Escrit per Natàlia a 8:50 3 comments
He estat reflexionant i crec que seré una persona madura amb en Craig i no utilitzaré la situació d’en Leo per posar intentar posar gelós al Craig. Ja tinc una edat per aquestes coses d’adolescents...

La qüestió és que quedant amb en Leo, encara que siguin cites nocturnes, fa que quedi una mica menys amb en Craig, sobretot quan marxo més d’hora de lo que seria el normal. No li he dit que estic sortint amb ningú ni que estigui liada amb ningú, just hanging around, quedant per aquí o per allà, sense especificar res.

Fa uns dies en Craig va marxar i em va demanar si em podia quedar a casa seva per cuidar de la Layla mentre era fora. Encantada vaig dir que si! Però no vaig pensar que si em quedava a dormir a casa d’ell, seria difícil quedar amb en Leo, bàsicament perquè seria molt lleig portar-lo a casa d’en Craig per fer un polvo oi? Així que per quedar amb en Leo havíem d’anar a casa seva o a casa meva i després jo havia d’anar a casa d’en Craig. Anar a casa d’en Leo no era una bona opció perquè vivia amb 3 nois més i el seu pis era una quadra, us podeu fer una idea oi? Així que només podíem anar a casa meva.

Com que considero que tinc un cert autocontrol (ejem) i puc controlar els meus impulsos sexuals, vaig dir-li que estaria molt liada les properes dues setmanes i que probablement no podria quedar. Si hi havia necessitat, sempre es podia fer una excursió urgent a casa meva.

 A part d’això, quedar-me a casa en Craig era quasi perfecte. Dormia al seu llit, em posava una samarreta seva per dormir amb la seva fantàstica olor i podia xafardejar tots els llibres, fotos i trastos varis que tenia per allà. El que no ho feia perfecte era que havia de conviure amb la Layla, sempre demanant atenció i enfilant-se al llit sense permís (i quasi ocupant més llit que jo).

El millor de tot? Les xerrades amb webcam que teníem en Craig i jo cada dos dies per preguntar què feia la Layla. Òbviament parlàvem de tot menys de la Layla, bé, 2 minuts si:
- Què tal la Layla?
- Bé, molt bé.
- I com t’ha anat el dia? 
I així seguíem la nostra conversa excloent a la Layla de tot protagonisme.

A mesura que passaven els dies parlàvem més i fins i tot, els últims tres dies vam acabar parlant cada dia. En un d’aquests dies despedint-se em va dir:
- I miss you. 
Em trobava a faltar! A mi i no a la Layla?? Això era un pas important en la nostra (no) relació. No podia esperar més impacient la seva tornada.

 A la tornada però, no va passar res. Ens vam saludar com dos amics, vam parlar com dos amics i ens vam despedir com dos amics.

Vaig recollir tots els meus trastos de casa seva i vaig omplir el seu coixí de la meva colònia perquè el recordés a mi. I ja està, tot va seguir igual...

Tot va seguir igual fins que va tornar a marxar.
Ostres,

3 han dit la seva :

pons007 ha dit...

Es normal deixar la casa a algú altre quan marxes de viatge? Jo quan he marxat, no he deixat la casa a ningú, tan sols he portat la peixera als veïns i ja està. Ben just ve que els meus pares tinguin les claus del meu pis...

Natalia Elblog ha dit...

En el teu cas segur q no!! jajaja

En altres... si! Depèn de la persona!

joan gasull ha dit...

Acabarà caient, te els dies contats de dormir sol