:00.000+01:00

L’altre dia també em va passar una cosa extranya amb en Marc... Vaig anar a casa seva un dia al vespre i me’l vaig trobar tot concentrat mirant una càmera de video i llegint-ne les instruccions. Resulta que una clienta li va donar perquè no la feia servir i em va començar a gravar com si fes una entrevista:

- Hola senyoreta Natàlia, com ha anat el dia avui?
- Doncs prou bé tenint en compte que teniem clients pul.lulant pel despatx i la jefa es posa histèrica...
- Ah si? Algun client guapo?
- No, només el missatger, el que ve els dimecres que avui també ha vingut.
- Ah si? I com n’és de guapo?
- Molt, molt masculí. Ulls foscos, mans grosses,...
- Unes mans com aquestes?
- Més peludes però si, més o menys.
- Però aquelles mans segur que no t’acaricien com les meves...- em deia mentre m’acariciava la barbeta, la galta i el coll,...
- Perquè no el deixo que sinó...
- Sinó què? Què et faria? Et tocaria per aquí? – anava baixant el dit pel meu coll, l’escot i seguia el camí que li marcaven els botons de la camisa fins que la seva mà es va perdre per dins de la camisa i dels pantalons...

En menys de cinc minuts ja estàvem sense roba sobre el sofà declarant-nos el nostre amor... Uns quants grapats de minuts més tard, en Marc tornava a tenir la càmera a la mà i mentre m’intentava tapar amb la roba esparcida pel sofà, em preguntava com havia anat...

- Doncs no sé si tant bé com hagués estat amb el missatger però...
- Com que no? No crec que amb ell facis aquesta cara de satisfacció! Mira, anem a veure com t’ho has passat de bé – i mentre deia això, havia agafat la càmera i començava a rebobinar.

Em vaig quedar de pedra. Ho havia gravat tot!! Quina vergonya!! Tot els greixos, la cel.lulitis, els gemecs... Tot estava allà gravat!! I a sobre va connectar la càmera a la tele per poder-ho veure millor... Sort que ell estava a sobre i a mi no se’m veia gaire. El pitjor de tot és que després em va dir:

- La propera vegada podríem provar d’acostar més la càmera no?
- ....

Espero que algun moment estigui distret per gravar alguna cosa a sobre d’aquella cinta...

Capítol 58. Històries del passat...

2009-10-21T09:00:00.002+02:00

Ah! M’oblidava!! També vaig trobar una sorpresa, no sé si agradable o no, en el casament. Us recordeu que us havia parlat del meu primer amor fa molt de temps, en Marçal? Doncs estava al casament! Per si no us en recordeu, us recordo que el meu primer amor va sortir de l’armari fa força anys i estava allà amb el seu xicot. Em vaig sorprendre perquè quan el vaig veure, em va saltar el cor i se’m va regirar l’estómac, com si no hagués passat el temps i encara fos aquella adolescent que anava a l’escola amb la il.lusió de trobar-se amb ell cada matí. Pot ser que encara pugui sentir alguna cosa per ell? està clar que estic enamorada d’en Marc i que m’encanta estar al seu costat, però em va donar la sensació que el fet que després de tant de temps tontejant amb ell durant l’escola, tant de temps enamorada i que després ell sortís de l’armari i al final quedés tot en no res... era com si m’hagués quedat una espineta clavada del que hagués pogut ser i no va arribar a ser. I pels que ho hagueu pensat, Si! Realment ell tontejava amb mi! Jajaja no eren il.lusions meves!!

Què opineu? Queden espines clavades quan una possible relació no arriba a res?

Capítol 57. Seguint-me posant al dia o com tinc remordiments per voler/ser infidel al Marc

2009-10-15T12:14:00.003+02:00

Però bé, no tot ha estat gelosia durant aquestes tres setmanes... també he ficat una mica la pota amb altres coses, per exemple, en que he estat una mica infidel al Marc... però és un secretet que guardarem entre nosaltres d’acord?? Resulta que fa dos dissabtes es va casar una companya de classe de l’escola i tot i que havia avisat a en Marc des de feia mesos, se’n va oblidar i com que li tocava guàrdia a la consulta, hi vaig haver d’anar sola (bé, sola no perquè la Laia em va acompanyar).

I bé, va ser un casament peculiar, començant perquè no hi havia nuvi, només núvies i havíem de vestir amb més de tres colors (ja sabeu, perquè el casament s’assemblés al màxim a l’arc de Sant Martí)i llavors perquè el casament va durar més de 36 hores!! El divendres al vespre vam cel.lebrar la despedida de soltera a les dues núvies a una discoteca gai i l’endemà, després de dormir la borratxera, a les 5 de la tarda començava el casament oficial (per sort ens saltàvem tot el rotllo del capellà) on cada una havia escrit una carta per a l’altre i l’havia llegit, on alguns dels convidats parlaven sobre elles i la seva relació (ja sabeu, aquestes coses típiques americanes dels vots nupcials i tot plegat...) i llavors vam començar a endrapar com bacons. Després vam tornar a sortir de marxa i vaig arribar a casa a les 6 de la tarda del diumenge, després de beure, ballar, riure, dormir i menjar molt (i quan dic molt, em refereixo a molt!!!)

I res, com que estava enfadada amb el Marc, també vaig intentar beure i fer el boig tant com vaig poder. Sort en va tenir que estava ple de gais i lesbianes que sinó... li fotia les banyes amb el primer que passés!! Bé, us explico el que us he comentat al principi que li vaig ser una mica infidel al Marc, bé, infidel a mitges, tot depèn del concepte d’infidelitat, però després de parlar-ne amb les companyes de pis vaig arribar a la conclusió que no en podia dir ni infidelitat però bé, us explico. Resulta que la Laia havia lligat amb una noia (si, ella és obertament bi) i em va deixar per allà sola perquè la Maria se n’havia anat a l’hotel a dormir amb el xicot. I com que jo ja anava mig borratxa (bé, hauria d'especificar que hi anava bastant), vaig començar a explicar-li els meus problemes amorosos a una noia molt simpàtica que vaig conèixer que era una cosina d’una de les amigues de les núvies (si, ja ho sé, informació irrellevant)...

- ... i a sobre em diu que li sap molt greu però que no ha tingut temps de canviar la guàrdia, que se n’havia oblidat i ara els altres ja tenien els caps de setmana ocupats! Tu creus? Una sola cosa que li demano i no la fa!! Només m’havia d’acompanyar al maleït casament! Per un cop que no havia de ser la soltera que va sola! I a sobre tinc novio i ni ho sembla! i no penso seguir parlant d’ell! Espero que s’avorreixi molt a la clínica i s’arrepenteixi de no haver demanat un canvi de guàrdia! I a sobre, d’aquí una hora ja estarà tothom follant feliç en aquest hotel i jo acabaré dormint sola amb la meva borratxera! Per un cop que tinc nòvio per fer-lo servir, perquè m’acompanyi, perquè em folli, ... i no hi és!! No hi és!! (perdoneu el vocabulari però quan bec més del compte, la Belén Esteban (¡Arriba la Esteban!) que portem tots a dins surt com si estigués a "La Noria" a hora punta!)

I jo seguia ratllant a la pobra Susana(que així és com es deia la cosina d’una de les amigues de les núvies):

- I avui hauré de tornar a dormir sola... Qui m’abraçarà mentre m’adormo? Qui se’m quedarà mirant al matí mentre mandrejo i acabo de robar els pocs llençols que li quedin a l’altre?? Qui em...

I la Susana em va fer un petó, un petó suau, imprevist, d’aquells que no t’esperes i et sorprenen. D’aquells que un cop s’han acabat, encara sembla que continuïn.. i em va dir:

- Jo no sóc en Marc, però et puc acompanyar aquesta nit, puc mirar-te fins que t’adormis, em pots prendre tots els llençols que vulguis i fins i tot et puc escalfar els peus. Només per aquesta nit, et puc fer companyia, sent qui vulguis que sigui...

Em vaig quedar sense paraules, simplement em vaig deixar arrossegar fins a la pista de ball i vam seguir ballant. Aquella nit no vaig dormir sola, vaig dormir acompanyada. No vam fer l’amor i ni tant sols vam parlar més, però no em va deixar sola... Només va marxar l’endemà al migdia quan em vaig llevar i em vaig trobar els seus ulls color mel que em miraven i em somreien. Va marxar just després de fer-me un petó apassionat, d’aquells que et remouen l’estómac i et fan brillar els ulls....
I bé, va ser la meva primera experiència lèsbica i la meva primera infidelitat, si d’un petó inesperat però consentit se’n pot dir infidelitat.

Quan vaig arribar a casa, encara pensant en tot el cap de setmana, em vaig trobar una capsa de bombons i una llauna de tonyina (per la Catiusca, per a mi els bombons eh!!) amb una nota que posava:

“Tinc poca memòria però no oblido que t’estimo molt. Perdona’m amor”

Tota la meva ira es va convertir en un pessic de remordiments per a aquell petó...

Capítol 56. Posant-me al dia o com la Júlia no marxa de la meva vida

2009-10-14T11:53:00.005+02:00

Ai! No tinc excusa! M’he apalancat i he deixat el blog abandonat, però bé, no us preocupeu perquè tinc mooooltes coses per explicar-vos!! El problema és que no sé per on començar... Pel principi no? A veure, què és la última cosa que us havia explicat? Ah si, la fabulosa primera reunió familiar amb els sogres que per sort no els he tornat a veure. Tot i així, a qui si he tornat a veure i em va explicar què havia de fer amb la mare del Marc és la Júlia, la ex d’en Marc. Ja us havia explicat que és una gran amiga del Marc (i que no vaig descobrir fins mesos després d’estar sortint amb ell, que pel que sembla es va oblidar comentar-me que la seva millor amiga era la seva ex-nòvia amb qui havia passat 7 anys de la seva vida) i des que me la va presentar oficialment, no me la he pogut treure de sobre. Primer de tot pequè ara sortirm més sovint amb els amics comuns, i després perquè ella ve més sovint a casa. Un divendres vaig arribar tota cansada de la feina i carregada com un burro a casa seva i me'ls vaig trobar als dos assentats al sofà amb dos parells de cerveses buides sobre la taula i un altre parell a les seves mans.

- Ah hola Natàlia! Si que véns carregada!

Això em va dir el Marc des del sofà amb la cervesa a una mà i un somriure a la cara. I mentre els dos reien, les meves bosses plenes del sopar d’aquell dia i una altra amb la roba del cap de setmana anaven relliscant pels meus braços cap avall i fins i tot alguna va gosar obrir-se per sota i deixar caure als meus peus la botella de l’oli, el vinagre i la llet...

Per descomptat aquell dia la Júlia es va quedar a sopar i em va estar explicant totes les epopèies que havien viscut junts durant els seus 7 anys de convivència... Us asseguro que he intentat portar això amb maduresa i sensatesa però no puc, sóc insegura i inmadura i em treu de les meves caselles haver de compartir el temps que passo amb el meu xicot amb la seva exnòvia que és exageradament perfecte i que em fa recordar en cada moment que no aconsegueixo trobar els motius pels quals el Marc hauria de preferir estar amb mi que amb ella (segueixo pensant que ronca!). ja ho sé, ja ho sé, no hauria de pensar això però, se’m fa inevitable! I el pitjor de tot és que a ell se’l veu tan feliç quan la Júlia està amb nosaltres... I ella sembla tant contenta de ser amiga meva... I jo em sento tant malament per pensar malament d’ella i desitjar que en Marc no la torni a veure...

Sabeu què, fins i tot la Júlia té el meu telèfon mòbil! Per quin motiu en Marc li va donar el meu telèfon?? I des de quan la ex del teu nòvio ha de ser tan amiga teva? No podriem ser una parella normal en la qual els exs només es nombren com a curiositat i es deixen en el calaix del passat??

Ai que em desvio, doncs això, l’altre dia em va trucar un número que no tenia a l’agenda del mòbil i sento:

- Hola amor!! Que saps qui sóc?? – com que era una dona, en Marc estava descartat i com que últimament només havia sentit aquesta frase en una persona, de seguida ho vaig tenir clar:
- La Júlia!
- Ostres noia, ets una crack! La propera vegada intentaré posar-t’ho més difícil!! Encara estàs a la feina bonica?
- Ehmm, si...
- És clar, encara et fa currar fins tant tard la maleïda jefa eh!
- ...
- Bé, ja et pots imaginar que no et truco per preguntar-te això!
- ...
- És que, no t’espantis eh, però estic a l’hospital amb en Marc que ha tingut un accident laboral...
- Què ha passat?
- Res reina, que ja saps que en Marc és tan servicial i atent que ha volgut ajudar a una iaiona a carregar el seu cotxe uns quants sacs de pinso pel seu bulldog (si, resulta que aquesta iaia té un bulldog a casa!) i s’ha quedat clavat! I com que a la clínica encara tenien el meu telèfon com a persones de contacte, m’han trucat a mi per dir-me que se l’enduien a l’hospital.
- Ostres, ara plego i vinc cap aquí!
- Tranquil.la, que està bé, només l’hi donaran uns quants dies de baixa, repòs i prendre’s uns quants calmants. Jo ja he parlat amb el metge i ara el portaré cap al pis. Si vols ens podem trobar allà.
- D’acord. Fins després!
- Adéu reina!

En Marc està bé, però els tres dies que es va estar de baixa vam tenir visita diària de la Júlia amb tuppers plens de menjar, com si jo no li pogués cuinar... “És que sé que les meves llenties li encanten” o “T’he portat el teu plat preferit!” es passava el dia dient... Arggg

El pitjor de tot és que intento amb totes les meves forces que em caigui fatal i cada cop em costa més, perquè em costa trobar-li defectes i és tan simpàtica, detallista i dolça... Jo si fos un home, lesbiana o bisexual, també m’enamoraria d’ella.

Capítol 55. La sogra…

2009-09-15T12:03:00.002+02:00

El diumenge va ser el dia S (el dia de conèixer els sogres...) i... Quin horror de dinar!! Us explico, com que era l’aniversari de la Mercè (la mare d’en Marc) vam anar a comprar-li un regal els dos junts. Vam optar per un centre de taula de flors molt maco que ens va costar una pasta (ja veurem què menjo la resta del mes) ja que en Marc em va explicar que una de les seves aficions era la jardineria (us vaig comentar que viuen a Sarrià a una torreta? Per això s’entreté amb el jardí, perquè si visqués al meu pis, amb la margarida pansida que tenim a la cuina i els 3 geranis que malviuen al balcó... acabaria aviat!).

Doncs això, que li vam portar el regal i també vam comprar a la pastisseria (de les més cares) un assortit de dolços (que això sol agradar a tothom i en Marc em va dir que no era diabètica ni estava a dieta (per si de cas)). A les 13.00 ja estàvem tocant el timbre puntuals. Va sortir una noieta dominicana vestida amb el típic vestit de minyona de les pel.lícules, ja sabeu, vestit negre, davantal blanc... I jo em vaig quedar a quadros! No sabia que encara hi hagués cases que fessin vestir “el servei” com deia la Mercè, d’aquesta manera! Ens va agafar la bossa, va portar el regal a una habitació i les postres a la cuina i ens va fer passar a la sala d’estar. Ja hi havia les germanes d’en Marc: la Laia i la Victòria (les dues molt simpàtiques i molt maques per cert) i els seus xicots (molt formalets i pijos: amb la camisa, pantalons de color cru i el jerseiet penjat). Haig d’admetre que em vaig anar a comprar roba expressament per semblar més formal i seria, amb tons marrons i camisa blanca (també haig d’admetre que m’he gastat més diners amb aquest maleït dinar que en tot un mes!).

Quan van entrar els pares, es van aixecar tots del sofà com si entres el rei, us ho creieu? I jo allà prenent-me la Coca-Cola, anar badant mirant els quadres i quan vaig veure que estaven tots drets em vaig aixecar tan ràpid com vaig poder. Per sort, ni tan sols m’havia mirat i no deuria veure que no em vaig aixecar. Que bo, em fa més por la mare d’en Marc que si hagués anat a veure una eminència... Els va saludar a tots i em va deixar a mi la última, em va mirar sense somriure, va mirar en Marc i ell ens va presentar:

- Mira mare, aquesta és la Natàlia. Recordes que ja et vaig parlar d’ella?
- No.
- Mira Natàlia, és la meva mare Mercè.
- Molt de gust – vaig dir acostant-me a ella per fer-li dos petons. Per la cara que van fer tots, vaig entendre que a aquella senyora no se l’havia de saludar amb petons a menys que siguis una persona propera, i en aquell moment, jo no ho era.
- I què ha passat amb la Júlia, aquella noia tan maca?

Si! Va haver de treure a la ex d’en Marc!! La maleïda doña perfecta! I jo, la Natàlia 100% imperfecte em vaig començar a encongir desitjant ser invisible durant tot el dinar. Sabeu el millor de tot? Que la Júlia no l’hi havia caigut bé fins que la va deixar i li vaig presentar jo. I com que és l’únic home dels tres, no hi ha cap dona prou perfecte per estar amb el seu nen... Així que ho porto clar!

I bé, durant el dinar em va preguntar una mica sobre què treballava, em va preguntar com és que encara era una simple becària (literal, això de simple becària... I jo que pensava que era afortunada per tenir feina...), si havia tingut gaires parelles (¿?), com havia conegut el Marc i si acostumava a sortir amb persones que coneixia fent la seva feina (vaja, que si era gaire normal que acabés sortint amb la persona que em vacunava el gat o m’arregla la pica o em ven el pa...). Vaja, es va assegurar que el seu nen no estigués amb una qualsevol... Tot i que, potser no que se’n va poder assegurar que no estigués amb una qualsevol... jijiji

Per cert! No es va voler prendre les postres que vam portar nosaltres per no sé quin motiu i quan va veure el nostre centre de taula ni tan sols va fer un somriure. d'agraïment.. Tot i així, em va consolar veure que cap de nosaltres vam aconseguir treure-li un somriure. I pensar que jo em queixava de pares hippies... Jajaja No m’imagino un sopar entre els pares d’en Marc i els meus!! Ostres, però el que si que haig de tenir en ment és que algun dia els hi hauré de presentar a en Marc!! Brrr... espero allargar-ho tant com pugui!!

Capítol 54. El pes de la rutina...

2009-09-09T11:36:00.003+02:00

Bufff!! Que ràpid que s’imposa la rutina un altre cop! Com si l’estiu no hagués passat i ni tan sols haguéssim fet vacances! Tot segueix igual: sona el despertador tres vegades, la Catiusca rasca la porta perquè vol sortir de l’habitació (si, la seva jornada laboral comença igual que la meva), miro el mòbil per si en Marc m’ha deixat algun missatge de bon dia (sempre n’hi ha un jeje), esmorzo amb els ulls migs tancats, agafo la roba que trobo, m’arreglo, segueixo el camí fins al bus (o metro, depèn de la pressa que tingui), arribo 10 minuts tard a la feina, em trobo un post-it de la jefa dient que quan arribi, encara que tard, que vagi al seu despatx que m’ha de donar feina (jo crec que reutilitza el post-it), em fa perdre el temps amb xorrades com fotocopiar coses que després no es mira ningú o anar al bar a buscar-li l’esmorzar, xerro amb les companyes quan sabem que la jefa està reunida i despotriquem una mica de tot (sense oblidar-nos de la crisi i la grip nova), dino el menjar del tupper, faig veure que treballo, treballo, m’entretinc amb algun joc del Facebook, sentim des de tota la oficina a la jefa cridar (si Freud estigués viu, diria que és un clar exemple d’histèria però segurament l’única cosa que li convé és una mica de sexe...), els dimecres esperem que vingui el missatger que està tan bo i ens barallem totes per quina serà l’afortunada de firmar el paperet, faig alguna tonteria que em faci fer la jefa, aguanto alguna bronca seva (per descomptat injusta), petem la xerrada amb alguns altres companys, esperem l’hora de plegar amb candeletes i per fi torno a repetir el mateix camí, la mateixa ruta, els mateixos carrers, la mateixa gent que ens creuem, fins que arribo a casa, la Catiusca m’espera impacient, em trobo alguna companya del pis corretejant amunt i avall, em tiro al sofà, la Catiusca s’enfila ronronejant, em poso a “marujejar” per la tele, em truca el Marc o el truco jo i decidim si quedem o si ens veiem l’endemà i es va acabant el dia per tornar a començar de nou, l’endemà...

Avui però, tinc un nou problema en què pensar. Aquest diumenge és l’aniversari de la mare d’en Marc (la sogra!!!) i anirem a casa seva a dinar... Així que coneixeré a la seva família per primer cop. A part que em fa una por horrorosa conèixer la seva mare perquè un dia em va confessar que cap de les seves altres novies li havien caigut bé, no tinc ni idea de quin regal portar-li perquè no la conec gens... Així que les meves hores mortes i avorrides de la feina es convertiran en un patiment constant fins que no tingui una bona opció de regal!! Arrrggg!!

Capítol 53. Ja sóc aquí

2009-09-03T19:21:00.004+02:00

Bloggetans, ja sóc aquí! Si si, he sobreviscut a la sabana, a la calor i a les falses sospites sobre el Marc i la seva ex i ja tinc a la Catiusca a la faldeta que ens hem trobat molt a faltar (jo més a ella? O ella més a mi?).

I si, teníeu raó, no hi havia motiu per patir perquè... ella té xicot! I a sobre és veterinari i estava a Namíbia amb nosaltres! jejeje Tot i que segueixo sense fiar-me gaire d’ella perquè és molt carinyosa (i sobona) i sempre abraça i toca els nois (i segur que us podeu imaginar la meva cara cada cop que s’acostava al Marc oi??). Però bé, ja la criticaré (i despotricaré) un altre dia...

