Escrit per Natàlia a 11:17 No comments
Sortir amb un mariner americà també té els seus punts negatius... Quan se li acaben els “I miss you”, se’n va als “let me breath”. Resulta que el que li funciona és la distància, perquè quan porta més d’un mes sense marxar, l’agobio i no el deixo respirar... 

Quan va desaparèixer durant 3 dies, resulta que li havia agafat un ataquet i va decidir que havia de desconnectar del contacte humà. Va agafar la bossa, la tenda i la gossa i se’n va anar al primer lloc que li va passar pel cap. I no va tenir en compte que tenia una nòvia que es preoucparia... O el tio és un egoista total o ha tingut poques nòvies... 

En qualsevol cas, quan en vam parlar l’endemà al matí, com que ja no estava emprenyada, va quedar en no res, una disculpa, un petonet i tot arreglat. 

El problema va ser quan al cap d’unes setmanes, va tornar a passar. No havíem quedat, però li enviava missatges per quedar i no responia. Al cap d’un dia sense rebre resposta, el vaig trucar i tampoc va respondre. I com que vaig començar a suposar que ja hauria tornat a fugir, vaig passar per casa seva per confirmar que no s’hagués ofegat a la banyera o s’hagués electrocutat amb la torradora... Tal com pensava, no hi havia ningú, però aquest cop no em vaig quedar, me’n vaig anar cap a casa meva un altre cop. 

Li vaig enviar un missatge dient-li que, suposava que se n’havia anat a l’aventura sense avisar un altre cop i que quan arribés ja m’ho faria saber... 

Al cap de 3 dies, que ja esperava que tornaria, el vaig tornar a trucar però no va contestar. 

Al quart dia, després de repetir les trucades sense resposta, vaig passar per casa seva, vaig picar a la porta i quan començava a fer mitja volta per marxar, es va obrir la porta... 
- Hey Natàlia, què fas aquí? 
Em vaig girar lentament, plena d’ira. 
- De debò m’estàs preguntant què faig aquí?? Tu què creus??? 
Em mirava amb cara de no saber perquè coi estava tan enfadada, vosaltres creieu?? 
- Em podries avisar cada cop que decideixes marxar sense dir res a ningú, almenys per saber que no m’haig de preocupar per tu ni comptar amb tu per res fins que tornis. Però sobretot, podries tenir el detall de dir-me que ja has arribat no?? 
Em seguia mirant seriós i de sobte em va saltar: 
- Deixa’m respirar!! 
I em va tancar la porta als morros. 

L’endemà, em va venir a buscar a casa amb un ram de flors i la cua entre cames. 
 - Perdona’m, perdona’m si us plau. Sé que sóc una persona complicada, que tinc els meus problemes i les meves coses, però no volia ser antipàtic amb tu. Em sap greu. Simplement necessito prendre’m un descans de tan en quan. Estar amb mi mateix i desconnectar. Perdona...
Ostres,