Escrit per Natàlia a 7:53 3 comments
Un dia, en James em va dir que em volia fer una sorpresa i que ja havia parlat amb el sr.Johnston perquè ens deixés marxar tot el cap de setmana fora. Jo estava emocionada per la idea de marxar de la granja a 1. Fer turisme i 2. Poder utilitzar la roba fantàstica i estupenda i els talons que estaven avorrits a dins de la maleta des que vaig marxar de Barcelona. 

Per desgràcia del meu abandonat armari, la sorpresa tampoc incloïa vestidets i talons, perquè em va portar a passar el cap de setmana d’acampada. Sabeu aquelles acampades que surten a les pelis d’adolescents i els acaben matant a tots? Doncs bé, era per l’estil però el psicòpata no va aparèixer (encara sort). 

Em va venir a buscar a la tarda amb el seu truck XXL, em va agafar la maleta com un gentleman (perquè després la fama la tinguin només els britànics...) i al cap d’unes hores ens vam plantar a un bosc preciós amb un riu a prop. 

En James és un handyman i la tenda la va muntar en un moment. No penseu que era una “3 segundos” del Decatlhon què va, era una d’aquelles enormes amb molta tela, molts ferros de diferents mides i coses rares que no em pregunteu com va. El cas és que de seguida vam tenir el xalet muntat. Era grossa i hi cabíem perfectament. Fins i tot hi havia un espai per deixar maletes. Ja sé, probablement és normal en la resta de tendes però una servidora, més de ciutat que altra cosa (encara que tingui orígens de poble), poques tendes ha muntat a la seva vida (cap), així que, tenir un sostre en menys de 15 minuts on abans no n’hi havia cap, és prou sorprenent. 

Em va dir que havia preparat el sopar per si arribàvem tard, però que la resta d’àpats els hauríem de caçar o pescar. Us podeu imaginar la meva cara. Amb ell no sabia mai si em deia les coses en serio o era broma. Sempre ho deia tot tan convençut que fins que no es posava a riure no assumia que m’estava prenent el pèl. En aquest cas, hi havia part de veritat. 

Mentrestant, jo vaig fer el llit (posar les estoretes al terra i un parell de mantes per sobre) i posar-me còmode mentre ell encenia el foc. Haig de confessar (encara que la Natàlia feminista repliqui), que tenir un home que et mima i t’ho fa tot, en el fons és molt còmode i et malacostumes ràpidament... Jo no he estat mai molt hàbil (els que em coneixeu ja ho sabeu), però sempre he intentat ser autosuficient en la mesura de lo possible (almenys, abans de demanar ajuda per penjar un quadre, perforava lamentablement la paret vàries vegades i desistia quan havia de venir algú a tapar els forats abans de poder-los tornar a fer bé). Sobretot amb el canvi de vida d’aquests últims anys, he après a ser més autosuficient (clar que no he tingut més remei). I més, vivint a la granja i ajudant al Sr.Johnston que des del primer dia m’ha tractat com el fill (si, fill) que no té, fent-me carregar sacs de 25kgs i fent anar eines com si sabés per a què serveixen... M’han sortir durícies a les mans i tot! Si la Pili veiés les meves ungles i l’estat lamentable en el que estan les meves mans... Doncs això, que el fet que en James s’encarregués de tot, m’agradava i era mooolt còmode! No ens enganyem.. jajaja 

Em vaig entretenir més del que pensava posant les mantes i rebuscant a la maleta, alguna peça de roba per estar còmode i que no semblés una urbanita disfressada d’excursionista. Quan vaig sortir de la tenda, en James havia fet un foc fantàstic i havia muntat una tauleta amb tot de tuppers que li havia preparat la seva mare (si, és una manetes però no sap cuinar res que no sigui en una barbacoa): amanida de col, cuixes de pollastre ultra picants, pastís de carn,... A punt de rebentar de menjar, vam acabar menjant marshmallows mig desfetes a sobre d’una galeta, la cosa més deliciosament empalagosa que pots menjar enmig del bosc. 

Quan ja no em cabia ni una sola galeta amb marshmallow socarrimat, em vaig quedar en silenci observant el foc mentre espurnejava entremig del silenci del bosc. Érem ell, jo i el foc. 

Trencant l’hipnotisme del foc, en James va agafar una altra manta del cotxe i la va posar a terra. Em vaig estirar lentament mentre, entre les copes dels arbres, es veien estrelles lluents que ens il•luminaven lleugerament. De sobte vam passar a ser el foc, les estrelles, i ell i jo, fonent-nos l’un amb l’altre.
Ostres,

3 han dit la seva :

pons007 ha dit...

Ni psicòpata, ni llops, ni ossos? Quina falta de tòpics en aquesta acampada! Com a mínim hi havien marshmallows, sinó no t'hagués permès dir-li com a tal...

joan gasull ha dit...

Només cal que el paio montés tot igual de bé que la tenda.....encara que no tant ràpid es clar.

Natalia Elblog ha dit...

El cap de setmana va ser moooolt llarg... jajajaja