Per sort he tornat sana sense picades de serps, taràntules mosquits o qualsevol altre bitxo però he trobat molt a faltar la civilització!! Aii com he enyorat Barcelona! Amb el transport públic (allà es fa tot caminant o amb un 4x4 destartalat i els seients durs), els supermercats (per sort no havíem de menjar plats típics autòctons perquè teníem una súper nevera i menjar en conserves, perquè ja em veia jo menjant larves i carn crua..), el meu sofà, la tele, els bars, el mòbil,... Si si, tot el que tenia de “pueblerina” (que jo vaig créixer a un poble!) ho he perdut absolutament i me n’he adonat que m’he convertit en una odiosa cosmopolita que no sap fer res sense les comoditats d’una ciutat... I ja no cal que us parli del meu super english! Que prou feina tenia jo per comunicar-me amb la gent d’allà, perquè mentre el Marc treballava jo em quedava amb els nens a explicar-los-hi els meus dubtes existencials i preocupacions mentre ells reien perquè no entenien res del que els hi deia...

Però bé, ha estat una gran experiència que espero estalviar-me l’any que ve perquè ja intentaré desempallegar-me de la bruixa de la Júlia (la ex d'en Marc) jojojojojojojo (per si no ha sonat prou malèfic, visualitzeu qualsevol bruixa de Disney fent de les seves...)

I vosaltres, com han anat les vacances??

Capítol 52. La ex d’en Marc

2009-07-31T12:15:00.003+02:00

Qui més qui menys tothom té un ex a la seva vida (alguns més que d’altres i... alguns més exs d’un tipus que d’un altre (ex-professors, ex-amics, ex-parelles,...). Jo ja us vaig parlar una mica del meu ex (l’únic ex!)...

Això bé perquè l’altre dia vaig sortir amb la colla d’en Marc i em va presentar a tots els amics que encara no coneixia, entre ells la seva ex que resulta ser una de les seves millors amigues. Jo entenc que amb persones que has intimat tant durant una relació es segueixi mantenint una bona relació (tot i que també entenc els que no en volen tornar a saber res més (sobretot si els hi ha passat el que em va passar a mi)), en part és normal no? Aquella persona sap quasi tant de tu com tu mateix (si fins i tot t’ha vist, com aquell qui diu, fent feines majors al WC (ja sabeu, caca)) però és una putada per a les parelles que venim després. Si si, ja ho sé, si estàs segur de tu mateix no t’ha d’afectar i bla bla bla però siguem realistes, quin % de població hi ha tant segura per no haver pensat ni tan sols una vegada...*

- S’ho passava millor al llit amb la seva ex?
- Ho faré millor o pitjor?
- Li agradarà el meu cos boluptuós encara que no sigui com el cos de la seva ex-barbie?
- Si es porten tant bé perquè ho van deixar? No em deixarà per tornar amb ella?
- ...

I aquests dubtes apareixen de cop (si no havien aparegut encara) quan coneixes en persona a la ex i és, odiosament, perfecte! Bé, potser perfecte no, però és guapa, dolça, simpàtica, divertida, intel.ligent... I a sobre t’acaba caient bé encara que no vulguis!! Sempre queda el consol de...

- Segur que ronca!!

Ah! I a sobre la seva ex i en Marc tenen moltes coses en comú! Començant que els dos són veterinaris i els dos marxen a Namíbia aquest estiu. Jo per si de cas, he decidit finalment, que me’n vaig un mes a passar calor, a dutxar-me amb aigua freda molt de tant en quan i d’anar a pixar entre serps i taràntules (i vés a saber què més) a Namíbia amb el meu príncep blau no fos cas que tornés i s’hagués convertit en una granota (o en un príncep blau infidel)... Bones Vacances!

* Ara que hi penso, si algú de vosaltres no s’ho havia plantejat, segur que ho acabarà fent ara oi??

Capítol 51. Insistent

2009-07-29T18:58:00.002+02:00

Tanta calor m’omple de mandra i no hi ha qui escrigui!! Ja sabia jo que trobar-me a la Pilar i a en Quim aquell dia em portaria conflictes un altre cop...

En Quim ha estat fent de les seves, si si,... em va enviar alguns missatges al mòbil que no vaig contestar i com que sembla que no tenia clar que els hagués rebut, un dia tornant de la feina al vespre me’l vaig trobar esperant-me a l’escala de casa!

Si si! Havia entrat a dins del bloc de pisos (vés a saber amb qui i quanta estona feia que estava allà) i em va mig suplicar que em tornés a enrotllar amb ell...

Cinc minuts més tard, després de tallar-me el pas per l’escala, d’anar-me agafant pel braç i anar-me recordant aquella trobada nocturna, vaig esclatar:

- Quim cony!!! Que no vull!! Amb en Marc en tinc de sobres (això és literal)! M’ho vaig muntar amb tu perquè estava sola i tu ets el primer que vas aparèixer d’acord??
- Molt bé, ara em dius que no, però llavors no esperis una altra oportunitat perquè et diré que no.
- No no, tranquil. Ja m’aguantaré.

I va marxar tot cabrejat. Quin morro que té, li dius tu clarament que no vols que et ralli més i encara diu que no esperi una altra oportunitat... que sobradet que va el xaval. Mira que li fot a la gent quan no se’n surt amb la seva.

El pitjor és que, després de dos anys d’abstinència ara tinc dos homes disponibles sexualment... Porto mitja vida sense sexe i ara me’n sobra! Una mica desgraciada si que sóc no??

Recull dels 50 primers capítols

2009-07-29T12:53:00.005+02:00

Aquí tenim els primers 50 capítols del Blog de la Natàlia:

Capítol 50. El fantasma del Quim

2009-07-16T10:18:00.003+02:00

No sabeu el que em va passar ahir al vespre!! Ara feia dies que no estava gafe... Recordeu que us havia dit que havia quedat amb en Marc per anar a sopar pel barri?? Doncs mal fet! Perquè vaig abaixar la guàrdia i llavors passa el que passa... que ens vam trobar, ni més ni menys, a la Pili i a en Quim al restaurant! Just davant del passadís!! I vam estar “obligats” a sopar amb ells...

Ufff!! No sabia quina cara posar! Des del març que no sabia res ni del Quim ni de la Pili (tampoc he tornat a la perruqueria...), des d’aquell sopar tan... molest. A més, em va fer molta vergonya trobar-me en Quim amb el Marc al meu costat, no sé quina cara s’ha de posar a les persones que t’has tirat al lavabo d’un bar... i vosaltres?

La Pili no va parar d’insistir en que sopéssim junts i els hi presentés el meu acompanyant, tan guapot (paraules textuals) mentre li anava acariciant el braç amb les dues mans... la molt “sobona”, ja s’han ben trobat en Quim i ella... Quin parell!!

Resumint, per no haver d’explicar tota la mala estona que vaig passar, puc dir que va ser un sopar força humiliant, com si haguessis anat a casa els teus pares i li comencessin a explicar a la teva parella les coses més íntimes i peculiars que feies quan eres petit (com que et cagaves per tota la casa...). La Pili va començar a explicar-li a en Marc que ja era hora que hagués trobat parella perquè feia molts anys que estava sola pobreta de mi, i que se’m veia molt trista i desesperada... (per uns moments vaig pensar que si no canviava de tema em tornaria a tirar en Quim.... per boques!) afortunadament va canviar de tema però va caure en un altre....

- I com us vareu conèixer??

Pregunta oficial de les parelles! I ja pots preparar-te una bona història eh! Perquè si és ensopida com “érem amics de tota la vida i vam començar a sortir...” es pot veure com les seves cares expectants es van convertint en cares de decepció... Però si és massa romàntica prepara’t perquè no callaran amb “Ai... ohhhh.... Que bonic... Que romàntic...”

- Doncs, al veterinari.
- Al veterinari? Éreu clients i vau començar a xerrar?
- No, ell és veterinari i jo vaig anar a la seva consulta.
- A la seva consulta? I què hi feies a la consulta?
- Hi vaig portar una gateta que em vaig trobar...
- Ah! Així que et vas trobar una gata? Al carrer?
- Si..
- Ahh... i què? Com vau començar a sortir?

Mare meva, aquesta dona no es cansa mai de preguntar?? Quin horror!!!

- Doncs mira, la vaig veure entrar per la consulta amb una gateta bruta i molla i des d’aquell precís moment, com si un àngel hagués entrat a la consulta, em va començar a bategar el cor com una moto i des de llavors no ha parat...
- Ooohhhh!!! Però no és romàntic això??? Eh Quim!! No és maco?? – i mentrestant li anava donant cops amb el colze a les costelles... M’hi jugo el que sigui que avui en Quim s’ha llevat amb un morat en aquella zona... – Va, explica’m-ho amb pèls i senyals! Va vinga, ho vull saber tot!!

Grrr... -En Marc em va salvar i va començar a explicar la història posant-hi floritures i emfatitzant el que no té res d’interessant... Així la Pili va estar tranquil.la durant una estona i no va seguir explicant la pobreta Natàlia que patien perquè es quedaria per vestir sants o no sé què coi va explicar de l’església...

Per respirar una mica i aguantar la resta del sopar, vaig aprofitar per anar al lavabo... com se’m va ocórrer cometre aquest error?? En Quim es va afanyar a anar darrere meu i va entrar al lavabo amb mi.

- Vols repetir allò de l’altra nit?
- No gràcies...
- Jo encara hi penso amb aquella nit...
- Jo no.
- No m’ho crec... amb aquells sospirs i gemecs ofegats no em crec que no hagis tornat a pensar amb mi...
- Prou!!

Me’n vaig tornar a la taula tant ràpid com vaig poder i vaig procurar no tornar a aixecar-me d’aquella taula si no era amb el Marc al costat i amb la intenció de tornar a casa...

Encara seguien parlant de mi... I jo només estava preocupada per si es notava que estava molt nerviosa. Aquella trobada amb en Quim no me l’esperava i em va desubicar... Encara estava interessat amb mi? Arrrggg!! El fantasma (en sentit figurat i literal) del Quim havia tornat al meu cap i no m’agradava! Per sort es va acabar el sopar (al.leluia!!) i en Quim no havia intentat res més, ni tan sols em va tirar els trastos com l’últim sopar... Potser en Marc el va cohibir

- Tu has tingut alguna cosa amb aquest en Quim?
- Com? Per què ho dius??
- Perquè es nota... hi ha tensió sexual.
- Com??
- Si si, a més te’l miraves de reull amb cara a preocupada... Ha passat alguna cosa al lavabo? Quan has tornat estaves molt nerviosa...

Estava flipant, no eren els homes que no se n’adonaven de res? Era el segon que m’ho deia! O era molt evident o els homes estan canviant...

- Bé, ens vam enrotllar un cop i ha volgut parlar amb mi al lavabo però jo no he volgut i he marxat corrents...
- Si et molesta m’avises eh, bonica? I si et vas quedar amb les ganes i vols que ens muntem un trio amb ell, també m’avises, d’acord?
- ....

Em vaig despedir en estat de xoc i encara estic així... un trio?? En Marc voldria fer un trio amb mi i el Quim o m’ho va dir en conya?? I si anava en serio?? Això vol dir que si la relació continua me n’acabarà demanant un?? Jo i dos més en un sol llit? M’ho hauré de començar a plantejar...

Capítol 49. Cansament

2009-07-15T19:26:00.002+02:00

Buff! Fa lleig dir-ho però crec que m’alegro (només una miqueta) que en Marc marxi durant un mes perquè així podré descansar una mica... Aix, em sap molt greu que marxi però estic que no m’aguanto!! Aquest cap de setmana passat em va fer pujar el Pedraforca i quan vaig aconseguir baixar jo estava destrossada i ell encara tenia l’energia de sempre... Fins i tot, encara tenia ganes de sexe!! Jo no sóc de fer mai lletjos al sexe però és que últimament no dono a l’abast! Entre que ens passem el dia fent activitats amunt i avall i que al vespre ell segueix tenint ganes de fer “activitats”... Jo em pensava que era cosa de la novetat i la passió de l’enamorament, però ja fa un mes i mig i seguim igual! Ara que hi penso, amb un mes i mig és normal que encara hi hagi passió i novetat... Jo crec que tant cansament em fa pensar que ha passat molt més temps del realment ha passat...

Ah! Per cert! M’ha dit que si vull, me’n puc anar amb ell a Àfrica durant tot el mes, que no hi ha cap problema. Però jo si que tinc un problema (bé, més d’un!), primer, que el meu sou de becària no sé si em permetrà pagar el bitllet d’avió (i no és pla que vagi fins allà i llavors no pugui tornar oi?) i que després, no sé si aguantaré un mes vivint entre aranyes, escorpins i derivats, sense aigua corrent ni wc,... Tot i ser de poble, m’he adaptat molt ràpid i còmodament a la vida de ciutat,... No ho sé, m’ho haig de pensar, perquè, per altra banda, podria estar amb ell tot el mes...

Bé, marxo que ja m’ha vingut a recollir! Anem a fer un soparet pel barri!! Adéu!!

Capítol 48. Se'n va...

2009-07-03T10:37:00.005+02:00

Ai, ahir el Marc em va dir que aquest mes d’agost marxava a Namíbia tot el mes amb els veterinaris sense fronteres i que com que s’hi havia compromès hi havia d’anar (això em passa per sortir amb algú amb principis i tant responsable!). Estava parlant tota emocionada sobre les vacances d’agost i que podriem fer alguna cosa junts i em diu:

- No t’ho havia dit??

I jo...

- El què??
- Que em passo tot el mes amb els V.S.F.

I jo, amb careta del gat de Shrek...

- Tot el mes??

Buff! Què faré un mes sense veure’l? I sense saber pràcticament res d’ell?? Em moriré de fàstic tot l’estiu! Ja em veig aguantant els meus pares tot l’estiu! Natàlia!! No siguis catastrofista va! Tranquil.la...

La part bona de tot plegat és que en Marc i jo ja fa un mes que sortim junts!! L’altre dia ho vam anar a celebrar a un restaurant molt bo de Sitges, jejeje

Però segueixo sense tenir gaire clar això que se’n vagi un mes... Jolin, ara que m’he acostumat a passar els dies amb ell (una s’acostuma ràpid! Jejeje) i ara marxa...

Capítol 47. La reunió

2009-06-28T21:10:00.000+02:00

Ei!! Com aneu?? Avui ha estat el dia D (bé, el dia R, de reunió!) i les noies han conegut a en Marc! Jojojo, estan totes encantades i amb unes dents més llargues...jijiji Estan quasi més contentes que jo amb ell!! S’ha passat la tarda explicant les seves aventures a Àfrica amb els lleons (de quan va estar l’any passat a veterinaris sense fronteres).

Ai ai ai, tinc unes ganes de parlar d’ell... Puc?? Una miqueta?? Sense fer-me gaire pesada i nyonya?? Val, som-hi!! Recordeu el dilluns que vaig dir que vam anar a patinar?? Doncs em va venir a buscar a casa amb la seva súper moto (encara no m’he après quin coi de marca és) i...

Ostres! Ara que hi penso!! Sabeu què va fer quan feia dues setmanes que sortíem junts?? Em va portar un regalet (molt gros) embolicat amb un paper de colors molt maco (si, sempre m’han agradat els papers d’embolicar de colors... cadascú té les seves debilitats no??), doncs vaig agafar el regal amb uns ulls més grossos que un lèmur i vaig començar a estripar el paper (per molt que m’agradin els papers d’embolicar, sempre s’ha dit que estripar-los porta bona sort!) i em vaig trobar amb un casc de moto... Aix, com que sempre em porta amunt i avall per la ciutat em va comprar un casc perquè en tingués un de propi... No és maco??? I a més el casc és xulíssim!!

I tant feliç que vaig amb el casc amunt i avall... a més, el porto intacte!! Fins i tot a la Catiusca li agrada que s’hi asseu a dins! Bé, que ja torno a marxar del tema: patinar! Doncs em va venir a buscar amb la seva súper moto i jo ja l’esperava amb el meu súper casc i la meva roba nova d’esport (com que he vist que l’activitat física (amb i sense roba, jijiji) és molt comuna en la meva relació amb en Marc, he decidit comprar uns quants conjunts esportius molt monos i pràctics per estar “divina de la muerte” i poder-li seguir el ritme) i estava tan guapo com sempre, aix, si el poguéssiu veure amb els meus ulls... La Sílvia diu que no és tan guapo com dic jo, però per a mi, és guapíssim!! Aix, em torna boja la seva melena (però no porta el cabell llarg eh! Només una mica), sobretot quan es treu el casc i porta tots els pèls despentinats...

M’hauríeu d’haver vist patinant! Jo allà amb els genolls junts, turmells torçats i amb els braços amunt i avall intentant mantenir l’equilibri i alhora intentant moure’m de lloc... El pitjor era veure com es movia en Marc amunt i avall i llavors veure’m a mi, fent el pallasso sense moure’m de lloc... Sort que em va començar a ensenyar una mica com va això de moure’s sobre 8 rodes i al final vaig deixar de fer el ridícul en plena Barceloneta per començar-me a integrar amb la resta de turistes i autòctons...

Ostres, me n’acabo d’adonar que he parlat de tot menys del que us volia parlar!! De la reunió!! Quan fem reunió de noies acostumem a estar soles i despotriquem dels homes, ens expliquem les novetats o parlem d’unes quantes banalitats... però en ocasions, es planta el nòvio de la Maria a les reunions i acaba “marujejant” com totes nosaltres (o més!)... Avui, hi érem tots, nòvio de la Maria inclòs! I fins i tot he preparat aperitius per fer la reunió menys artificial (per a en Marc, que seria el punt de mira de tots els ulls del pis). Ha arribat súper puntual com sempre i ha entrat amb una bandeja de galetes per poder picar (és que està amb tot!). L’hi he presentat les companyes i de seguida s’ha adaptat a totes nosaltres, com si les conegués de tota la vida... Aix, sempre he admirat a aquesta gent que encaixa posis on el posis... Jo que sempre m’he sentit una Bridget Jones....

S’ha assentat al meu costat al sofà, m’ha agafat la mà i no me l’ha deixat en tota la tarda, encara que hagués d’explicar com es menjava cucs o s’escapava d’un lleó que s’havia despertat abans d’hora, ell seguia mantenint el contacte amb mi, com si em digués “tu formes part de mi...”. Aiii!! I això em fa sentir, em fa sentir un mal a la panxa horrorós, si! Perquè les papallones que em volten per l’estómac no paren quietes quan tinc en Marc a prop... Bbbrrrrrr

Bé, com he dit, han acabat totes encantades! Fins i tot han dit que havia de tornar a venir un diumenge a explicar-nos més aventuretes... Ell no ha marxat fins que m’ha pogut agafar per la cintura, mirar-me als ulls i fer-me un petó.

- Fins demà bonica.

Capítol 46. Non stop

2009-06-22T19:15:00.003+02:00

Hola!!! Com aneu per aquí?? Jo no he abandonat el blog ni tinc intenció de fer-ho (és que és molt terapèutic sabeu?? Je je ) però és que últimament he estat moooolt ocupada!! Entre la jefa que no para de donar-me feina (van venir uns altres clients, aquest cop de Londres i vaig haver de 1.practicar el meu anglès patètic i rovellat i 2.entretenir-los per Barcelona i buscar-los-hi activitats i molta sangria! Ja poden anar molts “trajes” cars però beuen com qualsevol guiri lowcost...!). Jo crec que la jefa se n’ha adonat que estic enamorada com una tòtila i com que ella segueix soltera i amargada (el seu malhumor segueix com sempre, sembla el House del màrketing), em dóna feina i em puteja (jejeje és broma, ho dic per fastiguejar-la, encara que no ho sàpiga perquè no llegeix el blog (espero), jeje però com que ja tinc parella (finalment), m’agrada fer-la emprenyar (bé, fer-ho veure!) jejeje)

Ai ai, es nota que estic feliç i emocionada perquè estic escrivint tot això i segur que no enteneu res amb aquest caos... Bé, el que deia, que a part de la jefa, he estat molt ocupada perquè amb en Marc no hem parat!! Des que vam començar a sortir, hem anat a la platja, a fer senderisme per la muntanya, al cine, al teatre,... Si si, literalment no hem parat de fer coses! I ho tinc tot abandonat (bé, a la Catiusca no eh!! Que a ella la tinc més mimada... Sense ella no hagués trobat en Marc!! Li faré un pedestal!) Si fins i tot m’havia oblidat que tenia un examen aquest mes de juny (el que em falta per acabar la carrera de publicitat...) i el vaig fer sense, pràcticament, haver mirat els apunts però no em fa res perquè aquestes setmanes que he estat amb el Marc han estat genials!! I intenses!!

Fins i tot les companyes de pis diuen que no em veuen el pèl i això que eren elles les que es passaven el dia fora... Aquest diumenge, per cert, hem quedat per fer una de les nostres reunions i que coneguin a en Marc d’una vegada (ja sabeu, ha de superar la prova!). I ja no us dic dels meus pares, que comencen a sospitar!! Primer de tot perquè no em troben mai al telèfon quan em truquen i segon perquè quan em truquen i contesto, em noten estranyament feliç i eufòrica...

Ara que hi penso, l’altre dia em van trucar les meves tietes dient que com m’anava el Beetic, recordeu que em van regalar una subscripció?? I els hi vaig dir que no em feia falta (se’m va escapar). Es veu que em trucaven perquè la setmana següent anaven al creuer de solters i volien saber si m’havia tocat el sorteig... Jo que no hi havia pensat més, ni tan sols ho havia mirat més! Segur que dec tenir el correu ple de missatges d’aquells homes tan estranys que vaig veure el dia que m’ho vaig mirar...

