Escrit per Natàlia a 7:12 3 comments
Bé, sobrevivint al lavabo silvestre i a la picor horrible de les picades de mosquit, em va tocar sobreviure a la pesca al riu! Si! Al James no se li va ocórrer res més que ensenyar-me un traje d’aquells que es posen per pescar a dins del riu que t’arriba fins a sota les aixelles i va amb uns tirants que es desfan cada dos per tres i van baixant de manera que l’aigua pugui anar entrant... 

Doncs bé, com que no tenia més remei, em vaig posar el traje aquest (ni idea de com es diu) que feia força pudor i em vaig endinsar a dins del riu que a mesura que jo m’anava enfonsant en ell, aquest se m’enduia una miqueta més avall. Que diguin el que vulguin però aquests rius tenen molta força i jo molt poca. Mentre en James semblava un arbre arrelat en mig del riu tirant la canya amunt i avall, jo semblava més un aneguet a la deriva que cada dos per tres havia de lluitar per tornar al lloc on havia començat. 

En James va pescar 3 peixos enormes per dinar. Jo em vaig cansar moltíssim movent-me amunt i avall del riu. M’entrava aigua per dalt del traje cada cop que m’oblidava que per dalt entrava aigua o cada cop que els tirants decidien que estaven en vaga i baixaven cap a baix. I per descomptat, no vaig pescar res, a part de branquetes i algues. 

Com que el pantalon es va quedar xop, el vaig haver de posar a davant del foc perquè s’assequés, mentre fèiem el dinar. Fet que vaig fer olor a peix socarrat la resta del cap de setmana. A més, cuit era tan soso com es podia esperar, d’acord que no sóc una ultra cuinera però amb alguna salseta o almenys quatre espècies per sobre, segur que hagués millorat. 

Almenys el pla per la tarda era més romàntic: una passejada amb canoa riu avall (i jo no volia havia de remar). Entrar a una canoa no és fàcil. Si, no ho és! Paraula de Natàlia! I més si tens el lamentable equilibri que té una servidora. 

 Per entrar encara va ser fàcil perquè la canoa estava mig a terra mig a l’aigua i en James l’aguantava. Mentre feia equilibris amb els braços en creu, vaig aconseguir asseure’m (o caure amb prou dignitat com per semblar que m’asseia) ràpidament. El problema va ser a l’hora de sortir, que el terra estava moll i tot i que en James encara l’aguantava, el balanceig no em va fer costat i mentre tenia un peu volant, la canoa es va desplaçar cap al peu dret on tenia tot el pes i els meus braços en creu no van ser suficient per mantenir l’equilibri, cosa que em va fer moure els braços com un ocellet aprenent a volar (sense cap resultat positiu) i caure de cap a terra, també com un ocellet aprenent a volar. Us heu fixat que els hi acaba caient el cul a terra perquè és el que més els hi pesa? Doncs igual, l’únic que ells toquen de cul a terra i tornen a sortir volant com si no hagués passat res, en el meu cas, em vaig mullar, omplir de fang i morir una mica de vergona. Així que a la nit, vaig tornar a posar la roba a assecar a la foguera. 

 Estava tan cansada que em vaig adormir davant del foc mentre en James feia el sopar. Em va començar a explicar històries sobre atacs de llops i bèsties assassines i com una nena petita, vaig tenir malsons tota la nit. L’endemà, em vaig llevar sencera i amb unes quantes picades de mosquit noves, no s’atipen aquestes bèsties??? 

I sabeu que tocava fer? Excursió per la muntanya!! Almenys aquest cop no hi havia aigua implicada. Tot i així, quasi que ho hagués preferit! Pujar muntanya amunt està molt bé, sempre que la pujada no sigui eterna i no faci massa calor, perquè jo, cada mitja hora havia de parar per no morir d’un infart al mig del no res, que encara veia en James “despellejant-me” i menjant-me per dinar... 

Al cap de 3h pujant muntanya amunt vam arribar a un penya segat fantàstic i “estupendu”. Absolutament magnífic, la veritat. Per què les coses més maques requereixen tan d’esforç físic? No hi podria haver-hi paisatges preciosos sense haver de patir les 3h de pujada? Bé, en tot cas, era preciós i sempre servia d’excusa apreciar el fantàstic paisatge per parar i descansar per respirar, encara que fossin 5 minuts.... 

Quan baixàvem cap a baix, em va fer callar de cop i em va empènyer cap a darrere d’un arbre com qui aparta una mosca. Jo, tota mosquejada, estava a punt de començar a rondinar quan em va mirar amb uns ulls furiosos i em va assenyalar a l’altra banda del camí. Hi havia un cérvol menjant. Vaig callar de cop. Jo anava a treure la càmera de fotos mentre ell estava traient una escopeta de la bossa. En serio??? Quan estava apuntant al pobre Bambi, vaig saltar a sobre d’ell fent que l’animal ens sentís i sortís fugint. 
  • Però què fas?? Era el nostre dinar! 
  • El nostre? Et penses que em menjaria un animal que acabo de veure viu? 
Si es pensava que mataria, arrossegaria durant 3h un bambi (noteu que no era un animal qualsevol, era BAMBI!) i que a sobre l’escorxaria a davant meu, amb tot de sang i budells per tot arreu, és que no em coneixia res! No sabia que sóc la salvadora de la Catiusca i del Sr.Narváez?? 

Després d’una acalorada discussió entre el que ell considerava menjar i jo un animal preciós que havia de seguir vivint al seu hàbitat menjant herbetes, vam anar baixant en silenci fins al nostre campament. 

Vist que ens havíem quedat sense dinar, gràcies a una servidora... Vam (va) guardar la tenda, tots els trastos i vam emprendre la tornada, no sense abans passar pel fastfood més proper, que no cal matar bambis a plena muntanya però ningú li fa un lleig a una hamburguesa plena de salsa i greix la qual ningú li ha vist la carona amb els ullets plens de pestanyes i el nas blanquet i peludet...
Ostres,

3 han dit la seva :

pons007 ha dit...

I no tens curiositat per saber quin gust tindrà la carn de Bambi? No es habitual trobar-la en el supermercat, algun gust diferent tindrà ^^
PD: Saps que no he vist Bambi? Serà per això que tinc aquesta curiositat?

joan gasull ha dit...

Anar amb un boy scout no és el que sembla.....però vaja almenys una revolcada si la vares tenir.

Natalia Elblog ha dit...

No Pons, puc viure sense saber-ho! jejeje

Els machos de l'Amèrica profunda és el que tenen Joan!! :S