Escrit per Natàlia a 8:48 2 comments
Per fi! Si, per fi en Craig ha dit que si! Oficialment estem sortint! Després de mesos i mesos de picar pedra... Ara entenc els homes quan els hi diem que no infinitament... Quina paciència tenen!! 

Doncs bé, tot va passar després d’un dels seus viatges mentre jo m’encarregava de cuidar a la Layla i el seu apartament. Estava fent el dinar (un plat precuinat a la paella, no sigui dit que no cuino res) i vaig sentir el soroll de les claus just davant la porta. Tan la Layla com jo vam córrer cap a la porta esperant l’entrada d’en Craig (no podia ser ningú més). Va arribar amb la cara cremada d’haver-li tocat molt el sol, va deixar anar la seva pesada bossa a terra, li va rascar el cap a la Layla i mentre m’agafava la cara amb les seves grosses mans, em va fer un petó de pel•lícula (no esperava menys!). Si, un petó de pel.lícula, d’aquells lents que sembla que siguin tan lents expressament perquè et quedin gravats a la memòria.

Em va mirar als ulls i em va dir: 
- T’he trobat tan a faltar, que no podia parar de pensar en tu. 
Em va agafar en braços i em va portar al llit (Ja era hora!!). Des de llavors, es pot dir que oficialment som parella, sobretot, perquè quan estàvem exhausts al llit, despullats a sota el llençol i mirant al sostre immòbils em va dir que era conscient que les coses havien d’anar a poc a poc perquè la seva situació era delicada i requeria de temps, però que volia començar una relació amb mi perquè no podia parar de pensar en mi. No em va mirar, però va palpar lentament pel matalàs fins que em va agafar de la mà i em va prémer ben fort. 

3 hores més tard, reescalfava el menjar de la paella amb un somriure als llavis: 
“Quien la sigue la consigue”
Ostres,

2 han dit la seva :

pons007 ha dit...

quan facin la versió cinematogràfica del teu llibre aquesta escena quedarà molt bé

Natalia Elblog ha dit...

A que si?? La influència de Hollywood pesa molt a Califòrnia.. ;)