Bé, marxo que en Marc ja m’ha fet la perduda i ara em recollirà que anem a la Barceloneta a patinar (jo amb patins!! Jajaja!! Ja us explicaré l’aventura!!)

Capítol 45. El príncep blau

2009-06-11T11:33:00.002+02:00

Des d’aquest divendres passat al vespre ja puc dir, oficialment que... JA NO ESTIC SOLTERA!!!! Si si si! Estic sortint oficialment amb en Marc!!!

Va ser el divendres passat quan vam quedar a casa seva que s’encarregava ell de fer el sopar... Jo per variar em vaig posar un dels meus modelets preferits (haig de dir que cada cop me’n queden menys i ja no sabré què posar-me per estar esplèndida!!) i vaig anar cap a casa seva. Em va obrir la porta i em vaig trobar tota l’entrada amb un passadís d’espelmes cap al menjador. Em va fer seure a la taula súper ben decorada (aix, em fa una mica de ràbia tot que sigui tant detallista perquè em fa dubtar que existeixi un home així... no us ho prengueu com a una cosa personal ehh!) i em va començar a servir el sopar: uns aperitius molt bons amb torradetes, sushi,... una amanida de poma amb melmelada de taronja molt bona i una fondue de carn amb un munt de salses per escollir (aix... com sap que soc una capritxosa i m’encanten les salsetes??) i de postres un meravellós coulant de xocolata amb un parell de maduixes que estava més bo.... mmmmmm!!!

I tot tímid em va dir que jo li agradava molt, que estava molt a gust amb mi i que voldria sortir en serio amb mi... I a mi se’m queia la bava mentre seguia engolint el coulant i anava somrient com podia...

Així que després va tocar cel.lebrar oficialment que sortíem junts 3 cops, un al sofà i dos al llit... Crec que em posaré catxes i tot per poder lluir el bikini aquest estiu com seguim amb aquest ritme... jojojojo!!!

PD: no és que miri pelis romàntiques pensant que existeixen els prínceps blaus ni que m’hagi passat tota la meva solteria buscant-ne un, però suposo que en el fons, després de tants contes infantils amb príncep inclòs i pelis amb finals ensucrats han de deixar un rastre al nostre subconscient no?? Tot això ho dic perquè, encara que sigui conscient que els prínceps aquests són dels contes, en Marc sembla tot un príncep blau!! El meu príncep blau!! :D

Capitol 44. Reflexions

2009-06-05T12:45:00.001+02:00

Aix!! He estat molt ocupada aquesta setmana!! Però el meu cap ha estat tots els dies amb un nom al cap... Marc! Si si, mare meva, no estava tant tonta des que vaig començar a sortir amb el meu ex! I el més curiós és que ha estat tot molt ràpid i pràcticament no el conec i ja em sento com si portés molt de temps amb ell i com si ja fos la meva parella (que no és el cas! Perquè oficialment no estem sortint...)

Ostres, ostres, ja us he tirat la cavalleria a sobre!! Jejeej És que no em deixa de sorprendre que per trobar-me una gateta al carrer hagi canviat tant la meva vida... De ser una soltera amb abstinència declarada a lligar amb dos tios, un de tan genial com el Marc (que això és el que em fa dubtar més, que sigui tant perfecte! Serà que l’estic idealitzant massa??) i que ara tingui una vida sexual activa i plaent (amb un tio com en Marc!!).

A més, no acostumo a perseguir als homes al seu lloc de treball ni inventar-me malalties de les meves mascotes per veure algú (s’ha d’admetre que era per un motiu de pes)... Aix, què t’està passant Natàlia??

La qüestió és que estic encantada i mentre la cosa rutlli... perfecte! I si s’acaba.... que me quiten lo bailao no??

Per cert, avui tinc un sopar romàntic a casa seva... jijijiji

Capítol 43. Segona primera cita

2009-05-27T12:41:00.002+02:00

- Bondia boniques… Tot i q s un honor tenir 2 preciositats amb mi, aquesta nit no+ he reservat taula x la natalia a les 21.00h, t recollire a casa teva. PD: la catiusca tindra sopar a domicili

Així és com em vaig llevar el divendres al matí (aixxx...), amb un missatget d’en Marc... I ja us podeu imaginar que vaig estar impacient i neguitosa durant tot el dia fins que va arribar el vespre...

Em vaig comprar expressament un vestit per a la ocasió i mentre mirava per la finestra per veure si el veia venir vaig veure que una moto (una moto mooolt grossa) aparcava a sobre la vorera a davant de casa. Era un noi amb un cul molt maco (home, amb el casc posat i d’esquena, era el que destacava més d’aquella camisa i aquells texans foscos...), es va treure el casc, era moreno, es va girar... era en Marc!! Havia vingut amb moto i portava 2 cascos! I jo amb aquell minivestit i sense pla B (parlem de roba eh! No tenia un segon modelet pensat que em quedés igual de bé, que em permetés obrir-me de cames per pujar a la moto i que estigués planxat). Arg!!! Va sonar el timbre... Arg!! Què tenia a l’armari?? Buf, vaig optar per arriscar-me, obrir la porta i pujar a la moto tan ràpid com pogués intentant no ensenyar massa...

En Marc m’esperava a la porta amb el seu somriure profident i una tarrineta per la Catiusca. Vaig pujar en un moment per donar-li el regalet i vaig anar a buscar la jaqueta més grossa que vaig trobar per poder-me posar a sobre quan estigués a la moto i vaig baixar... Ja ho diuen que per lluir s’ha de patir...

Em va portar a un restaurant al costat de la platja i va estar genial! Molt romàntic, molt bo i... genial! I després, entre copes de vi vam anar a prendre una copeta a un bar del costat on ens vam acabar enrotllant... però res de sexe eh!! Que ja en vaig tenir prou de sexe als lavabos públics d’un bar!! Per al sexe vam agafar la seva moto i vam anar a parar a casa seva... A un pis xulíssim a tocar de Passeig de Gràcia que no sé com coi ho paga un sou de veterinari que li agrada anar a passar els estius a l’altre punta de món per salvar animals en perill d’extinció (que no treu que això encara el faci més encantador...). I res... que vaig marxar l’endemà al matí de casa seva després de menjar-me l’esmorzar que em va preparar i em va portar al llit i que vaig marxar amb un somriure a la cara que encara no m’ha marxat! Estic enamorada!!

Per cert, el diumenge em va venir a buscar a casa per anar al cine... però aquest cop ja em vaig posar texans per no tenir problemes.... :D

PD: Només us diré un secretet... Va ser la millor nit que he passat mai amb cap home!!! (Ni piolíns, ni ex-novios ni calentons al wc d’un bar... res!!) jijiji

Capítol 42. L'última visita a la consulta

2009-05-25T09:51:00.000+02:00

Eiiii!!!! Com comença la setmana???? Jo estic tant, tant, tant contenta del cap de setmana que encara sembla que no s’hagi acabat!! Si si si... esteu davant d’una Natàlia súper feliç!! I tot perquè el dijous vaig tenir hora al veterinari (per a la Catiusca eh! Que jo de moment encara vaig al metge!) i vaig tornar a veure en Marc.... Aix...

La veritat és que em vaig espantar una mica perquè quan vaig arribar a la consulta em vaig haver d’esperar més de mitja hora assentada a la sala d’espera mentre tothom anava passant... però de cop i volta, des del final de la sala vaig veure un somriure profident que em deia:

- Natàlia, ja pots passar amb la Catiusca...

Es va mirar a la Catiusca (però no tant com em va mirar a mi... jijiji) i em va dir que estava molt sana i que si no s’acabava el pinso no passava res...

- Bé, tu ets la meva última visita, així que si m’esperes cinc minuts, sortim junts...

Hum... així que em va deixar última per poder sortir junts... Iiuuuujuuuu!!!! Tot i que els dos estàvem una mica nerviosos i no sabíem com portar la conversa amb naturalitat, vam acabar anant junts fins a casa meva, vaja, que em va acompanyar com tot un cavaller (sembla estrany que encara es mantingui vigent la “conducta cavalloril” al segle XXI...) i com tota una bona fan de les pelis romàntiques, jo estava que em desfeia...

Em va explicar que havia estat de vacances i em va preguntar com s’havia portat la Catiusca durant aquests dies... i entre una conversa i una altra vam arribar massa ràpid al meu pis.

- Mira, ja hem arribat, aquí visc jo. Segon segona (per si mai hi volia fer un truc...).
- D’acord. Doncs, què et sembla si intercanviem mòbils i així podem quedar per arreglar l’última vegada que ens vam veure?
- Je je, tampoc va estar malament...
- Però rebre’t a la consulta, amb el davantal ple de sang i un gos malferit no era la meva idea d’una cita especial,... Així que crec que ho hauríem de tornar a intentar i millorar-ho. No et sembla?
- Si si, i tant... jo et passo el número però si vols, tinc tot el cap de setmana lliure...
- Demà et va bé? M’encarrego jo de tot, t’envio per sms el lloc i l’hora...
- Doncs si, d’acord. Així ens veiem demà...
- D’acord, bona nit Catiusca! Bona nit Natàlia... – I va marxar fent-me un petó a la galta...

Així que vam arribar encantades a casa, la Catiusca perquè s’havia passejat per la ciutat (li agrada anar amb el transportí...) i jo perquè havia quedat oficialment amb en Marc! I perquè m’havia fet un petó dolç i suau... a la galta... Haig d’admetre que em va sorprendre, jeje, feia molt que un noi no em feia un petó a la galta (a excepció dels amics...).

Quan ja m’havia posat el pijama i ja m’estava imaginant com seria la cita de l’endemà... va sonar el mòbil...

- Bonanit natalia! Q tinguis dolços somnis. Podries respondrem x saber q no mhas donat un mob. fals?
- Pq t’hauria d’haver donat un mobil fals?
- Mai se sap... ara mhauries de dir alguna cosa xr saber q tu ets la natalia qhe deixat a la porta de casa seva no?
- Tinc la catiusca als peus del meu llit ronronejant...
- Aixi mho crec, bona nit wapissimes! Ens veiem dema. Ptons **

És un encant!

Capítol 41. No estava mort, estava de... Vacances!!!

2009-05-19T12:32:00.004+02:00

Ahir vaig plegar més d’hora de la feina i camí cap a casa vaig pensar... què coi, vés avui a tornar a emprenyar a la del veterinari a veure si esbrines on para en Marc... I em vaig plantar al vet. amb tot un pla d’acció preparat (i un pla B per si no funcionava el primer)...

- Hola
- Hola, bona tarda. Diga’m...
- Si mira, volia comprar pinso per la meva gateta però no recordo quina marca era...
- Tranquil.la que t’ho miro a l’historial, com es diu?
- Natàlia
- No, la gata
- Ahh... Catiusca!
- Ah si, tu ets la noia de la gateta aquella tan petiteta...
- Si... (vaja, segur que em recorda per anteriors visites al vet. per comprar pinso, comprar una joguina, preguntar si era normal que mengés com una morta de gana...)
- Si mira, menja aquest. Se’l menja bé no?
- Si si, bé, no, últimament en deixa força al plat, no sé si és que l’ha avorrit o que no li passés res... – Ejem... una excusa d’últim moment sempre va bé i més si m’ho posa tan bé... A més, en part és veritat. Com que li poso més menjar del que em van dir que li posés (és que menjava tan afamada que em feia peneta) sempre en deixa una mica quan se’n va a “espatxurrar-se” al sofà amb aquella panxeta tan plena i rodona (què passa, ometre informació no és mentir i exagerar tampoc!) – potser podria passar un moment a preguntar-li al Marc què em recomana...
- No no, al Marc no, ara t’aviso a la Lluïsa i li expliques, a veure si li hem de canviar el pinso o l’has de portar perquè la visitin...
- Ehm... d’acord, gràcies. I per curiositat, que en Marc està molt ocupat? Com que és el veterinari que porta normalment a la Catiusca...
- No no, és que no hi és...
- Ah...
- Seu un momentet aquí que la Lluïsa ara vindrà...

Ostres tu, en Marc tampoc hi era... ara havia d’esbrinar on coi era i perquè no hi era mai quan jo hi anava!!

- Judit, em cridaves?
- Si mira, aquesta noia et vol preguntar una cosa sobre la seva gata...

Es va girar cap a mi.

- Si és que normalment em porta el Marc a la Catiusca però com que últimament no hi és mai...
- Si tranquil.la, aquest dijous ja estarà per aquí...

Se’m va il.luminar la cara...

- A si??
- Si si, dijous ja haurà tornat de les vacances...
- Ahh!! Així que estava de vacances?
- Si, és que tenia dies pendents i es va agafar vacances...
- Clar clar, s’han d’aprofitar aquests dies... tot i que no és gaire comú fer vacances ara...
- Bé, ell acostuma a fer-les durant aquestes setmanes perquè a l’agost sempre se’n va amb els de veterinaris sense fronteres...
- A si? Carai, que interessant!
- Si, és molt bon nano en Marc... I bé, què li passa a la teva gateta??
- Doncs res, que últimament no menja tot el que li poso al plat, però com que també li vaig canviar el mesurador, potser li he posat més menjar del compte i per això no s’ho acaba...
- Home, doncs pot ser, quina mesura fas servir?
- Saps què? Dijous ja portaré la gata i que en Marc se la miri, oi que m’has dit que en dijous ja hi serà?
- Si
- Doncs moltes gràcies Lluïsa! Adéu!!
- Adéu..

Així que dijous tinc visita amb la Catiusca... que per cert, em vaig descuidar de demanar hora... Que bé que bé!!! Aquest dijous el tornaré a veure!!

Capítol 40. La Catiusca

2009-05-14T11:48:00.003+02:00

Sort que la jefa m’ha tingut entretinguda aquesta setmana. És una mica trist que estigui penjada d’un tio amb qui només vaig estar 8 hores en una guàrdia de veterinari... Jo crec que aquest “flechazo” és perquè ens coneixíem d’alguna vida passada (si home si, no heu sentit parlar de persones amb molta química que havien estat amants en vides passades??) perquè mai m’havia agafat una tonteria com aquesta per ningú... (Ejem, cola? jeje) Per què no se’m va ocórrer demanar-li el telèfon?? Bé, la setmana que ve hi tornaré a anar a buscar alguna cosa per la Catiusca, que està més maca i mimada...

Aquest finde que vaig marxar la vaig deixar amb les companyes de pis que, com si fessin de cangurs d’un nebot, estaven totes encantadíssimes!! I jo com una mare que deixava per primera vegada als seus nens sols, vaig trucar cada dia per preguntar si s’havia portat bé i si em trobava a faltar (i la resposta en els dos casos era NO! jejeje). Quan jo estic per ella és una mica trapella, però al no tenir a ningú a sobre constantment, va destrossar la meitat del pis! Es va esmolar les ungles a les cames de les companyes, al sofà, a l’estora de la banyera (la de dins) i com que va trobar la textura divertida la va fer a tires, va intentar fer esports d’aventura (com vaig fer jo per Lleida) amb les cortines, s’enduia les arracades que deixaven a la taula de davant la tele per jugar, els mossegava els cabells, també va fer tires el paper del vàter i en va deixar restes per tota la casa. En un moment “d’apretón” no va trobar la seva capseta i va acabar fent caqueta sota el llit de la Maria, es va enfilar per la cuina i va robar mig sopar (hi havia tonyina... mmmm), va desconnectar a la meitat dels electrodomèstics jugant amb els cables i va acabar amb el nas emblanquinat després de fer córrer uns guixos que tenia la Maria per l’habitació (això li passa per deixar la porta oberta!). Però la Catiusca també és molt cosoneta i carinyosa i segur que quan s’adormia a les seves faldes, crec que la van perdonar i segurament la voldran tornar a cuidar si jo torno a marxar...

Qui es resisteix a una coseta així dormint?

Capítol 39. On està?

2009-05-08T10:10:00.004+02:00

... Estic trista perquè fa exactament 15 dies que no sé res d'en Marc! Entre que el cap de setmana passat era pont i una companya de feina em va convidar a casa dels seus pares a Lleida (és el que té ser simpàtica, no lligues però tens molts amics! jiji) i que ja no tinc cap excusa per anar al veterinari per la Catiusca... On estàs Marc???

Aix, porto dues setmanes sospirant pel veterinari i no he tingut cap senyal d'ell! L'altre dia vaig anar a comprar pinso per la Catiusca i no hi era... vaig intentar investigar on estava o si podien contactar amb ell però l'antipàtica de la dona que em va atendre em va fer fora amb bones maneres un cop va haver cobrat...

Bé, vaig a seguir sospirant pel vet creuant els dits per tornar-lo a veure... SNIFFF

Capítol 38. La primera cita

2009-04-27T11:25:00.004+02:00

Bé, no sé massa bé com explicar-vos el gran sopar del divendres passat... el que us puc dir és que no va ser exactament com esperava...

[Fem un feedback al divendres a les 7 de la tarda]

Com cada cop que quedo amb un home i no es sap com acabarà la nit (jiji), volia arribar d’hora a casa per depilar-me, posar-me la crema hidratant de vainilla (fa molt bona olor!), passar-me una hora provant roba i amuntegar-la a sobre el llit, maquillar-me i pentinar-me (s’ha de dir que el pentinat mai queda prou bé) i acabar nerviosa corretejant pel pis perquè no trobo el bolso (o bossa de mà com ens va explicar l’Òscar) o perquè em deixo alguna cosa... Però la jefa em va estar putejant perquè l’havia d’ajudar a fer una cosa que no sabia fer a l’ordinador i com que era la única pringada que quedava a la oficina... Així que em vaig estar fins a les 8 tocades (havíem quedat amb en Marc a les 9.45h) a la feina!!!

Vaig arribar a casa suada i estressadíssima! Em vaig fer una dutxa ràpida (amb Catiusca inclosa perquè va venir a xafardejar al lavabo i va caure a la banyera (i per descomptat va sortir com una boja amb tota l’esquena i les potetes molles, deixant tot el pis ple de peuets marcats) i vaig agafar el que sabia que em quedava més o menys bé de l’armari i vaig sortir corrents, encara amb el cabell gotejant.

A les 9.50 estava a la porta del veterinari però no hi havia ningú esperant a la porta. Vaig esperar-me cinc minuts, vaig picar al timbre... i res. No contestava ningú. Em vaig esperar cinc minuts més (no volia que tant d’estrès i les ganes bojes de quedar amb ell quedessin en un no res) i vaig rebuscar pel bol.. dic bossa de mà per agafar el mòbil i provar de trucar a la clínica a veure si algú l’agafava però no vaig aconseguir trobar el mòbil... Segur que me’l vaig deixar a casa amb les presses!! Una mica cansada ja d’esperar vaig començar a mirar per les finestres a veure si es veia alguna cosa i de cop vaig notar que s’obria la finestra per darrere de les meves mans...

- Hola Natàlia! Sort que et trobo aquí!

Era en Marc amb la bata de veterinari tot ple de sang i amb cara a preocupat.

- T’he estat trucant al telèfon de contacte que havies deixat però no contestava ningú.
- Ehh...
- És que deu minuts abans de marxar, el company que s’havia de quedar a fer guàrdia m’ha demanat que em quedés aquí perquè la seva dona estava de part i llavors han vingut uns d’una protectora que s’havien trobat un gos atropellat i he hagut d’anar corrents a quiròfan i des d’allà no es sent si algú truca. Acabo de sortir per si et veia per aquí. Sort que t’he trobat, em sabria molt greu que haguessis marxat pensant que t’havia deixat plantada... Ara t’obro.

Aix, estava tant maco amb aquella cara de preocupat... si no fos per la sang de la bata l’hagués abraçat i me l’hagués menjat a petons!

- Perdona per rebre’t amb la bata bruta... ara me la canvio.
- Ah no, no pateixis, que no em fa res.
- Vols entrar? Només haig de posar al gos a la gàbia i netejar. Em sap molt greu no poder anar a prendre res amb tu perquè m’haig de quedar aquí tota la nit...
- Tranquil que no passa res home! Què farien els gossets si no tinguessin a cap veterinari per aquestes emergències?? Porta una fregona que t’ajudo a fer neteja...

Així que la meva fabulosa cita va passar a ser una nit de guàrdia a un centre veterinari netejant la sang del quiròfan i olorant la pudor a desinfectant i a medicaments mentre xerràvem sobre les nostres vides menjant una pizza que vam encarregar...

Però vam estar tota la nit (vaig marxar d’allà a les 5 de la matinada) xerrant, rient, parlant de la Catiusca i explicant anècdotes d’animals (l’hi vaig explicar la de la caseta d’ocells...) i el que és més important! Em vaig passar quasi 8 hores mirant-lo al seu costat!! *Sospir*

*Pum Pum*

Capítol 37. A la consulta

2009-04-24T11:27:00.003+02:00

He quedat amb ell per anar a sopar aquest vespre!!!!!

Si senyor!! Sóc una crack!!! Siiii!!!! Aixx.... estic nerviosíssima!!! Ai ai ai... Passar-se mitja hora provant roba i triant uns texans (que em queden molt bé) i una samarreta de la Maria (es veu que feia ressaltar el color marró ensopit dels meus ulls... vés a saber!) que no semblés que anés massa arreglada però que tampoc anés massa deixada... (perquè llavors algú digui que no és complicat triar la roba adequada per anar al veterinari a portar la gateta a vacunar i a lligar amb ell... ) va donar el seu fruit!

Estava tant nerviosa que vaig plegar abans d’hora de la feina perquè no em veia capaç de fer res (em va anar perfecte per tenir temps de provar-me la roba). 20 minuts abans de l’hora que m’havien donat al vet ja hi estava assentada amb la gateta a la falda, que per cert, per unanimitat amb les companyes de pis, es diu.... “Catiusca”. No pregunteu...

