Escrit per Natàlia a 12:09 No comments

Sabeu que el meu apartament a San Diego m’encanta? M’apassiona? Em torna boja?? És el piset dels meus somnis fet realitat?? I la meva companya de pis actual m’encanta! És una mexicana divertidíssima que ens passem les nits prenent Margaritas!! És genial! I té una terrasseta ideal per trobar a faltar menys Barcelona (que la trobo moltíssim a faltar!).

Però us he de confessar que és el meu segon pis a San Diego perquè els primers mesos quan vaig començar a treballar aquí em van posar a un pis d’un company de feina perquè m’adaptés millor, m’ajudés a conèixer gent nova i conegués millor California. El que no van tenir en compte és el tipus de company que em van posar. Suposo que ell necessitava un company de pis i jo un apartament, i aquí van fer el match! És un noi molt maco però és un dels informàtics de la feina. Si amb això no us heu fet una idea, podeu mirar qualsevol pel•lícula que parodiïn als informàtics i trobareu la millor definició que s’ajusti a ell. Si, seria un Steve Urkel sense tirant (i no tant lleig físicament) però crec que té una clara fòbia social, es passa les hores tancat a la seva habitació viciant-se a l’ordinador o desmuntant aparells i crec que he vist més Califòrnia jo que ell que fa anys que viu aquí. No és que fos una molèstia tenir-lo com a company de pis perquè pràcticament no el veia mai, però m’he oblidat comentar que també crec que pateix un trastorn obsessiu-compulsiu ja que em renyava constantment quan deixava alguna cosa fora del seu lloc, si no rentava les cassoles al minut 3 d’haver acabat de fer-les servir o si m’oblidava algun jersei per la zona comú... sóc conscient que un dels meus defectes és ser una desordenada i que les cassoles brutes es poden passar un parell d’hores esperant per ser rentades (normalment) però aquí, amb en Ryan procurava ser el màxim ordenada i neta i tot i així em renyava cada dos per tres! I ja no us dic si volia convidar algú a casa per prendre alguna cosa o sopar... Riure és fer xivarri i les 10 és les 3 de la matinada com a mínim!!

Si algú tenia l’esperança que ell em presentés gent de la ciutat per anar-me adaptant, d’ell només en podia sumar 3 amics, més propis de la sèrie “The Big Bang Theory” que altra cosa i si en algun moment se m’havia passat pel cap saludar-lo a la feina o pretenia dinar junts... s’apartava de mi com si fos una pària a qui menysprear (o una leprosa encomanadissa).

Així que a la que vaig conèixer més gent i algú es va oferir per compartir pis amb mi, vaig fer el salt! I n’estic encantada!! I love Margaritas!!

Ostres,