Escrit per Natàlia a 11:49 2 comments
Al cap d’unes setmanes d’estrenar la nova feina a EEUU, em vaig trobar a la meva taula, una nota dient que anés a una sala de reunions... Jo que hi anava acollonida (perdó per l’expressió), em vaig trobar una senyora rollo la peli “El diablo viste de Prada” que feia una mica de por i dues noies que voleiaven al seu voltant. 
 
Es veu que quan entres en aquesta empresa, com que venen imatge, es tracta que tots els treballadors tinguin una bona imatge també, així que em van portar una assessora d’imatge perquè em fes un anàlisi per trobar la roba i el maquillatge que més m’escau... Vaja, que arribar sense maquillar, despentinada, amb la roba que tenia més a mà de sobre la cadira i un mitjó de cada color ja no era una opció en aquesta empresa... 

Així que, vaig entrar a la sala i una de les noies em va acompanyar a una cadira. Jo encara no sabia de què anava i amb cara d’estar a punt de morir a l’escorxador, sentia que amb veu baixa la Rotenmeyer anava dient alguna cosa a les noies i elles amb cara a pomes agres anaven agafant peces de roba. Em van posar un mirall davant, em van tapar el cabell amb un gorro d’aquells de dutxa d’hotel i una túnica blanca. Anaven passant peces de roba per davant meu i jo me les mirava sense entendre res. Semblava que estigués a una atracció a 100km/h i anés veient coses borroses de colors que passaven per davant dels meus ulls amunt i avall... 

Al cap d’uns 10 minuts, la Rotenmeyer em va mirar per primer cop, es va acostar a la meva cara, va fer una ganyota i jo m’anava enfonsant cap a sota de la butaca cada cop que ella s’acostava més a mi... Quina por que feia aquella dona! Es va aixecar de cop, va dir quatre coses més a les noies, que tampoc vaig entendre... (parlaven en un argot específic??) i les noies em van aixecar de la cadira, em van posar els braços en creu i van començar a mesurar-me de dalt a baix. 

Al cap d’una estona, em van donar un paper amb una direcció i em van dir que a la tarda hi anés que tindrien l’assessor de maquillatge i uns quants conjunts per provar.

El millor de tot? Que quan hi vaig anar, va resultar que el maquillador era un mexicà gay simpatiquíssim (i divino de la muerte) que ens vam caure molt bé i que vaig marxar a casa súper ben maquillada (i les instruccions que havia de seguir per maquillar-me jo soleta), amb 7 conjunts de roba per anar a treballar de marca i súuuuuper bonics i a sobre, els pagava l’empresa! Per què no m’ho van fer abans això???
Ostres,

2 han dit la seva :

joan gasull ha dit...

això es per començar....després ja et demanaran alguna cosa

Natalia Elblog ha dit...

Esperem que no! :S