Ara que hi penso, també és una mica trist que estigui tan atontada amb aquest noi si ni tan sols sabia com es deia... ni si tenia nòvia!! Us imagineu que després de tanta il.lusió dipositada amb ell (val, estic exagerant una mica) resultés que té nòvia? Per cert, ara ja sé que es diu Marc i no té nòvia! Vaig fer la cutre pregunta de...

- La teva nòvia deu estar contenta no? – parlàvem de la seva feina...
- No, si no tinc nòvia... – Bien!!!! Seeee!!!! Hyyyyyuuuuuujuuuuu!!! Auuuuuuuuuuaa!!! Si, se m’escapava el riure i per dins estava saltant com una boja i ...

Merda! No vaig esbrinar si és gai!! O si té parafílies... o si practica el vot de castedat... o... Natàlia relaxa’t!! Si ha quedat amb tu aquest vespre serà per alguna cosa... o això espero!

I bé, que encara no us he explicat com va anar la cosa...

Estava a la sala d’espera i la Catiusca ja començava a esta farta de no poder dormir sense que una servidora l’anés movent amb la cama (és que estava molt nerviosa!!!) quan en Marc va entrar i amb un “somriure Profident” em va demanar que l’acompanyés (a ell, a la fi del món!!).

- Com s’ha portat aquesta gateta aquests dies?
- Bé, molt bé, ja m’ha repassat les cortines i m’ha despertat vàries vegades a la nit jugant amb tot el que ha trobat per l’habitació i fent córrer la sorreta del pipi d’una banda a l’altre del caixonet!
- Així que la tens a l’habitació?
- Si, és que com que comparteixo pis amb unes amigues, tampoc volia deixar-la al menjador per si feia soroll i en despertava a alguna...
- És clar...

Per descomptat, jo intentava mantenir tota la naturalitat que podia mentre em quedava embadalida en cada facció de la seva cara: els seus ulls marrons (ahir estaven més marrons que verds), la barba de dos dies, els seus llavis vermellosos,... aixxxx...

- I tu? També comparteixes pis o vius sol? – toma pregunta a saco!!
- Doncs, des de fa poquet visc sol...
- Clar, és que tu tens sou de veterinari i no de becària!!

I bé, aquí ja em va agafar la verborrea i l’hi vaig explicar mitja vida (és que quan estic nerviosa a vegades em dóna per xerrar a dojo!!). I com que feia 10 minuts que ja havia acabat amb la Catiusca i jo encara xerrava...

- I què et sembla si demà, després de treballar, quedem per prendre un cafè i m’ho segueixes explicant?

Jo seguia xerrant mentre processava tot el que m’havia dit i de cop em vaig quedar callada i vaig afirmar mentre anava dient repetitivament:

- Si si, perfecte, si si. Ens quedem demà doncs, si si...
- D’acord, doncs espera’t un momentet que ara et portaré la seva cartilla.

Així que hem quedat avui a les 9.45 a davant de la clínica per anar a sopar...

Ah! Per cert, que ja me n’oblidava!! Quan va tornar amb la cartilla, a l’altre mà portava una rosa de Sant Jordi.

- Té Natàlia...
- Ai, moltes gràcies!!

I amb ulls com taronges de l’emoció, em vaig abraonar cap a ell per fer-li dos petons (mentre ho feia vaig pensar que potser vaig ser massa emotiva i expressiva... espero que no l’espantés!). Però, mmmm... no sabeu la bona olor que feia!!

Aix, estic que em desfaig!! A veure com va el sopar!!

Capítol 36. Un més a la família

2009-04-22T11:44:00.005+02:00

Ai ai ai!! Estic emocionada!! Avui tinc moltes coses per explicar-vos!! M’he enamorat!! Si!! Després de tants anys, m’he tornat a enamorar! Ai ai, que ja començo pel final... ufff! Em centro:

Resulta que ahir vaig quedar amb una companya de la facultat per anar a prendre un cafè i posar-nos una mica al dia... i quan vam sortir del bar, vam sentir un sorollet com un miol de gat molt agut. Així que la Núri (la meva amiga de la uni) i jo ens vam posar a buscar a veure d’on sortia aquell soroll... Al cap de 5 minuts caminant mig ajupides pel mig de la vorera fent soroll amb els dits i fent: ppspspspspsps (com quan crides un gat) vam descobrir que a sota d’un contenidor, enmig d’un tros de roba i una caixa de cartró humida hi havia aquest regalet:

Un gatet molt carinyós, brut i humit. Quina coseta més maca!!!! Ui! Un momentet!!

(...)

Ja està, que hi havia el missatger buenorro de les 12 (jijijiji).

Doncs això, que ens vam trobar aquest gatet i el vaig portar al primer veterinari que vaig trobar (com que no havia tingut cap mascota aquí a Barcelona, a part del Sr.Narváez, no sabia on portar-la). Mentre esperàvem a la sala d’espera, la Nuri i ja anàvem parlant sobre què faríem amb aquell gatet tan maco però que s’havia de cuidar i donaria feina... Així que vam quedar que jo preguntaria a les companyes de pis a veure què els hi semblava i ella preguntaria al seu xicot (és que viu amb ell) a veure si volia tenir un gatet...

De seguida va venir la infermera (els veterinaris també tenen infermeres d’animals no?? Vale, era l’auxiliar... ) i ens va fer passar a una habitació petita de color verd amb una desagradable olor d’alcohol (del que es beu no eh!). El veterinari va entrar mentre estàvem badant les dues amb el gatet i quan vaig aixecar els ulls del gat... el cor se’m va parar... Us ho asseguro, com a mínim es va ralentitzar durant uns segons i llavors es va posar com una moto, em vaig posar vermella, se’m va tallar la veu, quequejava i les mans em tremolaven. Mare meva!! M’he enamorat! De debò!! Allò va ser amor a primera vista!! Cada cop que em mirava amb aquells ulls (mig marrons mig verds), havia de tancar els meus per suportar les fortes palpitacions i el mal que em feia l’estómac (maleïdes papallones!)!! Vaig mirar a la Nuri i ja tenia el gatet a les mans i li anava fent ullets al veterinari...

“Respiració profunda, pessic a la cama (desperta nena!!)” i em vaig posar les piles!

Mentre les dues coquetejàvem amb el veterinari com tontes, ell ens explicava que teníem una gateta i no un gatet com havíem pensat fins llavors... (és que no se’ns va ocórrer mirar més enllà de la cua per saber què teníem entre mans), que tot i que estava massa primeta, estava molt sana i molt desitjosa de tenir una família...

La Nuri i jo ens seguíem barallant per tenir la gateta en braços...

- I bé, qui és la mestressa d’aquesta afortunada??
- Jo
- Jo!
- Compartireu la custòdia o sou parella de fet?
- No no, és que encara no sabem qui se la quedarà...

Ja he parlat amb les companyes del pis i estan encantades de tenir una més a la família i la Nuri no ha acabat de convèncer al seu xicot, així que en un principi me la quedaré jo. Encara no té nom però ja vaig anar a comprar-li un llitet, la capseta pels pipis, un munt de joguines i un llibre sobre gats!

Demà tornaré al veterinari a fer-li la cartilla, a posar-li alguna vacuna (o no sé què em va dir que li havien de fer) i a demanar les dades personals del veterinari (o si més no ho intentaré!).

Aiii!!! Estic impacient per tornar-hi!!

Capítol 35. Malalta

2009-04-15T11:43:00.003+02:00

Buff!! No suporto estar malalta!! I de fet encara ho estic! Quina grip més cabrona! Porto una setmana i em trobo quasi igual de malament que al principi: tos, mocs, cap calent... Però és millor treballar així que “reposar el refredat” a casa dels meus pares...

Aquests quatre dies ma mare s’ho ha passat bomba fent de mare preocupada però jo... Vaig allargar tant com vaig poder el divendres el matí per arribar just al migdia però ma mare, al veure les pintes que portava ja va anar corrents a la cuina a preparar arròs bullit i no em va deixar menjar res més... Llavors em va preparar el “kit de malalt” (realment és un kit que té ma mare que desentafora de l’armari quan algú proper està malalt): el llit amb el doble de coixins, paper de vàter (el rotllo sencer), totes les pastilles pel refredat (ibuprofeno, paracetamol, bisolvon...), el termòmetre, el got (que mai està buit), tovalloletes humides i un mocador pel coll (completament obligatori, segons ma mare)... I segur que em deixo alguna cosa...

El pitjor és que no et deixa aixecar del llit ni per anar a mirar la tele (si m’hi enganxava em feia marxar al llit), ni per anar a pixar (ja em portava una cassoleta per fer les meves “cosetes” però em vaig negar! ), ni per menjar (em portava cada àpat al llit)... I si, és tot un detall, però es fa moooolt pesada... I després, cada hora i mitja et pren la temperatura, però amb el seu procés: primer et posa la mà al front mentre mira al cel, posa cara estranya i després et posa el termòmetre (per sort, vaig aconseguir que el posés a l’aixella...).

Com a mínim m’ha servit per dormir molt i no haver-me de fer el dinar (encara que mengés poca cosa més que caldo i arròs bullit..)

Capítol 34. De grip

2009-04-09T15:00:00.001+02:00

Arg… Justament avui que és l’últim dia de feina, he agafat la grip... Pfff 4 dies de festa i me’ls passaré al llit... Si, jo sóc d’aquelles que es posen malaltes en festiu!! SNIFFF!

El que em preocupa més, però, és que passaré la resta de la setmana santa amb els meus pares... i a sobre malalta!! No hi ha res pitjor que estar malalta amb la meva mare a prop (crec que sempre ha tingut vocació d’infermera... però d’infermera psicopàtica, perquè no para de mirar-te la febre, portar-te pastilles, cleenex, etc...).

Bé, segur que vosaltres passareu millor que jo el que queda de setmana santa... Ja ens explicarem! Atxussss

Capítol 33. De matinada

2009-04-03T10:16:00.003+02:00

No sabeu el que m’ha passat aquesta nit!!! Ai ai ai!! Natàlia, tranquil.la....

Bé, començo pel principi... Ahir a la tarda estàvem parlant de les vacances de setmana santa (que tenen quasi totes menys jo) i ens vam animar a sortir a celebrar les mini vacances (bé, jo no tenia res a celebrar perquè com a becària i víctima dels capritxos de la jefa, em fa treballar... però una festeta no fa mal a ningú oi?). Així que vam anar a sopar, a prendre una copeta, a prendre una altra copeta... i de marxa descontrolada durant tota la nit...

Així que quan vaig decidir que havia arribat al límit just per mantenir-me desperta i mínimament operativa a la feina l’endemà, vaig marxar cap a casa amb alguna copeta de més i amb el ritme a les cames....

La veritat és que vaig tardar molt en arribar a casa (o el camí se’m va fer molt llarg...) però bé, això no ve al tema... El tema és que al creuar l’últim cantonada per entrar al carrer de casa meva (entrebancar-me amb una rajola que sobresortia, quasi caure i agafar-me un atac de riure) vaig veure una silueta a sota de casa meva que es girava cap a mi... El primer que se’m va ocórrer va ser amagar-me darrere del primer arbre que vaig trobar (per sort era força gruixut) i tapar-me la boca per no seguir rient... I si era un violador?? Vaig pensar que mentre esbrinava qui era, no estava de menys estar protegida darrere l’arbre...

Llavors vaig sentir que em cridaven amb la veu mig ofegada:

- Natàlia?

Quan vaig aconseguir desxifrar l’amo de la veu vaig sentir que deia:

- Que ets tu Natàlia??

I sense saber si la veu s’acostava ni si tan sols era qui em pensava que era, me’n vaig anar corrents en direcció contrària amb les sabates a la mà...

Per cap raó voldria trobar-me al Quim a les cinc de la matinada a la porta del meu pis i jo amb unes copes de més... no no!

El que em té més intrigada és si era ell realment i què coi hi feia a aquelles hores a casa meva....

Capítol 32. Avorrida...

2009-03-25T12:02:00.004+01:00

Ai gent… després de tanta activitat les últimes setmanes, aquesta última se m’està fent eternament avorrida… De casa a la feina i de la feina a casa. Ni cibersexe, ni pensar excuses, ni sexe pels lavabos dels bars, ni pilis inflant-me el cap (i pentinant-me), ni Quims tirant-me els trastos, ni festes d’aniversari que duren un cap de setmana,... res! A sobre la jefa està molt tranquil.la i relaxada i ni tan sols m’estressa (ni puteja...). En fi, que estic enormement avorrida... clar, després de tastar l’adrenalina constant durant més de tres setmanes...

Tot i que he d’admetre que m’he esforçat per no trobar-me ni la Pili ni en Quim pel carrer...

Estic tan avorrida que fins i tot m’he mirat allò de les meves tietes i el beetic, que com que no sabien el meu correu (i no se’ls hi va ocórrer investigar) em van crear un de nou... I l’altre dia em van donar la paperassa i em van dir que tenia un correu nou ple de joves fornits esperant resposta... Vaig entrar al correu i estava ple de fitxes de nois de tot tipus... el millor de tot, les fotos fent “posturetes” allà marcant “catxa”... ja ja ja...

Va, us explicaré allò que us vaig comentar, que en Lluís em va trucar... Estava de ple cap de setmana de relax quan vaig veure que tenia una trucada perduda d’ell (recordeu que la Pili ens va obligar donar-nos els telèfons no?) I res, tenia un missatge al contestador :

- Ei... Hola... emm... Natàlia... Sóc en Lluís, el del sopar de l’altre dia amb en Quim i la Pilar... Bé, només et feia un truc per si t’animaves a fer alguna cosa amb mi, vull dir, si vols quedar per anar a prendre alguna cosa... aquesta tarda, o al vespre, o quan et vagi bé... Bé, ja em diràs alguna cosa... Adéu.

I com que tenia pensat fer el mandra tot el cap de setmana, el vaig trucar per quedar el diumenge a mig mati a fer un gelat per la Barceloneta....

Així que vam anar a la primera Farggi que vam trobar i ens vam “apalancar” a xerrar fins ben entrada la tarda... La veritat és que m’ho vaig passar molt bé!! En Lluís és molt maco i, tot i que és una mica tímid i es posa nerviós (haig d’admetre que m’encanta tenir un home davant que es posa nerviós quan me’l miro fixament...), però és encantador! Tot i així, us haig de dir que no hi va haver feeling... no no... I jo hi crec molt en aquest feeling... Si tens un home a davant i físicament no et diu res, ja no cal ni que ho intentis... Ei! Que amb això no vull dir que ha de ser guapo eh! Simplement hi ha d’haver una connexió física o energètica (com ho vulgueu dir...). I amb en Lluís, aquesta connexió és més aviat fraternal, d’aquells que estarà resignat a ser l’orella i l’espatlla perfecte per explicar-li les meves penes...

Ah! I el que em va fer més gràcia és que em va comentar, mig atemorit...

- I per curiositat... Tu i el Quim...¿?
- Ja ja ja ja... Per què ho dius?
- Home, vaig veure que hi havia moltes confiances per part d’ell i a tu et vaig veure una mica incòmode...
- Tu no seràs gay?
- Jo? Per què??
- Home, un noi tan observador no és comú... Seria més normal que fos la Pili la que se n’hagués adonat no?
- Si, tens raó... Crec que la Pili viu al seu món de yupie...
- Seee....
- I ara què, res més amb en Quim?
- No no, amb un cop en vaig tenir prou.... I passo d'embolics!!
- Doncs vés en compte amb en Quim que quan se l'hi posa alguna tia entre cella i cella...
- (glups) Si, bé, ja m'ho imagino...

I bé, ja el vaig posar al dia... Aix, em va caure molt bé!! Ja vam decidir que quedaríem algun altre diumenge per posar-nos morenets amb un gelat entre les mans...

Capítol 31. Updates del blog 2

2009-03-19T12:43:00.003+01:00

Ei!! Heu vist el canvi de look del blog??? Si si!! Un company de feina super enrotllat m'ha renovat el blog i m'ha posat la imatge que m'ha fet en Jordi (gràcies!!!!)

Per descomptat no sóc tan guapa com la noia aquesta (ja m'agradaria!) però... està xula ehh!!

I res, a mi m'encanta! I a vosaltres???

Capítol 30. Reflexió

2009-03-17T13:06:00.001+01:00

Aix... quantes hores que he dormit aquest cap de setmana (a part de posar-me morena per la Barceloneta)... També he aprofitat per reflexionar una mica sobre tooot el que m’ha passat aquestes últimes setmanes... És que he passat de no tenir vida sexual (somicant per la meva solteria i la meva abstinència) a estar en un embolic amb la perruquera, el nòvio i un tio que em van voler engatussar (que per cert, em va trucar el dissabte passat!)...

La veritat és que em sento menys culpable del que esperava sentir-me pel fet d’haver-me enrotllat amb un noi que tenia parella... sobretot perquè vaig trencar un dels meus principis de no sortir amb nois amb parella (sobretot després d’allò del meu ex...). Però és clar, no hi vaig sortir, només vam tenir una trobadeta al wc... A més, no va ser intencionat.... jo volia marxar però com que va entrar tan decidit al wc, no vaig saber dir que no... a més, en moments de passió desmesurada, et deixes portar per l’emoció i no et planteges si fas bé o no o si estàs trencant els teus principis... simplement actues! O no? Es podria dir que va ser un aconteixement fruit de la casualitat...

Però ara no em tornaria a enrotllar amb en Quim... Si no tingués parella segurament si (bé, és un si definitiu) però com que està amb la Pili... A més, aquest tio té un morro que se’l trepitja, és un cara dura! Com em podia anar tirant els trastos davant la Pili?? Jo crec que l’hi dona morbo, tant, que segurament va voler quedar amb mi el dia de la “pelu” perquè va veure que coneixia a la Pili... I a sobre, aquesta que no se n’adona de res! O es fa la tonta... o ho és! Potser estava tant enfeinada parlant que no el va veure...

El més curiós és que no sé com em vaig enrotllar amb ell amb la vergonya que m’acostuma fer això d’estar amb un desconegut (ja us vaig explicar lo del Piolín)... Però amb en Quim va ser tant natural i espontani que ni tan sols m’ho vaig plantejar...

Ara que hi penso, el “colmo” del single que no té compromisos és que prefereixi el sexe amb amor... I jo havia de ser així!!

Capítol 29. No m'agraden els aniversaris

2009-03-10T17:30:00.001+01:00

Mai m’han agradat els aniversaris (o des que tinc ús de raó…). Primer perquè no m’agrada fer-me gran (vaig deixar de voler ser gran quan vaig començar a apreciar els desavantatges de ser-ho), segon, perquè no m’entusiasma ser el centre d’atenció (és que quan és el teu aniversari tothom et mira amb una cara estranya i se’t queden mirant durant molta estona com si anessin a veure com creixes d’un moment a l’altre...) i el tercer, però el més important de tots, és perquè vosaltres no teniu la família que tinc jo ni us fan els regals que em solen fer a mi...

Jo sé que ho fan amb tota la seva bona intenció però, ja us dic ara que no se’ls hi dóna gaire bé... El millor regal que recordo haver tingut va ser una caseta d’ocells que vam penjar al jardí. El problema és que ho vam posar a l’alçada dels meus ulls per poder veure si hi entrava algun ocellet i només vaig aconseguir veure com les aranyes s’anaven apoderant d’ella (als ocells els hi feia por baixar tant avall...)

Pel que fa a la resta... crec que el pitjor va ser quan vaig fer 10 anys que em van regalar un kit de maquillatge professional... Ni tan sols tenia la regla i ja em van regalar un kit de maquillatge! I el millor de tot és que els meus pares són hippies i ma mare no s’ha maquillat mai!! N’heu sentit parlar de tenir la cara al natural oi? I de fomentar el naturisme i tot plegat entre els hippies? Doncs els meus pares no són menys, però no se’ls hi va ocórrer res més que regalar-me un kit de maquillatge! Bé, al cap dels anys en vaig saber treure profit gràcies a les meves amigues (perquè si m’havia de fiar que ma mare m’ensenyés... hauria guanyat qualsevol concurs com a dragqueen!)

Però bé, us volia parlar del dinar amb els meus pares del dissabte passat.... Hi vaig arribar mig borratxa perquè encara no se m’havia passat de la nit (bé, matinada) anterior ja que només vaig tenir temps d’anar al pis just per canviar-me i desmaquillar-me (que ja el portava de qualsevol manera). Així que em van veure més contenta i riallera de l’habitual (acostumo a sortir deprimida de casa els meus pares) però tampoc van dir res (deurien pensar que se’m veient prou bé els 26...).

I bé, el que us volia explicar, que aquest any es van lluir amb el regal! Aquest cop va ser cosa de les meves tietes... A l’hora de donar regals els meus pares em van regalar una bossa de platja amb tot el conjunt de tovallola, xancletes i una túnica molt hippie i les meves tietes, entre rialles em van donar un paperet amb dibuixets una mica indesxifrables (com un dibuix d’un nen de P4) que es veia un vaixell i dues persones juntes (vaja, que em regalaven una peli de Titànic?). Em va agafar el riure tonto (suposo que la borratxera acompanyava) i em van haver d’explicar què significava el dibuix...

- Mira nuti, hi ha un asterisc, mira l’asterisc aquí a sota...
- A si! Je je, vaig....

Al costat de la parella hi havia un asterisc que et portava al peu del dibuix on posava:

* Amb una mica de sort, aquest serà el teu destí d’aquí uns mesos...

Ein??!!? Tots em miraven somrients amb cara de... “Mola eh!!!” però jo no entenia res...

