Escrit per Natàlia a 11:42 No comments

Alguns capítols enrere us vaig parlar molt breument d’en Craig. Com no podia ser menys, la Natàlia enamoradissa també s’ha enamorat als EEUU. L’avantatge de tot plegat és que a darrere d’en Craig, si em preguntes pel Martí, la meva resposta és “Qui?” i crec que donades les circumstàncies és una gran resposta.

Bé, us explico, en Craig el vaig conèixer a una festa a una hiper mega fantàstica casa de Los Angeles típica d’una pel·lícula de Hollywood. Sabeu aquelles cases penjades a dalt la muntanya plenes de vidrieres i amb una piscina estupenda que arriba a la punta del penya-segat des d’on pots veure tota la ciutat? Doncs a aquesta mateixa!

Resulta que a una companya de feina (la Jane), la van convidar a una White Party que celebraven a la casa aquesta i per entrar a la festa havies de portar un/a acompanyant i un plat de menjar o una beguda (si, sense aquests requisits no entraves). I com que la amiga que havia de portar no hi podia anar, la Jane em va dir que hi anés jo i és clar, veient el pla (tot i que sóc conscient que el blanc no dissimula massa els meus excessos de corbes) no vaig poder dir que no.

Com esperava, aquella festa semblava una de les típiques festes de “ricachons” de les pel·lícules americanes. Hauríeu d’haver vist la meva cara el primer mig any d’estar a EEUU perquè em passava el dia somrient (si, això és bo,ho sé!), però somreia perquè veia que tot el que havia vist a les pel·lícules americanes, en la vida real americana, era igual! No sé perquè mai he associat que el que surt a les pel·lícules espanyoles és el que representa la realitat d’Espanya, potser degut a la proximitat ni tan sols m’ho havia planejat... els estrangers que veuen pel·lícules espanyoles (si n’hi ha algun) els hi passa el mateix quan venen aquí??

Bé, al que anava, en Craig. A la festa tot era “divino” però hi havia mooooolta gent, moltes models fantàstiques i estupendes amb els seus vestidets blancs, una barra lliure i uns barmans impressionats que només feien que posar-me cocktails a la mà. Així que va arribar el moment en que havia de buscar un lavabo disponible... i ràpid! Òbviament, en el gaudi dels cocktails no vaig tenir en compte que tot aquell líquid voldria sortir tard o d’hora i que en una festa tan plena de gent ingerint la mateixa quantitat de líquid que jo, acabaríem sent uns quants els que estaríem en búsqueda i captura d’un lavabo.  Així que quan vaig arribar al primer lavabo que hi havia a la vista hi vaig trobar una dotzena de persones (la majoria dones fantàstiques i estupendes, però dones (sinònim de lentes al lavabo! No entendré mai com tarden tant les dones al lavabo! Jo no tardo tant!)) o sigui que, donada la meva urgència urinària, vaig decidir seguir amb la búsqueda d’un altre lavabo...

Ningú em va dir que hi hagués habitacions prohibides per anar (suposo que quan montes una festa multitudinària ja dónes per sentat que entraran per tota la casa incloent la teva habitació, etc etc... o potser tenen algun tipus de norma que coneixen entre ells de no entrar a X habitacions... en tot cas, a mi no em van avisar, així que vaig anar obrint discretament porta per porta (no fos cas que, com a les pelis americanes, hi hagués gent ocupant les habitacions en situacions incòmodes (segurament més per mi, pel fet de pillar-los in fraganti que per a ells, que segur que no se n’adonarien de la meva intrusió perquè estarien ocupats amb la seva tasca passional o el que fessin...)). No vaig trobar a ningú en una situació incòmode però tampoc no trobava cap lavabo. Com podia ser que un lavabo tan gran no tingués més lavabos?? Registrada la primera planta, vaig anar cap a la segona, on tenia pinta que hi havia l’habitació principal. Passat el tram de l’escala, la planta estava deshabitada... estaria infringint una norma implícita de no pujar a la primera planta? M’era igual! Tenia pipi!!! I no calia fer una escena i fer-me pipí a la meva primera White Party americana...

Vaig obrir la tercera porta i em vaig trobar amb el dormitori principal (semblava). Ohh quin dormitori tan meravellós! Super espaiós, amb un llit enorme i una finestra encara més enorme que portava a una terrasseta que donava a la piscina. M’estava acostant a la finestra amb la boca oberta per apreciar les vistes (tot i la pressió de la bufeta) i vaig sentir des del meu costat esquerre:
-Excuse me...
Quasi em faig pipi a sobre! Tant concentrada que estava admirant la bellesa de la imatge que tenia davant dels ulls, m’havia oblidat per un moment que tenia moltes moltes moltes ganes d’anar al lavabo i que, a sobre del llit que havia obviat a la meva dreta, hi havia una persona...

Em vaig girar després de fer un salt d’un pam i mig del “susto” i vaig veure un noi ros tot vestit de blanc amb uns muscles que lluitaven per sobreviure en aquella samarreta tan estreta...
-          Ho sento, no et volia espantar – Em va dir en anglès... Ja sé, estimats lectors, que teniu un gran nivell d’anglès i entendríeu perfectament la conversa en anglès tal i com va succeir, però per evitar la mandra de transcriure-la en anglès i les possibles faltes (una servidora no és perfecte), us escriuré la versió catalana, que segur que té alguna exageració personal que la farà més pròpia ;)
-          Oh, perdó, perdó! Perdona’m a mi, em pensava que no hi havia ningú a l’habitació, buscava un lavabo, però les vistes, les llums i he volgut,... – ja m’estava començant a posar nerviosa i a entortolligar les paraules,..
-          No no, tranquila, no passa res, t’he dit algo perquè no volia espantar-te però no ho he aconseguit...
-          Ahh jejejeje si, no passa res,... és que el paisatge...
-          Si, té unes vistes fantàstiques oi??
Es va acostar i va obrir la porta. Em va acompanyar cap a fora del balcó.

Al cap d’uns minuts de silenci, els dos arrepenjats a la barana, mirant la festa des de dalt, braç amb braç, el noi es va girar i mentre m’oferia la mà em va dir:
-       Em dic Craig
Ostres,