Escrit per Natàlia a 11:16 1 comment
Després de pensar-m’ho moltes vegades, cabrejar-me, posar-me a plorar, preguntar-ho a l’Amy (la meva coach), als companys de feina, a la Marisa (la meva companya de pis), les meves amigues de Barcelona i amb el coixí, li vaig enviar una resposta al mail d’en Martí (al cap de tres dies, no fos dit que li responia al moment!) 
“Hola Martí. Si que m’ha molestat el teu mail, però també m’alegra saber que en algun moment has pensat en mi. Encara estic furiosa, rabiosa i trista. No et pensis que tot el que he passat amb tu ho he oblidat com si res. Intento recordar els bons moments més que els dolents, però has de tenir clar que quan et sents tant dolgut  és difícil, molt difícil. Em van quedar molts dubtes. El “per què?” sempre es repeteix al meu cap però després de tot aquest temps crec que el “per què” ja no és necessari. Suposo que les coses van com van. O no vam deixar la nostra relació prou clara, o no vam parlar del que hauríem d’haver parlat, o no era el nostre moment, o tu no ho tenies clar, o vés a saber... però ara ja ha passat. Ara ja està. Potser va passar perquè havia de passar. Si no hagués passat no estaria aquí i crec que això és de les millors coses que m’han passat. O sigui que suposo, que en part,trobar-te al llit amb la Júlia va ser el “millor” que em podia passar....
Espero que les coses et vagin bé, però la veritat és que espero que em vagin millor a mi que a tu. En el fons però, m’alegro que m’hagis escrit, encara que espero que no em responguis, és més, no ho facis. Jo encara no estic preparada. Natàlia.”

No hi ha hagut resposta...

Ostres,

1 han dit la seva :

joan gasull ha dit...

i si n'hi ha tardarà un bon temps, les coses clares