- Ai Nuti!! Que se t’ho ha d’explicar tot! Mira, la Lídia i jo t’hem apuntat a meetic! I que podràs anar de creuer amb el xicot!!
- Com?

Resulta que m’han apuntat al “beetic” o no sé quina pàgina web per trobar parella (és que es veu que les meves tietes hi estan apuntades i estan molt contentes... El que no entenc és que si els hi va tan bé, perquè encara són solteres...) i pel fet d’apuntar-me en aquest mes, entres al sorteig d’un creuer pel mediterrani i s’han muntat la pel.lícula que em tocarà i que hi aniré amb xicot... Tot i que el creuer aquest és de singles (i les meves tietes hi van!!!) i si hi trobés parella (al “beetic”) no sé si hi podria anar (en el cas que em toqués)...

Vaja, sovint penso que jo sóc la madura en aquesta família... la història que s’han muntat amb això del sorteig!! Com si m’anés a tocar així com així... Amb la sort que acostumo a tenir amb aquestes coses....

Però la qüestió és que m’han regalat això del “beetic”... Com si no pogués ser soltera!! Val que em queixo, però és per el sexe!! No per tenir parella!! El problema és que el sexe aleatori no m’ha acabat de convèncer però... m’havien de regalar això?? Estan obsessionats en que tingui nòvio! Però si quasi tota la meva família és soltera (els meus pares són l’excepció), no puc ser jo una més?? O... no es podrien entretenir amb algun altre solter??

Ja deia jo que això del creuer havia de tenir alguna cosa... No podia ser que les meves tietes s’estiressin tant la butxaca (mai fan regals d’import superior a 10€)...

Bé, com que ara m’hi han apuntat... encara hi faré una ullada...

PD: I no és que sigui tant materialista, però és que rebre regals que no m’agraden em fan sentir malament i no m’agrada fingir sentiments...

Capítol 28. De ressaca

2009-03-09T18:22:00.006+01:00

(Imatge de El Divino Paciente. Gràcies!!)

Ai quin dilluns!! Quin dilluns!!! Estic que no m’aguanto!! Us explico:

El divendres quan vaig arribar a casa de la feina (cansada i atabalada), les companyes del pis ja m’esperaven per sortir de marxa a celebrar el meu aniversari (si, és demà...). Em van donar 10 minuts per canviar-me i arreglar-me i se’m van endur primer a sopar i després de marxa per diferents bars i discoteques fins ben entrat el matí!

Llavors, al migdia havia d’anar amb la família per celebrar l’aniversari amb ells (ja us explicaré com va anar) i quan vaig tornar a casa, em vaig trobar que m’havien muntat una festa sorpresa amb totes les companyes de feina i antics companys d’infància (és el que té el món del facebook!). Però com que la nit anterior no n’havien tingut prou, em van fer tornar a sortir de festa tota la nit!

M’he passat el diumenge dormint el cansament i la ressaca i encara no sé massa bé en quin dia visc... Així que demà ja us explicaré més cosetes!

Capítol 27. Taula per quatre

2009-03-05T12:29:00.006+01:00

Doncs bé, al final, després de pensar-m’ho molt, vaig acabar decidint que la millor excusa que podia donar perquè no és notés que estava dient una mentida era… directament no donar-ne cap. Així que vaig decidir que em quedaria a casa tancada tota la nit i canviaria de perruqueria (en el pitjor dels casos) durant una llarga temporada. Bé, ara que hi penso si que hi hauria una excusa... “me n’havia oblidat completament!” (o bé, la que em sortís sobre la marxa perquè sempre que em preparo una frase llavors l’acabo dient al revés...)

El problema és que quan anava a comprar les provisions per estar-me tota la nit mirant pel.lícules romàntiques (i plorar com una bleda) em vaig trobar a la Pili a la caixa del “súper” del carrer del costat de casa meva... arrggg!!

- Hola nena, ja estàs vestida pel sopar? Espero que no eh! Que el meu cari ja t’ha buscat un acompanyant ben guapo! Au, passa d’aquí deu minuts per la “pelu” que encara anirem justes per arreglar-te!

Com sempre, no vaig poder dir res perquè ja havia marxat... Tota la setmana pensant una excusa i va i no la podré fer servir!! Ostres tu, hauré d’aprendre que les coses mai em van com planejo i que quan vulgui evitar algú, hauré d’evitar literalment el barri! Ni tornar caminant des del metro, ni comprar menjar al barri,... res! A casa tancada...

Així que si, vaig anar a la “pelu” i la pili ja estava apunt amb un somriure mig de satisfacció mig de sadisme amb les tisores a la mà... Al cap i a la fi no vaig quedar malament, però em va fer el pentinat que està ara de moda de posar un tupé amb un munt de cabells engominats a sobre el cap que...per descomptat, no em permetia reconèixer-me als miralls... però bé, com que a la Pili no se l’hi pot dir un no...

Per descomptat em vaig sentir incòmode tota l’estona que la Pili anava xerrant i xerrant amb tanta naturalitat sense saber, que la mosqueta morta que tenia davant, s’havia tirat al seu xicot... però vaig anar intentant mantenir poca estona la seva mirada i anar desconnectant (que això amb la Pili és fàcil perquè no calla mai) i deixant la mirada perduda més enllà del mirall de la perruqueria (ara que hi penso, no m’estranya que pensi que sóc una bleda...)

Mmm... per on anava?? Ah si! El sopar... ens vam trobar al restaurant amb en Quim i el seu amic perquè la Pili no em va deixar sola ni per anar al lavabo (potser sospitava que em volia “donar a la fuga”...). Vam arribar i ells estaven d’esquena (acabaven d’arribar) i mentre sentia com la Pili anava cridant al meu costat:

- Caaaariiiii!!!!

I en Quim s’anava girant al so de la veu de la seva sorollosa novia... El meu estómac s’anava encongint i recargolant cada cop més... Glups! Per què em poso en aquests marrons (brownies pels més moderns)???

Primer es van saludar ells dos, en Quim es va acostar a mi amb un somriure dubtós (hi havia males intencions darrere d’aquell somriure... us ho asseguro!!) i em va fer dos petons molt a prop de les comissures dels meus llavis...

- Ai la Nati, que maca ella que es posa vermelleta quan un xicot tan guapo l’hi fa un petó...

Arrggg!! La pili!! Primer de tot, em vaig posar vermella perquè, si, em feia vergonya! Però també perquè m’incomodava la situació i em va inhibir el seu petó (segon)! Què passa??? A més, un cop m’ho va dir, encara me n’hi vaig posar més de vermella!! I tercer! Em dic Natàlia!!! GGGRRRRRR

- Vine maca, aquest noi tan ben plantat és en Lluís! És informàtic eh!! És un bon partit!! Treballa a una empresa molt gran i cobra molt bé! Oi que si Lluís?? Bé, d’això, ja li explicaràs aquestes coses tu oi?? Va, anem a la taula!

Com a mínim em va servir per veure que no era la única que tampoc podia dir paraula amb la Pili...

La Pili em va fer seure davant d’en Lluís(perquè ens poguéssim mirar bé) i en Quim va seure al meu costat (horror!!). Però com que ja m’estic enrotllant com una persiana, resumiré una mica. El sopar es va basar en:

1. La Pili parlant sense parar
2. La Pili fent de (bé, intentant fer de) celestina
3. La Pili dient tot el que sabia de mi per informar a en Lluís, incloent que tinc un cutis una mica lleig però que si anés més a la perruqueria amb l’esteticient ho podríem arreglar...

Pel que fa a en Lluís, és un noi molt maco però molt tímid i.... no hi va haver massa feeling... Tot i així, la Pili ens va fer demanar els telèfons i dir que quedaríem algun dia (si, la feina frustrada de la Pili era ser professora d’infantil).

I pel que fa al Quim... es va passar tota la nit tocant-me la cuixa per sota la taula (i jo apartant-la) i fent-me miradetes cada cop que es donava la ocasió... I tot davant de la seva novia!! Aquest noi no té escrúpols!! Jo per descomptat el vaig ignorar tan com vaig poder (ja tenia mig cos fora de la taula del que havia enretirat la cadira) però... als postres, que la Pili ens va fer menjar “Tarta Sacher” a tots, em va caure una mica de melmelada de maduixa del pastís a la faldilla (ja sabeu que se’m dóna bé ser patosa) i la Pili ja va córrer a dir-li al Quim que suqués el tovalló a l’aigua i que el fregués la faldilla en un sol sentit (com si jo no fos capaç de fer-ho soleta!!). I bé, us podeu imaginar en Quim amb els ulls grossos de l’emoció per tenir una altra excusa per posar-me la ma a sobre i jo apartant-li la mà, vermella com un tomàquet mentre deia “no cal, no cal”... Només va aconseguir grapejar-me una mica perquè vaig actuar amb rapidesa però després d’això em va passar el dit pel costat dels llavis perquè hi tenia nata i llavors es va posar el seu dit a la boca:

- Mmm, que bona que és la nata!

Aix... La Pili no es va adonar de res (o ho va fer veure) en tota la nit i jo ho vaig passar fatal!! Vaig marxar tan ràpid del sopar com vaig poder i espero no tornar-los a veure en una temporada!!!

Capítol 26. Ups

2009-02-25T12:42:00.004+01:00

Aquest divendres passat tornava de la feina disfressada de pallasseta perquè les companyes de feina es van posar pesades que es volien disfressar i van decidir fer de pallasses (amb la de disfresses que hi ha que no son tan ridícules i decideixen anar de pallasses...). Així que vaig fer tota la ruta de casa a la feina i viceversa, amb una perruca de colors, el nas vermell, la cara pintada amb els ulls negres i la boca blanca i grossa, la roba groga amb ratlles, un coixí al cul enorme i unes sabates llargues i grosses que només feia que entrebancar-me...

Així que, quan estava a dos carrers de casa, cansada, amb la pintura correguda i arrossegant els peus, vaig passar accidentalment per davant de la perruqueria de la Pili i va sortir ella corrents cridant el meu nom pel mig del carrer...

- Ei Natàlia!!!
Jo amb cara de... “merda, ja sap què va passar, glups!”
- Carai, quina disfressa més... mmmm.... simpàtica que portes! I mira, amb la perruca... amb lo maca que et vaig deixar l’altre dia i ara em portes aquesta perruca?? Bé, tan és. El que et venia adir, per què no em vas dir que coneixies al meu nòvio?
Silenci...
- Mmm....
Silenci....

Jo que no sé dir mentides, només anava desfilant pel meu cap frases com: “si que el conec, vam estar parlant el divendres passat al Saphir”, “si, m’ho vaig passar molt bé amb ell”, “si tampoc el conec gaire, el polvo va ser cosa d’una sola nit, no et preocupis”...

- Mmmm... si bé, és que... no sabia que... fos el teu nòvio. I tampoc és que el conegui gaire...
- Bé, el que hem de fer ara que ens coneixem tots tres és buscar-te un acompanyant i quedar tots quatre per quedar. Oi que estaria bé?? Si si, ja et buscaré algun amic d’en Quim i quedem per sopar aquest divendres. Què et sembla? Bé oi? Si, doncs ja parlaré amb el quim que truqui als seus amics solterons que segur que s’animen a quedar amb una soltera com tu. Si si. Vinga, quedem així, a les 9 a davant de la perruqueria i ja et portarem un noi ben maco d’acord?
- No, si no cal, ja estic bé així...
- No diguis bajanades! A les 9 aquí eh! Aquest divendres! I no facis tard com sempre!!
- Però...
- Ah! I no vinguis amb aquestes pintes eh?? Mira, saps què pots fer? Vine a les 8 i t’arreglo el cabell i la cara amb un moment! Que et deixaré ben pentinada i maquilladeta eh maca??
- Però és que aquest divendres tinc un compromís!! – el primer coherent que se’m va ocórrer...

Però ja era massa tard perquè la Pili ja havia entrat a la perruqueria i m’havia deixat allà palplantada al mig del carrer, amb la perruca a la mà i el cabell ben despentinat.

Amb el que m’havia costat aguantar-me i no trucar ni xatejar amb en Quim per si tornàvem a “intimar” i ara l’havia de tornar a veure amb la seva nòvia al davant! Quina cara hi havia de posar jo durant el sopar?
Ja em va costar prou mirar-me a la Pili sense sentir-me com una bruixa roba-nòvios...

A veure si aconsegueixo trobar una excusa...

PD: quina mania a buscar-nos parella als solters!! No estava de moda ser single??

Capítol 25. La nit

2009-02-19T10:51:00.005+01:00

Doncs bé... Al final, després de pensar-m’ho molt.... vaig decidir anar-hi per parlar amb ell i veure com anava la seva relació amb la Pili i si la cosa entre ells no era gaire seria doncs... deixaria fluir. Però si portaven molt temps junts, aniria al lavabo i faria veure que m’havien trucat i que havia de marxar...

Així que, tot i fer temps i tenir una llarga història d’impuntualitat, a les 10.30 ja estava assentada al sofà esperant que fossin les 11 per no arribar massa puntual i semblar una morta de gana, però tampoc havia d’arribar gaire tard que no fos cas que es pensés que no hi aniria...

Vaig arribar al bar a les 11 i 10 minuts (hora prudent) i ja me’l vaig trobar assentat a una taula al fons amb una copa a la mà. Per resumir i no fer-me pesada... Vam començar a parlar sobre banalitats mentre ell cada cop s’acostava més (va aconseguir posar-me nerviosa! Es nota que he perdut la pràctica amb els homes!! Tot i que ara que hi penso, tampoc n’he tingut mai de traça amb el sexe oposat...). I bé,

- Bla bla... estàs molt guapa... bla bla bla... em va posar la mà a la cuixa... bla bla bla... la mà començava a pujar.... bla bla bla...
- Quina casualitat que siguis el nòvio de la Pili no?? - canvi de tema radical...
- Si, bla bla bla... portem 7 anys junts i ja està preparant el casament... bla bla... (!!!)

En sentir això vaig fer un salt com si n’haguessin punxat al cul i...

-Vaig un segon al lavabo!

Jolin.... per què?? Per què s’han de casar?? Per un tio que es fixa en mi... no podria estar solter?? Sóc gafe, gafe... gafe!!

I mentre em donava cops de cap contra la paret, vaig sentir que picaven a la porta. La vaig obrir i va entrar el Quim de sobte, mentre m’agafava la cara amb aquelles mans tan grosses i m’empenyia contra la paret... sense saber quina cara havia de posar jo, vaig veure com, amb un gest ràpid tancava el baldó de la porta del lavabo i ja em començava a enfilar la faldilla...

Només us diré dues coses... la primera: SSSSSSSSSSSSSSSSSIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII!!!!!! El primer polvo en 2 anys i pico!!!!!!

I la segona... mare meva!! O feia molt temps que no m’ho feia amb un home i no recordava el que molava el sexe o és que en Quim és una màquina!! O_O’ Encara estic en estat de xoc! Aixxxx....

Capítol 24. La perruqueria

2009-02-13T12:29:00.007+01:00

Ai mare! No sabeu el que m’ha passat!! Ai ai!! Natàlia!! Relaxa’t!! Comença pel principi.. Aixx...

Doncs res, pensant amb el que us havia dit al post anterior, vaig decidir que, encara que no aconseguís un canvi radical amb la nova Natàlia perquè no es poden canviar els defectes i les inseguretats d’una persona en un sol dia... Vaig pensar que com a mínim, podia anar a la perruqueria a fer un complet (depilació de les cames, l’entrecuix, axil.les i bigoti, una neteja de cutis i un tall de cabell modern,...) i estar una mica més contenta amb el meu físic i què coi, per pujar l’autoestima amb els piropos dels paletes!!

Així que vaig trucar a la Pili (la perruquera) i vaig quedar amb ella per aquest dijous passat a la tarda (que per cert, vaig aconseguir que la jefa em deixés plegar 2 hores abans!). I res, ja estava assentada a la cadira recent depilada i adolorida (a qui se li va ocórrer que era més estètic anar sense pèl??), amb la cara vermella de la neteja de cutis, amb el cap ple de paperets de plata per absolutament tot el cap (sabeu aquella gorra amb foradets que et posen per fer metxes i llavors t’hi posen paperets platejats que acabes semblant un espanta ocells??) i posant-me al dia amb una revista del cor. Ah! I amb la bata de la perruqueria que és groga!! Us podeu imaginar les pintes no?

Doncs en ple procés “d’embelliment”, algú em va picar l’espatlla i jo que estava tota concentrada amb la revista, em vaig espantar i vaig aixecar el cap de cop fent brincar tots i cada un dels paperets que portava al cap! I... vaig veure una cara coneguda que em va fer venir un munt de records a la que vaig sentir que em deia:

- Hola Llum. Bé, si és el teu nom real.

Argg!!! En Quim!! Em vaig trobar amb en Quim!!! El del cibersexe!! El de la caiguda post-striptease!!! Com em va poder reconèixer amb aquelles pintes?? Tan malament vaig quan m’arreglo que fins i tot em reconeixen portant aquelles pintes?? Arggg!! I.. Tan petit és el món que havia de xatejar amb algú que llavors em trobaria a una perruqueria de dones?? Que per cert, què hi feia a una perruqueria de dones!??! Era gay! Segur!! Llavors, per què va fer cibersexe amb mi?? Potser volia saber si era realment gay provant amb una dona i jo el vaig acabar de convèncer que no l’hi agradaven les dones??? Ai mare! Quina vergonya!!!

I mentre tenia tota una conversa (bastant dramàtica, per cert) amb mi mateixa, va venir la meva perruquera cap a mi però quan es va posar al costat del Quim l’hi va fer un petó en tots els morros!! Si!! Al Quim!! Ja us podeu imaginar la meva cara!! Encara que només vaig fer un mig striptease i dir quatre marranades per internet amb ell, em vaig sentir com l’amant que ha d’aguantar com el seu amor es morreja amb la seva millor amiga davant seu (Ja ho sé, veig massa culebrons sudamericans, però és que sense nòvio em sobra temps!). Com em tornaria a mirar a la Pili sense saber que l’havia estat enganyant? I com em miraria el Quim sense recordar una vegada rere l’altre com queia lentament cap al llit i acabava amb el cul davant la webcam??
Suposo que després de passar-me cinc minuts immòbil sense dir res i amb cara a “no pillo res” la Pili em va mirar amb cara estranyada i em va dir:

- Que us coneixeu?

Je je je, una mica més i practiquem sexe il.limitat davant una pantalla de l’ordinador... je je

- Si, no, bé, un dia vam xocar per accident a una cantonada i com que se li va trencar un taló de la sabata la vaig acompanyar a casa. (Caram!! Si podria escriure un llibre amb aquesta capacitat d’invenció aquest noi! Però serà cabró!!! Segur que tenia pràctica dient mentides... Ja l’hi veia les banyes a la pobre Pili)

- Si... – vaig dir...

- Carai, doncs així no cal que faci presentacions no? Ui – va dir la Pili mentre amb cara despistada em va començar a remenar el cap com una gallina – tu ja estàs a punt, vinga.

I em va portar cap el renta caps que et deixa les cervicals fetes una merda (i jo encara feia la mateixa cara a descol.locada...).

Quan vaig acabar, en Quim tenia la meva jaqueta i la meva bossa a punt i em va ajudar a posar-m’ho mentre des de l’esquena estant em va dir a cau d’orella...

- No he deixat de pensar en el teu striptease, m’agradaria tornar-lo a veure.

Per descomptat, vaig pagar i vaig marxar volant!! Sabia que m’acabaria traient el striptease!! Quina vergonya!!!! Jajajaja Però vaig descarregar adrenalina i tot!! Jajaja mai m’havia trobat amb un marrón com aquest!! Fins i tot em va fer gràcia! Però per altra banda, tot i que per un moment vaig estar temptada a dir-li que es connectés per fer un “polvet cibernètic” em va saber greu per la Pili... Jo no sabia que tenia nòvia! A més, jo no tinc cap responsabilitat amb ningú, és ell el que s’ha de controlar... De moment, deixaré d’anar a la perruqueria durant una temporada, per si de cas se m’escapés alguna cosa davant de la Pili...

Ai ai! Que m’oblidava del més important!! Quan vaig posar la mà a la butxaca vaig trobar un paperet que m’havia deixat en Quim!! Sisi, com els adolescents! Amb paperets! Posava:

“M’he alegrat molt de tornar-te a veure. Gràcies per no dir res. M’agradaria tornar a veure’t amb aquella camisa mig descordada... Quedem demà a la nit al Bar Saphir a les 11? Aquí tens el meu mòbil, t’hi espero. Quim”

Aix.. Què haig de fer?? Ja ho sé, no anar-hi. Però és la meva oportunitat de sexe real des de la història del Piolín i això fa molts anys!! A més, a la Pili tampoc la conec gaire, o sigui, no hem intimat massa, és com si no la conegués... I segur que ja porta banyes de fa temps! Jo no seria la primera! (Excusa barata, ja ho sé, però és responsabilitat d’ell que té parella...).

Aix, ja ho sé que a mi em van posar les banyes i no em va agradar gens però... Jolin!! Per què un tio que s’ho vol fer amb mi obertament ha de tenir parella?? A més, que el Quim està molt bo! Quantes possibilitats té una noia mediocre (físicament i econòmicament parlant) com jo que torni a trobar-se un tio bo com en Quim per fer un polvo?

Podria anar-hi i parlar amb ell, a veure què hi ha amb la Pili, si fa gaire que surten junts... Potser porten molt poc i és quasi com si no fos una infidelitat no? Però si hi vaig, estic donant peu a que acabem a la meva habitació fornicant com bojos sense parar durant tota la nit... (Uiii!! Que bé que sona!! Si quasi diria que m’estic posant “cachonda” jojojo) a més, en aquesta habitació quasi no hi ha hagut sexe, fa olor a abstinència...

