Escrit per Natàlia a 7:35 2 comments
Un dia, després de córrer (completament obligada) amb alguns dels companys de feina, em vaig escaquejar del grup (és el que té anar al darrere del ramat... que et vas quedant tan enrere que quan ja no et veuen, pots marxar dissimuladament sense que et preguntin per què marxes tan d’hora...).

Com que estava mig morta de set, acalorada i dubtava de la meva capacitat d’arribar a casa sense haver-me deshidratat pel camí, vaig parar a un súper a comprar alguna cosa per beure (i menjar). I com que els supermercats americans són tan extremadament enormes i tenen 50mil varietats diferents d’un mateix producte, portava més de 10 minuts mirant el mateix prestatge quan algú des del darrere em va dir: 
  • Necessites ajuda? Em vaig girar i em vaig trobar en Craig, el marine de la festa blanca. I jo amb aquelles pintes!! Vaig intentar pentinar-me una mica però amb la cara vermella, suada i els pèls que voleiaven dels clips no tenien gaire sol.lució... 
  • Natàlia oi? - Ehh... Si, jo. Natàlia – Ja començava a dir tonteries... 

Em va preguntar què buscava i li vaig explicar que venia de córrer i buscava alguna barreta energètica (mentida, buscava galetes, patates o qualsevol cosa plena de greixos i hidrats per recuperar tot el que havia perdut en la carrera). Em va guiar tres passadissos més enllà i em va ensenyar el paradís de les barretes energètiques. Com que no m’han agradat mai, vaig agafar la primera que vaig trobar. 
  • Que vius aquí a prop? 
  • Bé, una mica... Estic a mig camí. Em ve de camí tornant de córrer.. 
  • Jo si, a 5 minuts d’aquí, per això em conec el supermercat perfectament. Si necessites saber on hi ha alguna cosa més, només has de preguntar. 
  • Doncs bé, ara que ho dius, alguna beguda isotònica? Em va agafar la mà per guiar-me i jo patia perquè entre la suor de córrer i els nervis, les meves mans semblaven bassals... 

Vaig intentar buscar algun mirall, vidre o qualsevol material que reflectís per veure quines pintes portava. Ja no estava tan vermella i si em deixava anar el cabell, tot i anar sense maquillatge, podia semblar una persona mig normal, així que amb tot el morro (i valentia) que vaig poder li vaig dir:
  • Tot i que, si tens 10 minuts, per què no anem al Starbucks a prendre un cafè i m’expliques alguna cosa sobre la ciutat? Encara conec a poca gent d’aquí... (Heu vist com em vaig espavilant? Ole jo!!) 

Va vacil•lar un moment, em va regalar un somriure i em va dir que si, que tenia 30 minuts. Suposo que el “encara conec a poca gent d’aquí” va ser el factor clau per sentir-se responsable d’informar a una guiri sobre els must de la ciutat...
Ostres,

2 han dit la seva :

joan gasull ha dit...

Aviat t'ensenyarà el prestatge de la roba de llit....per que facin joc amb la teva roba.

Natalia Elblog ha dit...

ojalà! ;)