Escrit per Natàlia a 12:06 No comments

La despedida va ser un dijous a mitja tarda. Ni massa d’hora ni massa tard.

Totes les companyes de pis s’havien guardat aquelles hores per poder estar amb mi a l’aeroport, els meus pares també van venir. Fins i tot les tietes, amics de la universitat i alguns companys de feina s’havien afegit a l’emotiva despedida de l’aeroport. Quasi semblava un funeral en vida. Sabeu les típiques imatges de les películes que et mostren el funeral vist des de dalt o des d’un costat on el mort veu el seu taut i tots els amics i familiars plorant vestits de negre? Doncs igual, sense taút (però si amb un munt de maletes i un bitllet d’avió sense data de retorn) i sense anar gaire vestits de negre (ja sabeu que la moda sempre inclou el negre, sigui funeral o dia a dia!). només feia que despedir-me d’ells, una vegada rere una altra, amb abraçades i llàgrimes.
- No patiu que ens tornarem a veure de seguida!
- A més tenim el skype!
- Serà com si no hagués marxat!
- Et vindrem a veure de seguida!!
Però tot i les frases de consol, seguíem plorant, una mica tots. Com en sabem de dramatitzar els humans!! A la tercera o quarta abraçada de despedida, desenes de frases de “ens veurem ben aviat”, un pilot de mocs i un rellotge que em recordava que començava a anar justa de temps, vaig començar a enfilar cap a la zona de control on, un cop a dins, ja no hi havia marxa enrere. On començava, probablement, l’etapa més important de la meva vida; la meva nova vida als EEUU (quasi semblava una irlandesa embarcant-me al Titànic per començar de nou al país de l’esperança...)

I en Martí? En Martí el vaig esperar durant tota l’estona que em vaig estar despedint dels amics i la família. Cada cop que s’acostava un noi moreno amb el cabell una mica més llarg que la majoria el meu cor es desbocava.
- M’ha vingut a demanar que no marxi! Que em quedi amb ell! Que el perdoni i que tornem a començar, ell i jo i ningú més. La Júlia no significa ni ha significat res per ell...
Però no, no va aparèixer. Fins i tot quan vaig passar el control, des del poc que podia veure, vaig fer una última repassada a tota la gent que voltava per la terminal però no el vaig veure... ni tan sols la vaga esperança que en Martí comprés un bitllet a qualsevol lloc per tant sols entrar a la zona d’embarcaments i demanar-me que no marxés, es va desfer... Res de res.

No tenia més remei que començar la meva nova vida, sense ell.
Ostres,