Potser si que hi hauria d’anar i investigar, com qui no vol la cosa, a veure si porten gaire temps junts, i si porten més de mig any... o un any... me’n vaig al lavabo i surto fent veure que m’han trucat i que me n’haig d’anar... (Jo per si de cas, m’endreçaré l’habitació, posaré l’encens preparat i un parell d’espelmes... Ah! I condons! Merda, només en tinc de fluorescents! N’hauré d’agafar de la Laia que segur que en té de sobres)

Però bé, encara em queda tot el dia per pensar-m’ho!! Vosaltres què faríeu??

Capítol 23. Sincera

2009-02-05T12:33:00.007+01:00

Aix... amb aquest temps no hi ha manera que enganxi el ritme (i bé, que la jefa s’ha adonat que bloggejo des de la feina quan em té els matins enxufada a l’ordinador de l’entrada i ara no em deixa tranquil.la...). Sempre he estat un espècimen de temperatures temperades tirant a càlides i amb el fred semblo un peresós! Però bé, no us volia explicar les meves penes climatològiques...

Avui em vinc a sincerar... Si, us volia explicar que això de fer una nova Natàlia no ha acabat de funcionar... I no és que fos per falta de ganes però... Mireu, ja que haig de ser sincera us ho explico:

Resulta que quan em decidia a fer la meditació, se m’adormien les cames (és que la postura és molt incòmode!!), així que vaig decidir fer la meditació al llit, però cada vegada que m’hi posava, em quedava adormida!! Així que vaig acabar abandonant.

Llavors, quan intentava ser positiva... ja us vaig explicar que tot el món semblava posar-se en contra dels meus objectius positius i a sobre, no he pogut oblidar el sexe! I menys des que en Quim estava tan predisposat i vaig veure la seva foto...

Així que de moment he deixat la creació de la nova Natàlia en StandBy i potser més endavant, quan m’hagi posat en forma anant a fer aeròbic, piscina o Pilates (que es porta molt ara) i aguanti la postura de meditació, m’hi tornaré a posar... A més, pel que fa al sexe, potser vaig ser massa radical intentant eliminar els homes per complet de la meva vida... I tampoc sou tan dolents oi? Ben mirat, l'energia sexual no és tan dolenta si la canalitzes amb un bon orgasme...

Doncs res, que em prendré el canvi més en calma i ja tornaré a provar amb la versió 3.0 de la nova Nova Natàlia, més realista i més estructurat!

Capítol 22. Cibersexe

2009-01-26T18:07:00.007+01:00

Bé, després de la parrafada que us vaig fer explicant-vos els meus antecedents del cibersexe, us explico la última que vaig tenir l'any passat i que encara tenia pendent d'explicar-vos...

Estava a casa avorrida navegant per internet i em va aparèixer una pàgina de xat per singles, així que em va picar la curiositat i vaig entrar... Com que hi havia diferents tipus de xat: amistat, busca pareja,... tot i no haver-me atrevit la primera vegada amb el cibersexe vaig pensar... què coi! I vaig entrar al xat més picantet de singles!

Però havia de triar un nom... mmmm com em podia dir? Natàlia, Nati, Nuti, Tali... soltera sortida, gateta en zel,... ¿?¿? vaig optar per un nom intermig, que no fos molt personal ni molt directe: Llum.

Ja estava a dins i hi havia una llista de noms i vaig començar a mirar...

- Princesita
- Viciosa
- Rubia 28
- Casada43
- Morenaza
- Solteratriste
- Papito
- Rabodetoro
- Ojitosdulces
- Soltera 31
- Quim
- Carlossex
- Insatisfet37
- Salido
- Etbusco
- Miguel_cam
- Gatitasalvaje
- Dulzona
- Llumdelluna
- Fuegoardiente
- Somniadora
- Bisexual
-...

No vaig tenir temps d’acabar de mirar la llista que ja tenia cinc privats oberts i tots deien (resumint):

- Quieres sexo?

Tots menys un... en Quim:

- Entra Llum a 1 xat d singles! Q b

Em va temptar, així que vaig ignorar als altres i em vaig centrar en aquest tal Quim...

-Hola Quim (...)

Després d’estar parlant una mica sobre nosaltres, sobre banalitats vàries i que m’hagués omplert una mica les orelles (bé, els ulls) de floretes i “piropus” varis... em va preguntar com qui no vol la cosa...

- Què portes posat llum?
- un xandall i... - Ai mare, que això anava en serio!! I jo ja l’anava a cagar posant que anava amb la roba cutre i enorme que porto quan estic per casa... Així que vaig esborrar el que havia escrit i..
- un pijama molt petit, estret i escotat...
- i com és aquest pijama?? – a mi ja em veieu buscant per internet “pijama sexy” per agafar idees (qui diria que sóc creativa de vocació oi?)
- mm que sexy... m’agrada...
I jo...
-.... – i ara què? A veure, pensem, pensem... què li dic ara??

Ja tenia la conversa en curs per tenir un acte de cibersexe en tota regla i no se m’ocorria res per dir.. anava bé. Així que vaig començar a pensar què m’havien dit les companyes: “Has d’escriure el que fas normalment quan estàs amb un noi i aprofites per anar-te tocant...”

Tampoc em va acabar de convèncer... com em toco i escric a la vegada? Vaig pensar que ja aniria fent sobre la marxa (ja diuen que va molt bé improvisar...)

- Saps què l’hi faria al teu pijama??
I jo innocent de mi l’hi vaig posar que no..
- Doncs t’estriparia aquesta samarreta tan petiteta i escotada perquè sortissin els teus..

Ejem.. doncs això! Que em va començar a dir “marranades” mentre deia, “ohh que calent que em poses!!”

Vaig pensar que si es posava calent.. és que la cosa no anava malament.. però mentre pensava això ja vaig trobar tota la pantalla plena de..

- AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAHHHHHHHHHHHHHH OOOOOOOOOOOOOOHHHHHHHHH SSSSSSSSSSSSIIIIIIIIIIIIIIIIIII, SSSSSSSIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII

Ostres tu! D’això se’n diu orgasme cibernètic? El primer que em va passar pel cap és que se l’hi havia encallat alguna tecla... El més trist és que jo encara estava igual: sense saber exactament com anava això del cibersexe i sense orgasme (encara que fossin lletres).

Vaig pensar que potser parlant per telèfon la cosa seria més intensa i més pràctica però no em vaig atrevir a demanar-li el telèfon (potser hauria d’haver provat alguna de les tècniques d’en Garbi24...). Tot i així, abans de despedir-nos em va demanar si tenia webcam i... no, no en tenia! Això de les noves tecnologies no les porto massa bé...

L’endemà d’això estava a la primera botiga d’informàtica que vaig trobar (aquesta no em va caldre anar a l’altre punta de la ciutat) comprant una webcam. Mira, resulta que la cosa em començava a donar morbo i tota satisfeta vaig instal.lar la webcam i la vaig deixar preparada per la nit. Vaig estar tot el dia nerviosa i impacient per arribar al vespre (Si, com si fos la meva primera vegada, i en el fons ho era...). A les nou menys quart (havíem quedat a les 9) ja havia informat a totes les del pis que no podien entrar a la meva habitació per cap circumstància i ja estava davant de l’ordinador connectada.

He de confessar que vaig estar tota la tarda depilant-me (ja ho se, segurament des de la càmera ni es nota, però jo, per si de cas...), maquillant-me, escollint roba interior (i exterior) i pentinant-me. Ah! I fent una exfoliació i una sobredosis de crema hidratant. (tot per si de cas.. i perquè.. com que feia tan temps que no tenia una cita amb un home, encara que fos a través d’internet... em feia il.lusió arreglar-me!!)

I bé, en Quim ja estava connectat amb la webcam i... carai, si que era guapo si! No estava gens malament!! Però... i si jo no l’hi agradava??? Vaig fer un sospir i vaig encendre la meva webcam i... sembla que l’hi vaig agradar força perquè ja va començar amb la conversa pujadeta de to... (bé, quan hi ha sexe pel mig, els homes tampoc us esteu gaire de si estem bones o no oi??)

Haig d’admetre que la meva finestra de l’ordinador ocupava tres quartes parts de la meva pantalla però, no tan per interès personal, sinó perquè al ser miop... des de certes distàncies no es veu res i clar, a través de la webcam, el que comptava era veure-hi... ;)

- Llum, és una llàstima que vagis tan maca amb aquesta roba perquè m’agradaria molt veure com te la treus...

Si, m’estava proposant un striptease... i jo tan burra, com si m’hagués begut uns quants cubates l’hi vaig dir que si... En què estaria pensant??

Improvitzant i recordant tot el que podia sobre pel.lícules que incloguessin striptease... vaig començar per la camisa (quina sort que hagués portat camisa!! Que ja em veia jo ofegant-me amb alguna samarreta estreta) i vaig començar a descordar els botons mentre movia lentament el meu cos. Ell semblava interessat perquè es va acostar més a la pantalla...

I jo ja tenia la camisa descordada i sobresortien els meus exuberants pits dels sostenidors (vaig agafar els més petits que tenia, així sobresalta jojojo), vaig intentar tirar la camisa d’aquella manera tan típica dels striptease i vaig aconseguir tirar a terra una foto i un peluix que tenia a sobre l’estanteria. (sort de mi que no es va sentir gaire soroll). Llavors vaig seguir amb la faldilla. La vaig descordar i vaig intentar que baixés sola fins als peus (innocent de mi. Com em podia pensar que em baixaria tan fàcilment?? Els tres quilos de més no fan concessions...). I com que no baixava, la vaig ajudar arribar als genolls, llavors si que va baixar sola (encara sort.. sinó me n’anava directament a un centre de cirurgia estètica!!) però el meu problema va venir quan vaig intentar treure-me-la dels peus. Va ser inevitable començar a perdre l’equilibri, fer dos saltironets més torta que la torra de Pisa i caure inevitablement sobre el llit (ensenyant el cul directa a la càmera es clar. I no és que el meu cul sigui un problema sinó que el que passa és que és proporcional al de la Jennifer Lopez. Vaja, que faig un vol cul sabeu?? (El cas és que el cul de la Jennifer López és sexy i el meu, simplement és gros.).

El que deia, quan em vaig trobar a sobre el llit amb la faldilla pels turmells, no sabia si aixecar-me com si res o sortir rient i dir que s’havia acabat el striptease... Vaig optar per la segona opció ja que era massa evident el que havia passat com per fer com si res. Així que em vaig tornar a asseure a la cadira i en Quim s’estava partint de riure (literalment) i jo tenia tanta vergonya que vaig tancar la webcam.

Em va enviar varis e-mails dient-me que el striptease l’hi havia agradat molt i que la caiguda no era tan important... que a ell també l’hi passaven coses d’aquestes i que volia tornar-me a veure per la cam...

Però de moment, mentre em segueixi posant vermella i em bullin les galtes només de pensar-hi... no hi tornaré a entrar!

Capítol 21. Alternatives

2009-01-15T10:46:00.007+01:00

Bah... com que avui no tinc gaires ganes de treballar (si, ja ho sé, vaguejant per la feina: lleig) i estava "marujejant" (a que no sabieu que "maruja" és un verb??) amb una companya que m'ha recordat que encara no us he explicat la meva catastròfica experiència sexual amb l'ordinador... us en faig cinc cèntims (que estem en crisi!)!

Recordeu que vaig tenir un dinar familiar desagradable (com tot sovint) i que tota desanimada vaig estar xerrant amb les companyes?? Doncs ara que hi penso... La història del cibersexe va començar abans!! Si si! Ja no me'n recordava!!

Tot va començar al deixar-ho amb el meu ex (si, va començar fa... més de dos anys enrere...) quan vaig superar la depressió post-separació i ja havia mig oblidat el mal record de l’experiència amb el Piolín, en una de tantes reunions de diumenge amb les companyes de pis (encara que no visqués amb elles, sempre quedàvem els diumenges a xerrar), em van convèncer per provar alternatives al sexe face-to-face, perquè com que el sexe esporàdic no m’havia acabat de funcionar i tot ésser humà té les seves necessitats...

Així que vaig acabar anant a un sexshop a veure si trobava alguna joguineta per comprar (si, un vibrador! Home, s’ha d’estar obert a noves experiències no?? Doncs a falta d’homes...).

Per cert, ho trobo una mica insultant que se’n digui consolador, vaja, no ens ha de consolar sinó que ens ha d’entretenir no?? Des de quan de les putes se’n diu consoladores? Ostres, acabo de fer una associació... les consoles (videoconsoles) són les consoladores dels homes??

Doncs el que deia (que ja em tornava a desviar!), un dia, em vaig armar de valor i me’n vaig anar al sexshop més llunyà de casa meva (Què? S’ha d’estar obert a noves experiències però els meus coneguts no tenen perquè saber-ho! I si, sóc vergonyosa!) i vaig estar de sort perquè no vaig veure a ningú conegut. La botiga estava molt buida i no sé si era gaire bo perquè si estava plena es podien veure clarament les meves mancances però si estava buida, el dependent només s’havia de fixar en mi i preguntar-me si necessitava ajuda... (definitivament, és millor que hi hagi gent a la botiga però no massa, just perquè el venedor s’entretingui amb algú altre...). Doncs bé, vaig entrar a la botiga sense mirar a ningú i em vaig posar directament davant d’una estanteria, sorpresa la meva quan vaig veure que estava a l’apartat més sado...(quina vergonya!) Ja vaig començar malament. Dissimulant vaig desplaçar-me cap a les següents estanteries: condons, ossets sados i molt sexuals, disfresses vàries, condons de colors, condons de gustos, condons de formes (em vaig adonar que estava molt desfasada en el tema i vaig pensar que potser m’hauria de comprar algun llibre informatiu...) i vibradors!! Al final hi vaig arribar i n’hi havia més varietats que de condons (que ja és dir). Ja portava cap a mitja hora dins de la botiga i va ser quan el dependent va venir cap a mi.

- Que necessites ajuda?- em va dir.

Jo vaig mirar de reüll sense girar-me mentre li deia que no i quan començava a marxar me’l vaig mirar i vaig començar a canviar de parer... Ja em podria ajudar ja aquell noi tan guapo (ejem) em podria ajudar en augmentar la quantitat de sexe de la meva vida. (Ei! Però això ho vaig pensar abans que em posés filosòfica i profunda! Que ara no hagués pensat el mateix... (segurament)).

Però després de veure que era tant guapo encara em va fer més vergonya, com podria comprar un consolador (si, perquè realment era la seva funció per mi) amb un noi tan guapo atenent-me?? Només em faltava un cartellet fluorescent al front que posés: "abstinent" (alies: sortida). Així que quan ja havia decidit quin vibrador volia (el més senzillet de tots) vaig tornar a l’estanteria dels condons i vaig agafar un que tenia forma de lleó (o alguna cosa similar...) i un paquet de condons fluorescents rosa (si, vaig agafar el primer que vaig trobar que no pogués semblar que estava morta de gana). I quan vaig pagar el noi només se li va ocórrer dir-me quan marxava: “que vagi bé la festa!”. Quina vergonya vaig passar!!! Mare meva! Els dependents guapos haurien d’estar prohibits en segons quines botigues...

I com podeu preveure, vaig arribar a casa amb un munt de condons que no faria servir i encara menys amb algú que no conegués de res, us imagineu?? “Hola, em dic Natàlia, vols venir a follar amb mi amb un condó rosa fluorescent??” La cara del noi seria destacable. I a sobre em vaig quedar sense vibrador... Així que em vaig conformar amb la forma tradicional (si, que masturbar-se no és dolent i no produeix ceguesa ni res d’això).

Quan els hi vaig explicar a les noies del pis es van partir de riure i em van recomanar el cibersexe. Ciber què?? Si ja em feia vergonya anar a un sexshop.... Però per què no? (noves experiències) Així que vaig aprofitar un divendres que estava soleta... (si, les altres van anar a una festa) i vaig començar pel sexe a través del xat (resumint, lletres). Ostres, estava tant rovellada amb això dels xats que ja no sabia ni com posar-m’hi... Obrir privats? Mantenir una conversa banal i després demanar sexe? Anem bé, si ja no sabia lligar cara a cara, com havia de lligar per xat per tenir cibersexe? Així que vaig tancar l’ordinador i me’n vaig anar a mirar la tele...

Capítol 20. Crisi post-vacacional post-nadal

2009-01-12T11:04:00.008+01:00

Ai! Tants dies de festa (no recordo com era això de passar-me el Nadal a casa els meus pares sense haver d'estudiar (ni treballar!!)) m'han fet agafar una mandra... que no hi ha qui mogui els dits per escriure al blog!

Bé, abans que se m'oblidi... Ja vam fer i rebre els regals de l'amic invisible i em va agradar molt (Gràcies Zincpiritione!!)!! I si voleu saber d'on vé el nom de Natàlia... No us el perdeu!

La veritat és que la pista que em va deixar em va fer sospitar que podia ser ell (perquè havia vist el seu blog quan va guanyar algun que altre premi) i, el seu humor és tot propi, molt d'ell... Així que, no anava equivocada!! jejeje

Una altra cosa... que llavors se m'obliden les coses... Al final el Nadal no va estar tant malament, però com que tancar-se dues setmanes a l'habitació, llegir més llibres d'autoajuda que tenia pendents d'acabar, fer uns quants canvis en la meva mentalitat (i reestructurar a la nova Natàlia), sortir de l'habitació per suportar algun que altre dinar familiars (per què en fan tants??) i gastar-me 40€ per cel.lebrar cap d'any... tampoc dóna massa de si, direm que les vacances han anat prou bé.

Ah! I ja vaig decidir en què gastar-me els diners de la loteria de Nadal... Ho endevineu?? REBAIXES!!! A consumir bojament com les senyores que surten el telenotícies cada 7 de gener!! El problema és que porto tanta mandra a sobre que encara no sé quan hi aniré...

Ostres ostres! Que me n'oblidava... També he posat cara al meu nou xicot d'escriptori... Mireu:

He agafat la cara de l'Eduardo Noriega i els pectorals del Will Smith (una proposta d'Otakujim). De moment no està malament oi??

I bé, quan torni a agafar el ritme d'escriure posts... ja us explicaré el Nadal més explícitament! Aix...

El regalet de l'amic invisible!!

2009-01-05T23:59:00.003+01:00

Doncs bé... per si encara no ho ha descobert, la meva amiga invisible... és....

L'alatrencada!!

I el meu regalet espero que et faci somriure tant i et dongui tant bon rotllo com em va donar a mi:

Bon any!!!

Capítol 19. Break

2008-12-23T10:32:00.010+01:00

Ei!! Doncs l'Otakujim tenia raó!! M'han tocat 100€ amb la loteria de Nadal!! I jo que pensava que només tenia salut (com ja l'hi havia dit a l'Assumpta)... Això em passa per passar-me el dia pels núvols...Buf, estic més avorrida... No tinc vacances fins demà i tota la planta està buida... I a sobre haig de passar el Nadal amb els meus pares i més dinars familiars... :(

Intentaré escapar-me algun dia a algun ciber perquè els meus pares no tenen internet... Ai!!! Serà com una presó!!!! Tancada a casa i sense internet!!! AArgggg!!! Odio el Nadal!!!

Per cert, aprofito per donar una pista al meu amic invisible (o amiga)!!

"MOMENT AMIC INVISIBLE"

El meu amic invisible té el mateix sexe que jo (bé, el mateix gènere, que no em refereixo a la quantitat (i ni per descomptat a la qualitat), no li desitjo tantes penúries!!)

Bé, vaig a pensar amb què em gastaré els 100€... I a investigar qui em fa l'amic invisible a mi...

Ah!! I bones festes a tothom!! I que ningú hagi d'aguantar els horrorosos dinars familiars com els meus!!!

Capítol 18. Sopar d'empresa

2008-12-22T11:41:00.030+01:00

Aquest divendres ja vaig tenir el sopar d’empresa... a part que vam menjar molt, beure molt i riure molt, vam fer l’amic invisible i em van regalar això:
Un novio d’escriptori, si... Si algú de l’empresa encara no sabia que era una soltera en tota regla, el dia del sopar se’n van acabar d’adonar! Bé, ara ja no podré dir que no tinc nòvio... en aquest només l’hi haig d’enganxar una cara d’algú que m’agradi i ja està. Ostres tu, com estem d’estigmatitzats els solters, encara que ara sembli estar de moda...

Centrem-nos: sopar. Doncs això, com que em vaig assentar amb les companyes que em porto millor i la resta del departament i la jefa i el pilota de l’Omar estaven a l’altre punta, va ser com un sopar entre amigues... només vam haver d’aguantar a l’Omar fent un mini brindis per l’empresa i per desitjar-nos un bon nadal...

I pel que fa a la festa de després... no ho recordo massa però ens ho vam passar genial!! Com vam riure!!

De moment, estic fent un càsting de cares per posar al meu nòvio d’escriptori... Propostes?

PD: I mirant si em toca la loteria!! Tinc el número 49723... a veure si hi ha sort!

Capítol 17. Paciència

2008-12-18T12:08:00.009+01:00

Quan et proposes ser una persona alegre, positiva i sense enfadar-se, sembla que la resta del món es posi d’acord per no deixar que ho aconsegueixis...

Cada matí, quan em llevo adormida (tot i que ara intento llevar-me ràpid i amb alegria), em dic: avui serà un gran dia! I mentre em faig l’esmorzar amb els meus Special K (què passa, són saludables, bons i... qui sap, potser em torno com una d’aquestes dels anuncis!), començo a intentar dibuixar un somriure al meva cara...
Agafo el metro, m’esclafo entre la multitud i si no em trepitgen, ni em “soben” i no tinc cap problemillo tècnic, arribo a la feina amb bon humor i en vint minuts. El problema està en que si supero el metro, encara em queden 8 hores (si no em fa fer hores extres) de feina, de jefa i d’alguns companys de feina.

