Capítol 13. S.O.S. Coach!!

Un dels moments on la meva coach em va fer més falta va ser als pocs mesos d’entrar a treballar a Califòrnia, crec que era poc abans de Nadal, quan en Marc va donar senyals de vida després de mesos sense saber-ne res. Em va enviar un e-mail dient-me que... Bé, us el copio:

“Hola Natàlia. Sóc en Marc. Com estàs? Espero que no et molesti que t’escrigui, no ho he fet abans per donar-nos temps a superar-ho tot, mica en mica i amb perspectiva  les coses es veuen millor. Suposo que no voldràs tornar-ho a sentir però realment sento molt tot el que va passar i com va acabar la nostra relació. Em sap molt greu. A tu t’aprecio molt i és la última cosa que volia era fer-te mal però bé, el passat no es pot canviar i tampoc t’escric per això. 

L’altre dia em vaig trobar a la Pili i en Quim, la teva perruquera i em va explicar que te n’havies anat a treballar als EEUU. No em va saber dir on però em va dir que hi estaries indefinidament... Bé, tampoc vull que m’ho expliquis si no en tens ganes, només volia saber com t’anava tot, que suposo que fantàsticament bé. M’encantaria tenir notícies teves.

Un petó, Marc.”

 Aix, ho llegeixo i encara se m’encongeix l’estómac. Us podeu imaginar que em vaig quedar de pedra davant de l’ordinador i vaig demanar una sessió urgent amb la meva coach i li vaig explicar per primera vegada tota la meva història amb el Marc. Tot i el dramatisme de la situació (ho sé, sóc de dramatitzar fàcil), va ser molt divertit veure com la seva cara s’anava transformant a mesura que les meves explicacions anaven sumant una tercera persona a la història i anava pujant de to (Ja sabeu que als EEUU tapen mugrons i censuren petons lèsbics). 

Ah! I la Pili no em va dir res! Suposo perquè no va trobar manera de contactar amb mi, però em puc imaginar tot el que li deuria dir al Marc...

-      Oh! Marc, quina pena això teu i de la Nati eh! Però ja es veia a venir eh! La Nati sempre ha tingut problemes per mantenir les relacions. 

-      Ohh! I deus saber que ha marxat cames ajudeu-me cap als EUA perquè no ha pogut suportar la vostra ruptura oi? La vas deixar ben feta pols pobrota, sisi, n’estava ben enamorada de tu! Però es clar, era massa lletjota per un noi tan maco com tu (aquí amb una mica de toqueteo del braç del Marc i/o un intent per arreglar-li el coll de la camisa, un fil inexistent o algun botó de la camisa)...

Bruixa!! El meu conflicte llavors era si l’havia de respondre i en el cas que ho fes, què, quan i com! Fer-lo esperar uns dies per no semblar desesperada, respondre ràpid per no semblar enfadada (per què havia de semblar que encara estava cabrejada? O com si ja ho hagués superat?) o tardar unes setmanes per semblar molt ocupada amb la meva nova vida? Respondre’l amistosament o fredament? Amb distància o amb proximitat? I llavors l’hi havia de dir la veritat? Vendre-li la moto dient que estava perfecta i que l’havia oblidat del tot? Ser sincera i dir que encara pensava (i sospirava) per ell? 

L’Amy, la meva coach em va dir que havia de plantejar-me què sentia en aquells moments i en funció d’allò, respondre de la manera més assertiva possible, ja que estava clar que l’email del Marc era perfectament adequat i correcte i era la oportunitat per arreglar el final d’aquella bonica relació (mentre va ser bonica, es clar!). vaja, que em va dona la odiosa resposta d’actitud madura. Amb lo divertit que és ser immadur quan ho deixes amb algú i fer les marranades i ploreres corresponents... 

Amb tot el que li explico a la consulta deu tenir un concepte una mica peculiar dels catalans i espanyols... Em sap greu, no he pogut deixar el llistó gaire alt! (Almenys a dins d’una consulta!)