Escrit per Natàlia a 12:08 No comments

Si us dic que del març al juny la meva vida es va basar en parlar ANGLÈS, seria un bon resum. A part d’això, la resta de les hores en les que no m’esforçava per ampliar el meu vocabulari, intentava superar la ruptura amb en Martí. N’estava tant enamorada que em vaig passar setmanes plorant per tot, fins i tot en els anuncis més absurds plorava! Tot i així, no vaig tenir temps de pensar en la ruptura realment fins que vaig arribar als EEUU al juny. Abans del viatge però, em van passar dues coses curioses que segur que a algú de vosaltres també us ha passat després d’una ruptura...

La primera és que, un cop la gent ja sabia que havia tallat amb en Martí, molts em van començar a dir tots els defectes que van poder d’ell i a dir-me que...
-Ara que no estàs amb ell t’ho puc dir, però és que en el fons no lligaveu gens! Ja es veia que ell no ho tenia massa clar...
- Ara que ja no esteu junts... no m’agradava gens aquest noi! Tant d’interès per ser tant agradable amb tothom, és que amaga alguna cosa molt fosca! N’estic segura!!
- Em sap molt de greu dir-te això eh, però ja em semblava a mi que aquesta relació no aniria enlloc... Quina persona normal es passa més hores amb la ex que amb la nòvia?? No no, no podia pas acabar bé!
I el més curiós de tot això, és que m’ho van dir quan ja no estava amb ell i m’ho deien els que representen ser els meus amics i amigues. El que no entenia (i encara no entenc) és que si son els meus amics, no m’ho haurien d’haver dit quan estava sortint amb ell? per prevenir-me el dolor que acabaria patint? És a dir, la feina dels amics (entre altres) no és d’avisar-te quan tu estàs encegat per l’amor? En aquest cas no m’haurien d’haver dit: “Vés en compte amb el Martí perquè sembla que no ha superat la història amb la seva ex i patiràs”? perquè jo estava tan absolutament enamorada que no me n’adonaria? En comptes d’esperar-se a que em caigués la vena dels ulls al trobar-me’ls als dos al llit? Calia? A més, si ja m’estava arrossegant pel terra degut la ruptura, calia que em diguessin que ja sabrien que ho passaria malament? Per remarcar-me que era la única idiota que no se n’havia adonat? Ja sé que en ocasions t’ho diuen i tu no els vols creure, però en el cas que fos així, ells ja haurien fet el seu papers com a amics i llavors només havien d’acceptar la teva elecció i esperar que la realitat et caigui a sobre per ajudar-te a aixecar... no trobeu?? I per cert, per molt que em diguessin els seus (pocs) defectes, jo el seguia trobant tant a faltar com sempre amb defectes o sense...

I la segona cosa curiosa va ser la resta de carronyaires que van aparèixer un cop vaig publicar el meu estat al facebook. Hi havia els que només volien sang i fetge i salivaven per saber la història i els que volien aprofitar que tenia l’autoestima per terra i les defenses baixes per quedar amb mi a prendre un cafè i si hi havia sort, passar pel meu llit. En aquesta última part és on apareix en Guillem, però després de tot plegat, no sé si se’n podria dir carronyaire d’ell... El que està clar, és que jo d’ell, també me’n vaig aprofitar...
Ostres,