Si, sobretot ahir! Vaig arribar tota feliç a la feina perquè m’havia llevat de molt bon humor, havia agafat el metro de seguida i vaig anar molt tranquil.la a la feina. Vaig entrant a la meva planta amb un bon somriure i em trobo la jefa al meu lloc esperant amb cara a mala llet...

- Natàlia! Quines hores son aquestes d’arribar??
- Sandra, entro a les 9 i son les 8.55...
- A si? Bé, tan és! Mira, tens tot aquest feix per revisar contractes que se’ns han queixat que no estan ben fets. Tens aquest altre feix que has de buscar el millor de les campanyes que hem fet i enviar-les d’aquí una hora al periodista aquell que et vaig dir l’altre dia. Tots aquests llibrets s’han de fotocopiar tres vegades i enquadernar i quan acabis ves amb la Lucía que l’ajudaràs a maquetar. Ah i abans de tot passa per la cafeteria d’acord? I que el cafè no arribi fred eh? I procura arribar més puntual un altre dia!

Brrrrr.... respir profund i... a posar-se a fer feina. Vaig córrer a la cafeteria aquella de dos carrers més enllà i vaig tornar corrents per buscar allò de les campanyes perquè en 40 minuts ho havia d’enviar a no sé quin periodista perquè la jefa no m’havia dit res. I quan portava 20 minuts mirant com una boja les campanyes publicitàries que havíem fet, em truca la jefa per telèfon que vagi al seu despatx urgentíssim!

- Natàlia! Hauràs d’ajudar a l’Omar i fer tot el que et demani que no donem a l’abast! Tot el que et digui és prioritari – heu de saber, que a la feina és un clàssic fer la feina a última hora i de pressa i corrents...
- I què en faig del que estava fent que haig d’enviar al periodista en menys de mitja hora?
- Ja ho faràs després! Ara vés amb l’Omar que està al seu despatx.

Vaja, així que el que era tan urgent que s’havia d’enviar en una hora, ara ja no era tan urgent i a sobre havia d’ajudar a l’Omar (un altre becari com jo que va entrar després però que té un despatx propi)... Em planto al despatx de l’Omar i me’l trobo parlant per telèfon amb un col.lega amb els peus sobre la taula...

- I què faràs per cap d’any? (...) i hi haurà gaires ties bones?? (...) oh si! Aquesta si que està bona... Bé tio, et truco després que tinc una treballadora esperant que l’hi doni feina...

Ejem... que tenia una treballadora?? Per favor, si és un pringat com jo! L’únic que és el fill d’un bon amic de la jefa i està més que enxufat!

- Ei Natàlia! Com va? Mira, que la Júlia m’ha demanat que fem això però jo no sé com posar-m’hi... I necessita que ho fem ràpid!

Vaja, que havíem de fer unes postals de Nadal amb flaix (amb moviment) per enviar per e-mail a tots els clients, però resulta que l’enxufat no en té ni idea de fer flaix (aquí una que sap una mica de tot...). Així que la vaig haver de fer tota jo mentre ell seguia xerrant amb el col.lega del que farien per cap d’any i quan va arribar la jefa només va tenir ullets i felicitacions per l’Omar... i a sobre em va dir:

- Mira Natàlia, l’Omar va començar més tard i com a becari i ara ja està a mig camí de ser cap de departament! Estigues ben a prop d’ell i mica en mica aprendràs el que has de fer per ser una bona publicista.
-(....)

Què has de fer en aquests casos?? A part de mossegar-te la llengua per no quedar-te sense feina... Intento controlar la meva ira i tot plegat perquè és malgastar energia i llavors arribo a casa enfadada (que no em serveix per res), cansada (que tampoc em serveix de res) i decepcionada (que tampoc serveix per res...). Però és complicat trobar al.licients per seguir content després d’un dia de desil.lusions i frustracions...

Ho segueixo intentant!

Per cert! Ara m'he enrecordat que m'he apuntat a l'amic invisible dels blogs que fan a... Malerudeveure't

Com que ja he comprat el de l'amic invisible de la feina que fem aquest divendres en un sopar... doncs m'he animat! A veure què tal!

Capítol 16. El meu ex

2008-12-15T12:39:00.002+01:00

Ostres, llegint el post de Pels Núvols sobre els ex... m’he enrecordat quan vaig deixar al meu ex... Buff! A mi si que m’hagués anat bé això de tirar els seus trastos però com que sóc una bleda els hi vaig portar personalment... Bé, us explico!

El vaig conèixer a una festa d’un amic d’infància (que per cert, aquest amic també té la seva cosa... vull dir... No no, que no em referia a la seva “cosa”, sinó que també em va passar una cosa amb aquest amic d’infància...). Bé, posem noms que és més fàcil! En Marçal (l’amic d’infància) era un noi molt divertit, carinyós i molt dolç. No era especialment guapo però a mi ja m’agradava. Recordo que de petita ja deia que em casaria amb ell (quan tenia cinc anys que era molt innocent jo...) i al cap dels anys em vaig enamorar bojament d’ell! El problema és que jo era molt vergonyosa i tímida i ell semblava que tampoc s’acabava de decidir (tot i que semblava que hi havia feeling per les dues bandes...), així que va anar passant el temps i la cosa es va refredar (per part seva, que jo seguia bavejant per ell! (tot i que ja no m’hi volia casar... només volia, d’això, estar amb ell)). Va passar un estiu que vam perdre una mica el contacte i quan vam tornar a l’institut ens va dir a tot que era gay (o_O’’) dixxx... Només la tonta de la Natàlia es podia penjar del gay de la classe... clar que no em vaig estrenar fins als 21!! (ups, això no us ho havia dit oi??).

Tornem al tema, el meu ex-nòvio era un dels nois convidats a la festa d’en Marçal (no el vaig deixar per gay eh!) i com que la majoria eren gays i hi havia poques noies, em va venir a saludar... I res, al cap de quatre dies ja estàvem sortint junts. En general, la relació amb en Santi va anar molt bé fins que vam passar de l’any i mig (va ser la crisi de l’any i mig? Ja us explicaré les meves teoria de les crisis de parella) i allà ens vam quedar, si més no ell. Si, perquè en el tema de sexe, ell va començar a reduir la quantitat i a dir-me que estava cansat... (ja ho sé, és molt trist que un home et digui això, tenim en compte que som les dones que tenim la fama de posar excuses...). Fins i tot en això tinc mala sort! I no sé, quina cara hi havia de posar jo? El que no vaig voler dubtar és de la meva qualitat com a amant! Perquè puc tenir molts defectes però al llit la cosa no va gens malament (o això em sembla...), vaja, que el problema no havia de ser aquest...
Al cap d’un parell de mesos vaig descobrir que realment estava massa cansat (com a mínim en això era sincer) però perquè no podia amb dues!! Si si... I com ho vaig saber? Doncs un dia jo tota feliç vaig fer campana a la uni (si, ho admeto!) i me’n vaig anar a la seva facultat per fer-li una sorpresa i la sorpresa me la vaig fer jo quan, passant pel bar (si, la culpa és de la meva golafreria que em va fer passar pel bar per comprar un d’aquells donuts casolans que estan tan bons... mmmmmmm quins donutssss!!). Doncs això, vaig passar pel bar i allà al mig (Si! Al mig del bar) estava el meu nòvio “cual pulpo” sobre una noieta (per cert, molt més maca i jove que jo, genial per a la meva futura depre). I no se’m va ocórrer res més que plantar-me davant seu perquè com a mínim se sentís prou miserable i culpable com per fer-me sentir millor a mi mateixa. Però no se’n van adonar que jo estava davant seu plantada amb cara de pomes agres fins que vaig començar a fer soroll amb la taula i remugant... Imagineu-vos la situació: una parella apassionada fent-se petons i grapejant-se per tot arreu i una noia davant d’ells allà plantada mirant-los amb una mirada assassina... patètic, ho admeto! Però no se’m va ocórrer res més... què hauria d’haver fet?

El més trist és que quan em va veure va fer cara sorpresa (encara sort) i em va dir: “em sap greu”... I ja està?? No es va dignar a dir res més el molt cabró! Jo encara més fastiguejada vaig marxar ràpidament cap al lavabo més proper.

Al cap d’uns dies, el vaig trucar per demanar-li que em tornés les meves coses (perquè ja sabeu que quan talles amb la parella, tot el que tenies a casa seva que era teu desapareix! Ja no ho tornes a veure mai més! I a mi no em va donar la gana, perquè tenia un CD meu de chillout que m’agradava moltíssim.) Així que em vaig empassar l’orgull i el vaig trucar:

- Si?
- Hola, sóc la Natàlia.
- Qui? Ah, què vols? (que potser ja s’havia oblidat de mi??)
- No pateixis que no et muntaré cap numeret, només vull algunes coses meves que tens a casa teva...
- Escolta, no et penso tornar res del que m’has regalat eh!
- (Comor??) Nono, només vull les meves coses, si t’ho vaig regalar és que és teu, no? (Que potser algú demana a l’ex que li torni els regals??? Què és? Per estalviar?? Clar, així no has de comprar regals nous i els pots reutilitzar per alguna altra parella que t’interessi més... no? I llavors, quan s’acaben els regals que ja tenies, talles i te’ls tornes a quedar per un altre... bona tècnica no??)

Així que vam quedar per un dia i ho vaig anar a recollir tot (si! Tot! No volia que aquest idiota es quedés res meu!). El problema és que em vaig plantar a casa seva i ell no hi era i no havia ni avisat als seus pares. Grrrr!!! Era tan burro que no es va ni enrecordar que havíem quedat... o potser és que era tan covard que no es va atrevir a trobar-se cara a cara amb mi... Així que els seus pares em van mirar amb cara pena mentre els hi deixava les coses que tenia jo d’ell i em van deixar rebuscar per la seva habitació per recollir les meves coses.

Quan vaig marxar em van fer el paper de (ex)sogres tristos: que si necessitava qualsevol cosa podia comptar amb ells i que els hi sabia molt greu que la cosa no hagués funcionat i ja sabeu que quan estàs fotut, només falta que et diguin alguna cosa com això que et poses a plorar com una tova i no hi ha manera de parar, (ni que et mosseguis el llavi o vagis mirant cap amunt). Així que em van fer anar a seure el sofà perquè em desfogués i em van omplir de kleenex i de tasses de té fins una hora després que se m’hagués passat la plorera (ja estava a punt de sentir-me segrestada)...

Com podeu veure, ja em vaig encarregar personalment que no quedés rastre del meu ex a casa meva ni que a ell l’hi quedés rastre de mi. Una pena la veritat, perquè opino que si mantenim una relació íntima (d’aquestes magnituds) amb una persona, és una mica trist acabar sense cap tipus de contacte... Tot i així, m’alegro de no saber res més del Santi perquè és un idiota! (una mica contradictòria si que sóc jo...). Al cap de poc que el deixés, va començar a sortir amb aquella noia (la del bar) però al cap de quatre dies l’hi va fer el mateix que a mi i se’n va anar amb una altra... un capullo covard!

M’alegro d’haver-lo enganxat aquell dia al bar perquè em vaig treure un bon pes de sobre! Imagineu-vos que no m’hagués pogut la golafreria i no l’hagués vist! Encara estaria amb ell? Espero que no!

Capítol 15. Crònica de Puigcerdà, part 2

2008-12-12T11:10:00.008+01:00

Segueixo, que ahir, amb les agulletes a les mans i tanta lletra... ja no podia més!

Doncs això, amb la il.lusió que em fa dormir els caps de setmana fins a les tantes (que quasi em llevo amb mal de cap de dormir tant..) i em van fer llevar a les 8 per anar a esquiar. Però jo no tinc roba d’esquiar perquè he esquiat tres cops a la meva vida (el primer deuria tenir un o dos anys i esquiar esquiar... no ho vaig fer gaire. La segona va ser amb l’escola i tampoc vaig esquiar gaire perquè em vaig passar tot el matí fent escaleta amunt i cunya avall amb el monitor i la tercera... de la tercera no me’n recordo! Així que potser només hi vaig esquiar dos cops...) així que en Carles va buscar per l’armari roba vella de la seva mare i la seva germana i em va donar un mono vell d’aquells dels anys 80 que tenien tants colors fluorescents i eren tant... horteres.

Si, vaig haver d’anar a esquiar així... Home, no és que sigui una fashion victim però tu, m’agrada anar més o menys ben vestida i no fer el ridícul (si més no el mínim possible!)... Però com que tampoc en tinc ni idea d’esquiar, vaig suposar que ja no venia d’aquí no?

Així que a les 9 ja estàvem als peus de les pistes de la Molina amb l’equip hortera i els esquís a la mà. Deu minuts més tard i 38 euros menys ja estava caient al telearrastre (apa que s’ho cobren eh! 38€ per caure de cul i passar fred... Només els nens o els majors de 75 anys tenen bones ofertes! (Aquests només han de pagar 1€!! Però si t’has d’esperar a tenir 75 anys per pagar poc per anar a esquiar...)). Per què no avisen que aquell tamboret del revés no serveix per seure? Val, m’havien avisat però és tan temptador arrepenjar el cul (el poc que hi cap) en aquell tros de rodoneta... Un cop vaig arribar a dalt de la pista va tocar baixar... Buff! Ja em veieu movent els peus endavant i endarrere tan ràpid com podia i no hi havia manera de moure’m de lloc i a la que vaig enganxar una mica la pendent... vaig baixar tan ràpid que la única solució per frenar va ser tirar-me a terra acabant com una croqueta enfarinada de neu. Llavors em van ensenyar la fabulosa tècnica de la cunya que et quedes amb les cames i els genolls destrossats però aconsegueixes anar relativament a poc a poc.

Així que us podeu imaginar, entre la cunya i les caigudes, com vaig acabar... I ja no us dic de la gent que hi havia!! Aquella pista semblava un camp de batalla! Gent per terra, persones fent esses una darrere l’altre... I jo pel mig fent cunya i caient per terra de qualsevol manera. Per descomptat, a les 2 ja estava al bar amb el cos adolorit prenent un cafetó calent i esperant a la resta de la colla. A les 6 de la tarda ja vaig començar a notar les agulletes i el dilluns al matí ja no em podia aixecar del llit. No us ha passat mai que teniu tantes agulletes que no podeu fer força amb els abdominals ni us podeu empènyer amb els braços i que la única opció és arrossegar-vos fins al costat del llit i deixar-vos caure? Doncs així estava jo i encara estic! Fins avui no m’han deixat de fer mal els ossos de les mans (si! Perquè fins i tot tenia agulletes a les mans i als dits d’aixecar-me del terra)...

El dilluns no vaig poder fer res a part d’estar davant de la llar de foc (mmmm que bé!) amb una bona novel.la (llàstima que no tenia ordinador per comentar-vos les meves epopeies). Fins i tot per tornar va conduir la Laia perquè jo ja no podia aixecar els braços... I vaig acabar dormint arrepenjada a l’espatlla de l’amic de la Sílvia que ja no recordo ni com es deia... (Marc? Albert?.. com que cada dos per tres el canvia, la meva memòria no dóna a l’abast!). Crec que vam trobar relativament poc trànsit però com que jo me’l vaig passar dormint... l’operació tornada va ser tot un èxit!

Ostres! Que m’oblidava!! En una de les meves baixades tan estiloses per la pista d’esquí... vaig perdre el control a meitat de la pista i vaig començar a dirigir-me com un bou salvatge cap a un munt de nens amb la seva monitora fent esses però al intentar esquivar-los (perquè ja em veia assentada en un judici sent condemnada per esclafar i provocar malsons durant anys a cinc nens petits) vaig començar a perdre l’equilibri, vaig passar pel costat d’un arbre (que just va anar de quedar-me allà) i vaig xocar en una balla d’aquelles taronges que posen a les pistes i em vaig quedar embolicada com un peix en una xarxa de pescadors fins que uns monitors molt simpàtics em van venir a desembolicar... quina vergonya que vaig passar... A més a més, eren tan guapos... amb melena castanya i alguns rissos, la pell morena i aquell somriure tan blanc... Sabeu què, em posa molt la marca de les ulleres que els hi queda a la cara... buff!!

Ejem, tornant al tema, d’ això... que em van haver de treure d’aquella reixa dos monitors durant uns bons deu minuts i després de donar-los-hi les gràcies (i donar les gràcies al solet i al fred que feia que em van deixar les galtes prou morenes i rosades perquè no es notés que estava vermella com un tomàquet) vaig anar al bar a prendre’m aquell cafè fins que em van recollir...
Vaja, que això dels esports de neu, crec que el millor és aprendre’n de petit i, si ja tens una edat i ets una mica sapastre com jo, val més deixar-ho per inútil...

Pd: he trobat aquesta foto per internet i m’hi he sentit força identificada... Si l’hi canvieu el sexe, l’hi poseu una mica més de cul i de pit i l’hi treieu la barba... Sóc jo! Jajaja Anem bé!

Capítol 14. Crònica de Puigcerdà, part 1

2008-12-11T10:19:00.009+01:00

Perdoneu pel retard però la jefa no m'ha deixat respirar fins avui!! Segur que m'està fent pagar que el divendres a la tarda vaig fer festa.. (Com si ella no hagués marxat de pont! hummp...) Si, perquè vaig haver de demanar festa a la tarda perquè dec ser de les úniques pringades que també treballa els divendres a la tarda a Barcelona...

Així que al migdia, en Carles, el xicot de la Maria, ens va venir a buscar amb el seu Touareg però, com que la Silvia va portar acompanyant a l’últim moment i no hi cabíem, em van engatussar perquè anés a buscar el cotxe dels meus pares (una furgoneta hippie) per poder-hi cabre tots... Així que ja em veieu anant a casa als meus pares (que per sort estaven mirant la tele i no estaven fent cap de les seves coses extravagants) perquè em deixessin l’atrotinada furgoneta hippie (ja sabeu, la típica Volkswagen). Després de saludar als meus amics, dir que tenia unes amigues molt maques i de passar-se deu minuts buscant les claus de la carraca, vam aconseguir traslladar tots els trastos cap al maleter ple de pols i arrencar-la empenyent.

Puf! Jo que des que estic a Barcelona que no havia tornat a conduir... semblava una novata i més amb aquesta carraca que no té direcció assistida i t’has de deixar els braços per aconseguir girar les rodes, les marxes s’encallen i el pedal d’embragar de tant en quan es queda al fons i no hi ha qui el faci pujar de nou. Sort que conduir és com anar amb bici i després de calar-la cinc vegades i de posar a tots els conductors del darrere nerviosos, ja li vaig agafar el “truquillo”...

I bé, que el viatge va anar prou bé (sort que vam passar pel túnel perquè si havia d’anar amb la carraca per la collada... encara estaria de camí) i al vespre vam arribar a Puigcerdà, a una caseta de pedra i fusta molt mona (però era quasi com una casa adossada amb veïns als costats). El millor de la casa és que si per fora era mona i tirant a petitona, per dins encara era més maca i semblava el doble de gran! I com que els seus pares no hi eren vam estar com reis amb tota la casa per nosaltres... A més, com que tenen allò de la calefacció que s’engega amb una trucada de telèfon, quan vam arribar ja teníem la casa calenta i amb la llar de foc preparada (jeje, preparada amb la llenya eh, que amb una trucada de telèfon encara no s’encén sola!). I res, vam anar a buscar unes pizzes al centre del poble i vam beure fins les tantes (però no gaire eh!)

El dissabte em van deixar al llit dormint fins que em vaig llevar amb els ulls enganxats i amb la baba penjant... Sisi, sona lleig però dormia moooooooooolt bé! Ai si, que m’oblidava, a casa d’en Carles tenen 3 habitacions, dues amb llit de matrimoni i una amb dos llits, així que a mi em va tocar dormir amb la Laia (llàstima que no era llit de matrimoni!! Jejej és broma, però ja us he explicat que m’encanta la Laia, és la meva dona perfecte!) que és tan perfecte que ni tan sols ronca ni fa soroll quan dorm... Jo si, normalment no ronco però respiro, respiro... que se’m sent a l’habitació del costat. Tinc d’aquell respirar profund i sorollós que sembla que esbufegui... però no em va dir res, així que suposo que és una bona amiga per deixar-me dormir com una bacona mentre ella aguantava el meu son profund...
I res, quan em vaig llevar ja estaven tots per fora corretejant pel jardí i tirant-se la neu que quedava als raconets. Només vam anar a fer un tomb per allà i a la tarda ens vam barrejar amb la multitud del centre de Puigcerdà lluitant contra la massa per arribar a la famosa cafeteria dels goufres. Oohhh que bons que estan aquells goufres!!! Mmmmmmmmmmmm....

Calla! Que després de tenir la panxa plena i calenta amb el super goufre van voler anar a patinar sobre gel! Ostres tu, no patinava des dels 6 o 7 anys quan em vaig trencar el canell (precisament patinant sobre gel) però bé, 4 voltes agafada a la balla, dues caigudes de cul i molts riures perquè cap de nosaltres en sabia van ser el resultat de l’excursió. És que és complicat caminar pel terra amb els patins perquè sembla que els deixaràs allà clavats però un cop sobre el gel encara sembla més complicat moure’s sense caure i mantenir els peus rectes. Com s’ho fan els patinadors per no acabar amb les cames com si s’estiguessin pixant? És que estàvem tots agafats com podíem amb els genolls enganxats i els turmells torçats que amb prou feines et pots moure dignament... com si fossim bebés aprenent a caminar! Però bé, per fer el ridícul un cop cada dos o tres anys tampoc fa mal a ningú no?

El problema és si fas el ridícul més sovint que un cop cada dos anys com vaig fer el diumenge (!!) quan em van llevar a les 8 (!!) del matí per anar a esquiar...

Capítol 13. Sorpresa

2008-12-03T18:26:00.011+01:00

Ai que bé! Com he posat al Twitter, aquest divendres marxo amb les companyes del pis de pont a Puigcerdà perquè el xicot de la Maria ens ha convidat a la casa que tenen els seus pares... Estic impacient!! I m'anirà molt bé per desconnectar!

Bé, us vaig a explicar què m'ha passat aquest cap de setmana que volia relax... Si, perquè volia estar molt tranquil.la i quasi no he dormit! Si si i ara riureu, sobretot perquè el motiu pel qual no he pogut dormir és que cada vegada que tancava els ulls tenia somnis eròtics (alguns fins i tot pornogràfics) amb el noi del bar.

Ostres! Que amb l’estrès de la setmana passada no us ho vaig explicar! Un dels dies que vaig haver d’anar a buscar croissants, cafès i etcs, vaig conèixer un noi. Si, ara que estic en vaga d’homes va i en conec un. Em pensava que no m’havia cridat l’atenció perquè no m’havia fixat amb ell i ni tan sols hi havia tornat a pensar, però el que està clar és que el meu subconscient ha fet de les seves durant els somnis i me l’ha estat recordant totes les nits!

Amb la de llibres que he llegit dient que l’energia sexual és una via d’escapament molt gran i que és millor canalitzar-la amb la creativitat (que em va molt bé per a la meva professió... bé, per quan deixi de ser becària!) i va i em passo el cap de setmana tenint somnis eròtics! Que per cert, l’altre dia vaig passar per una botiga que tenia l’aparador (aix, aquests de màrketing la saben llarga amb els aparadors bonics...) ple de pinzells, aquarel.les, colors, papers i fins i tot un cavallet muntat amb el kit de principiant (i tant ben posat) que no em vaig poder resistir i me’l vaig comprar per canalitzar l’energia als caps de setmana (mentre les amigues van a lligar a la discoteca).

Ai ai que he tornat a desviar-me de tema.... Doncs si, cada vegada que aclucava els ulls em sortia aquell noi (que per cert no sé ni com es diu) que venia tot decidit i em plantava un petó als morros mentre em començava a descordar la camisa.... o venia vestit de missatger a la feina i m’enfilava a sobre del mostrador mentre m’estripava la roba... o estava al metro i ell venia per darrere i m’agafava i... Bé, que ja m’estic excedint!!! Així que com que cada vegada que tancava els ulls em sortia ell (com el Freddy Krueger) doncs he acabat passant les hores de son intentant llegir llibres d’auto ajuda pendents. El problema és que aquest noi no parava a de donar voltes pel meu cap mentre intentava concentrar-me en el que llegia...

Ostres tu, com em puc desviar tant del que vull escriure cada vegada?? El que us volia dir és com el vaig conèixer! Que jo estava al bar aquell fent cua perquè semblava que només hi hagués un bar obert en tota la ciutat i aquest noi em va començar a parlar...

Carai, ara que hi penso... HE LLIGAT!!!!! Vaja, un cop que lligo en tota la meva vida i va i no li faig cas, com pot ser això?? Bé, el pitjor és que he tardat més d’una setmana per adonar-me que havia lligat!! No no, el pitjor pitjor de tot és que lligo, me n’adono una setmana més tard i a sobre ja NO estic interessada en els homes...

Bé, la qüestió és que mentre feia cua el noi de darrere va preguntar...

- És que estaven tancats tots els bars de Barcelona?
- Això sembla...
- Admeto que és la primera vegada que vinc aquí i potser això és la costum però no hi ha massa gent?
- Si, normalment no hi ha tanta gent...
- Així que vens sovint eh?
- Si, quin remei... quan la jefa diu: “Natàlia vés d’excursió” ja sé que he de portar dos tallats, un descafeïnat, un croissant, una magdalena i tres galetes casolanes.
- Jajaja i què em recomanes Natàlia?
- Buf, doncs no ho sé, les galetes casolanes d’aquí són molt famoses, per això la meva jefa em fa venir aquí encara que hi hagi un bar a sota de les oficines...
- Galetes casolanes... d’acord. Així que la malvada de la teva jefa et fa caminar fins aquí per aquestes galetes? Potser si que les hauré de provar...
- Jejeje Estan força bones, però a mi si no porten xocolata... perden tot l’interès! Bé, em toca. Espero que t’agradin les galetes.

La veritat és que no acostumo a parlar tant amb homes desconeguts(m’entra el pànic escènic) però també vaig estar una mica sosa oi? És que estava estressada per tota la feina... Imagineu-vos si n’estava que ni tan sols me’n recordava que l’hi havia dit el meu nom! Ara ho he recordat!

Pensant-ho millor, potser tampoc és que estigués lligant amb mi no? Suposo que només volia matar el temps. Sabeu què passa? Que com que no lligo mai no sé si és un interès cordial, si volen lligar amb mi o si simplement s’avorreixen...

Bé, a veure si durant el pont me n’oblido! Vaig a mirar què poso a la maleta!!!

Capítol 12. Updates al blog

2008-12-03T10:57:00.005+01:00

Aprofito que la jefa està tot el dia fora per fer cosetes pel blog!
M'he apuntat al Twitter perquè com que la jefa em té controlada... així podré posar quatre coses sense que la jefa se n'adoni!
Ho podeu veure a la barra de l'esquerre.... i en aquest enllaç.
I també ha canviat la meva flor (que també està a la barra del blog, a sota..) i mireu què em diu:

"Aunque está experimentando una gran frustración, ha decidido continuar y no rendirse. Se merece usted la resistente estatice azul que representa la tozudez de quien se sabe capaz de aguantar tiempos duros y seguir adelante."

Jejeje serà que ja tenen efecte els meus pensaments de millorar?? M'ha fet tanta ilu que ho he posat al twitter!!

Us deixo que tinc una trucada!!

Capítol 11. Enfeinada

2008-11-28T11:06:00.011+01:00

Arrrrgg!! La Bruixa de la meva jefa! Ai... mmmmm, com dir-ho més suau... mmmm la peculiar i tiquis-miquis de la meva jefa m'ha estat putej.. vull dir, ocupant durant tota la setmana! Però no per fer coses importants relacionades amb la meva carrera.... noooooo!!! M'he passat la setmana fent cafès, fotocòpies, trucades, encàrrecs i entretenint clients. Però no patiu perquè encara que sembli el contrari, ho he portat molt bé! He aconseguit mantenir la pau i la calma i la **** jefa no ha sentit ni una de les meves queixes. Si senyor! Torturar les meves cames durant les meditacions ha servit per alguna cosa.

No us penseu que ha estat fàcil eh!! Que aguantar la jefa és molt complicat! I més si és com la meva, així de... peculiar! Però ho he portat prou bé, em sento orgullosa! Si senyora!

Tot va començar el dilluns. Estava mirant el correu tan tranquil.la i arriba la jefa histèrica que els clients de Madrid venen aquesta setmana i encara no els hi hem demanat l’hotel. Així que ja em veieu a mi buscant un bon hotel pels srs. clients. Faig la reserva a un hotel cèntric i quan l’hi vaig a dir a la jefa que ja tenim hotel em diu:

- Que no Natàlia! Ja t’havia dit que com que són de Madrid i no veuen mai el mar, volen l’hotel just a tocar del mar. I amb habitació amb vistes al mar! Va córrer i busca’n un de maco eh! – Per descomptat no m’havia dit res de res!

Au, llavors em va tocar cancel.lar la reserva de l’hotel que ja havia fet i amb la vergonya de cancel.lar-ho deu minuts després de fer la reserva... Per sort no em van fer pagar res!

I res, a tornar a buscar un hotel de categoria davant del mar i amb l’habitació amb vistes al mar. No sabeu el que em va costar perquè precisament aquesta setmana, tots els jubilats d’Europa van decidir venir a Barcelona i demanar habitacions amb vistes al mar. Al final vaig haver de reservar dues suites a l’hotel més car de Barcelona. Sort que la jefa no se’n va adonar fins que hem tingut als clients a punt de tornar cap a Madrid. Us podeu imaginar la cara que m’ha posat quan l’hi han dit que estaven encantats amb les suites que els hi havíem preparat i que mai havien tingut tan bona rebuda a Barcelona! Ah! I per descomptat estaven encantats d’haver-nos contractat (d’això no es podrà queixar la jefa, que l’hi he assegurat uns bons clients!).

Però això no és tot, perquè com que la jefa estava tant nerviosa per aconseguir el contracte amb aquests clients, tots hem anat de bòlit i corrent amunt i avall... A cada reunió (que aquesta setmana se n’han fet més que en mig any), he hagut de portar cafès, tès, infusions, croissants, magdalenes, entrepans,... i tot al gust dels senyors! Jo que hauria d’estar a dins de la reunió proporcionant idees en comptes de repartir cafès (i fer viatges al bar de tres cantonades més enllà perquè el que està a sota de les oficines no els hi agrada... ****** brrrrr).

També he hagut de preparar totes les fotocòpies per a les reunions i un cop fetes la jefa ha fet canvis d’última hora i he hagut de tornar a fer totes les fotocòpies una altra vegada i llençar (bé, reciclar) tots els papers que havia fotocopiat per res...

I ja no us dic amb les trucades. Quan la jefa està nerviosa, tots hem d’estar nerviosos!! Sinó, sembla que no pot treballar tranquil.la. Així, ens comença a posar un munt de feina encara que sigui inútil i una pèrdua de temps. Perquè sembla que el fet de veure’ns estressats, a ella la relaxa (no comments!). Així que, a part de totes les coses que us he comentat, em va fer trucar a client per client per preguntar a veure si havien rebut la última carpeta d’ofertes i publicitat, què els hi havia semblat el tracte rebut fins ara i si estaven interessats en rebre alguna cosa més. El problema és que en comptes de fer servir les fabuloses noves tecnologies com l’e-mail, vaig haver de passar-me 3 dies trucant a més de 200 telèfons amb tot el que comporta:

- D’on dius que truques? No, ja no treballem amb vosaltres!
- Oh! Ya me gustaría a mi poder trabajar con lo que nos habéis enviado pero como queréis que lo haga si estoy sola en el trabajo porque Reme ya no está conmigo y sola no tengo tiempo para mirar nada. Además, ¿como voy a hacer nada con esta crisis?
- ¡Muy mal! ¡La última vez nos gastamos un pastón con vosotros y no ganamos ningún cliente!
- No hem rebut res encara!!

I un cop vaig acabar d’invertir unes 25 hores en trucades (tres dies, matí i tarda i trucant a alguns vàries vegades, d’altres a diferents horaris...) va la jefa i em diu que per escrit l’hi faci una llista amb totes les trucades fetes amb el comentari de cada un i que un cop acabat faci un gràfic on es vegi la zona de cada client i la opinió corresponent. Vaja, una putada!

Però bé, això de les fotocòpies i el cafè ja són un clàssic en la meva rutina laboral. El que m’ha putejat (vull dir, molestat) més ha estat haver d’acompanyar i entretenir als clients durant tota la setmana. Si! Com si es tractés de japonesos, els hi vaig haver de demanar un taxi i acompanyar-los al seu hotel per demanar-los-hi les claus i acompanyar-los a les habitacions per si tot estava al seu gust (vosaltres creieu que no podien fer-ho solets????!!!!).

Per descomptat, el taxi de portar-los a l’hotel i de tornar-me a mi un altre cop a la feina ho vaig haver de pagar del meu sou de becària. I com que els hi vaig caure tan simpàtica (aix, no es pot ser cordial!!) van demanar-li a la jefa que jo els acompanyés a fer una ruta per Barcelona i que els hi busqués un bon restaurant per anar a sopar (jo també estava inclosa al sopar).

Així que, quan no trucava per telèfon estava voltant per Barcelona amb els dos madrilenys que no feien més que tirar els trastos a les noies maques que veien pel carrer (vaja, com japonesos amb algun got de sangria de més a un karaoke!). Per sort no els vaig haver d’acompanyar a algun bar amb senyoretes... (suposo que això ja ho deurien saber fer sols).

Per sort, avui a primera hora han marxat i ara m’espera un tranquil i relaxant cap de setmana...

Capítol 10. Preparant a la nova Natàlia

2008-11-21T12:08:00.006+01:00

Ja està, meditació feta. Encara em segueixo barallant amb el meu mini jo però... mica en mica (això espero!).

Abans que em torni a desviar del tema... Després del dinar amb els pares que vaig arribar destrossada a casa vam estar parlant amb les companyes del pis i em van engatussar per fer cibersexe... Si, una cosa no té res a veure amb l’altre però estaven parlant de les conquistes del cap de setmana quan vaig arribar jo de casa els meus pares deprimida, amb els ulls plorosos i arrossegant els peus...

-Ei Natàlia!! Què et passa guapa? Un altre dinar esgotador dels teus pares?

En veure totes les carones de les meves amigues mirant-me amb ullets preocupats em vaig posar a plorar com una bleda (quasi amb mocs i tot) i em vaig assentar al sofà amb elles a explicar-los-hi les meves penes.

- És que la meva vida és una merda i només haig d’anar a casa els meus pares perquè m’ho recordin obertament!
- Que t’han tornat a parlar de la filla de la Clara?
- Siii! – un grapat de llàgrimes per ull – una altra vegada! I m’han recordat que encara no he acabat la carrera i que l’únic nòvio que he tingut va fugir quan va saber com era..
- Va home Natàlia, segur que no van dir això...
- Shhht - va dir la Maria fent callar a la Laia dient que no amb el cap. És clar, ella coneix els meus pares i els va patir durant l’adolescència quan venia a casa a parlar de nois i coses d’adolescents.
- Doncs res, el que hem de fer és canviar el que no t’agradi... A veure Nati, què voldries canviar? I no em diguis tot eh! Sigues realista...
- Doncs... doncs.. tot! – buaaaaaaa

Al cap de deu minuts més de plorera sembla que vaig parar (havia de recarregar aigua...) i vam fer una llista de coses per canviar... Bé, vam fer moltes llistes...

Primera llista:

(....)

Dotzena llista:

Així que vaig a anar a comprar tots els llibres d’autoajuda que vaig trobar, vaig provar alternatives per contactar amb el sexe oposat (que no va anar massa bé) i encara tinc pendent parlar amb la jefa i fer un canvi de look... Però després de tots els llibres que he llegit (encara me’n queden un munt) tot se’m fa més fàcil i les coses que eren tan rellevants per mi, ara són menys indispensables. Així que potser més endavant aniré a la perruqueria perquè ara no em córrer pressa i amb la jefa... amb la jefa si que hi parlaré, però quan hagi llegit el llibre de “Como conseguir un aumento de sueldo y promocionarse rápidamente”.

Capítol 9. La felicitat no és un sentiment, és una elecció

2008-11-21T10:13:00.002+01:00

Bon dia!! Avui al llevar-me i entreveure per les persianes de la meva habitació com la llum lluitava per entrar, m’he aixecat de cop amb un somriure. Que bonic que és viure!!

Ahir em vaig quedar a mitges explicant-vos com és la nova Natàlia però és que el més important en les meditacions és ser perseverant i no deixar de fer-ne que de moment tot just n’estic aprenent. Bé, la veritat és que de moment el que em surt millor és la preparació: posar espelmetes, l’encens més car del Natura (que fa moltíssima bona olor), una música relaxant...

Ai, vaig a posar el cd de balenes que em vaig comprar ahir!

Ja està... Aixxx q relaxant... Només em faltaria un bon bany d’espuma acompany... ai no! Que ja no necessito als homes, l’energia sexual és una via d’escapament d’energia moooolt gran i la puc invertir en ser més bona persona. Homes no!

Per on anava... A si, música relaxant, mmmm.... que relaxaannttt. La veritat és que és una mica complicat assentar-se en aquella postura tan incòmode (què passa? És complicat estar amb les cames creuades mitja hora si no estàs en forma... és esgotador!) perquè primer es comença a adormir una cama, quan aconsegueixes canviar-la de posició (aixecant-la amb els braços perquè no hi ha qui la mogui... i mira que pesa la ****** ... ups! Paraulotes no, pau... pau i tranquil•.itat Natàlia)... llavors s’adorm l’altre i toca tornar el ritual de despertar cames (si, també inclou despertar-la a cops i anar picant mentre sents aquell formigueig...)

Però sé que amb el temps aniré acostumant-me a la postura i a mantenir el meu cap serè i buit (això si que és complicat! Fer callar la mini Natàlia que tinc a dins del cap! No calla!! Sembla una comentarista de futbol!) perquè això és per al meu bé, per donar pas a la nova Natàlia!! A la nova Natàlia Gandhi :)

Em toca anar a fer meditació! Ara torno! I recordeu:

La felicitat no és un sentiment, és una elecció.

Capítol 8. La nova Natàlia

2008-11-20T18:28:00.001+01:00

A partir d’avui coneixereu a una nova Natàlia. Una Natàlia calmada, serena, sense temors, relaxada, amb les idees clares, que ja no necessita els homes ni el sexe. Una Natàlia quasi budista... Sóc una nova persona. Aix, i em sento molt bé!

Des que vaig començar a llegir tots aquests llibres he vist que puc mantenir un estil de vida més saludable i positiu... Així que m’he fet un horari de meditacions i m’he posat uns objectius a seguir per ser una millor persona i estar més tranquil·la.

Pot semblar estrany però mica en mica ja ho anireu veient. De moment he eliminat totes les paraules negatives del meu vocabulari: No, no puc, no en sé,...

Ei, no us penseu que m’he enganxat a una secta ehh! Però des del dinar familiar i la xerrada amb les amigues em vaig començar a plantejar la meva vida, vaja, que vaig tenir una crisi existencial (serà la crisi existencial dels 25 retardada? O la crisi de “Què coi faig amb la meva vida”??). El que està clar és que també he entrat en una crisi (o recessió jeje) i que estic decidida a fer tots els canvis que facin falta!!

Potser si que semblo una mica al Sr.Burns dels Simpsons en aquell capítol que només deia:

"Os traigo paz... Os traigo amor..."

Bé, marxo que em toca meditació! Demà ja procuraré explicar-vos la conversa amb les noies que em va fer decidir canviar la meva vida... Pau i amor!

Capítol 7. Out

2008-11-14T12:04:00.001+01:00

Ja ho sé! No tinc perdó!! He desaparegut! Però... bé, la veritat és que és una llarga història i ara no us la puc explicar perquè no he acabat de llegir el llibre... Ostres! Estic impacient!!

Bé, resumint! Després del inhibidor dinar familiar, una conversa amb les noies del pis i una experiència negativa amb el cibersexe (o el que s'hi pugui assemblar) he anat a liquidar la meva targeta de crèdit (si, amb el meu patètic sou de becària) i m'he comprat totes les col.leccions que he trobat de Jorge Bucay, Paulo Coelho i altres llibres d'autoajuda que vaig trobar...

Tinc dues piles de llibres per llegir i estic tant enganxada amb tot el que estic descobrint que no ho puc deixar. Vaig a seguir llegint! Ho sento!!

Capítol 6. Dinar familiar

2008-10-28T11:57:00.001+01:00

Ostres, quan plou tant em deprimeixo... però no perquè no m’agradi el fred o que no faci sol sinó perquè veure les gotes relliscar pel vidre m’entristeix (peculiar oi?). És que sembla que quan plou hagi de ser obligatori estar trist.. snif!

Em vaig a sincerar, la meva tristesa no és per la pluja sinó que aquest diumenge vaig tenir un dinar familiar a casa els meus pares amb les tietes (si, les famoses tietes solteres que tothom sol tenir). Resulta que tan el meu pare com la meva mare tenen una germana soltera i aquestes dues s’han fet inseparables des que es van conèixer i fan viatges juntes, viuen a prop i... també fan de tietes tocapilotes, si, per no dir una cosa pitjor.

I és que sempre que toca dinar familiar m’han d’estar criticant durant toooot el dinar... I clar, la meva autoestima acaba més que dinamitada (vaja, que es queda a sota la taula del menjador i no torna a sortir en tres mesos com a mínim).

I no us penseu que només ho fan les tietes sinó que la meva mare també s’hi apunta!!

- Quan acabaràs la carrera?? Ai, que nosaltres ens pensàvem que tindríem una universitària a la família i sembla que ens en quedarem sense...
- I què passa amb els nois que els espantes tots? No ets pas tan lletja per no tenir cap xicot...

I ja no us dic quan toca fer comparacions amb les nenes de la veïna de dalt (si, encara que tinguin 50 anys segueixen sent nenes) o amb la neboda de no sé qui o la filla de no sé qui més...

- Doncs la filla de la Clara té un xicot molt guapo (i ric!), aquesta si que ha sapigut triar... no com la Nuti (si, per alguna estranya raó els hi agrada dir-me Nuti...) que un que tenia i la va deixar per una altra...

Buf... Quan ja vaig estar farta de ser el punt de mira de les tietes me’n vaig anar a donar un vol per la casa i vaig anar a parar a la peixera que teníem al despatx i que, quasi sempre me n’ocupava jo i que, al independitzar-me, vaig deixar a càrrec dels meus pares... No us penso explicar gran cosa, amb dues fotos ja ho entendreu...

Així és com la vaig deixar abans de marxar...

I això és el que ha quedat després que els meus pares se n’oblidessin completament:

Ara tinc al sr. Narváez, únic supervivent del “peixicidi”, com a company de penes i d’escrits... oi company?